Afusellades cares

Coincidien, dissabte 23 proppassat, l’Ara i L’econòmic, en la publicació de sengles reportatges, respectivament signats per Cristina Mas i Francesc Muñoz, sobre un tema que bé podríem considerar un equivalent, en el món intel·lectual i acadèmic, de tanta corrupció, de tanta prevaricació i, en definitiva, de tanta barra com infesten avui el món polític i financer.

Era, el tema al·ludit, el de les tesis doctorals plagiades. I, per extensió, el de productes culturals de vària mena semblantment afusellats. Una manera de procedir, aquesta, vella com el temps humà, cert. Però que ara, en època d’internet, es presta tant a la temptació fàcil (amb quina lleugeresa no es retalla i enganxa avui dia!) com alhora s’exposa a ser detectada amb no menys rapidesa (quin rastrejador de “fonts” no és sant Google!).

A banda la coordenada pròpiament temporal del fenomen, ve encara més a tomb tanmateix la presa en consideració de la que té a veure amb l’espai. Al nord, on hi ha els països amb més tradició democràtica, “el plagi es veu com un delicte”, segons Teresa Turell, directora del laboratori de lingüística forense a la UPF. I, en conseqüència, enxampats en forfet de xoriceria doctoral, a Alemanya han hagut recentment de plegar tot un ministre de defensa i tota una ministra d’educació. Per no parlar del president d’Hongria Pál Schmitt. O del plagiador de columnes nord-americà Fareed Zakaria.

Al sud però… Al sud, Ana Rosa Quintana, copiadora a l’engròs en la seva novel·la Sabor a hiel (2000) de Danielle Steel i d’Ángeles Mastretta, s’escudava en errors informàtics endossats a un “estrecho colaborador”. I un any després, el flamant director de la Biblioteca Nacional, Luis Racionero, més llegit ell, invocava la “intertextualitat” per justificar les plagiades que havia fet a mansalva d’autors com Gilbert Murray, Arnold Toynbee i Ken Wilber.

Afusellades: cares o barates segons la latitud…