Riquer de prop

Martí de Riquer va morir ahir a l’edat de 99 anys. Filòleg i escriptor, Riquer s’havia especialitzat en literatura trobadoresca, novel·la cavalleresca i en el Segle d’Or espanyol. Havia publicat més de 300 estudis, a més d’edicions crítiques i antologies literàries. Ramon Bosch en va ser deixeble a la Universitat de Barcelona i en fa una semblança molt personal.

Si he de considerar que la vida m’ha concedit algun privilegi, és el fet d’haver treballat 10 anys amb Martí de Riquer a la Reial Acadèmia de Bones Lletres. D’ell vaig poder aprendre una determinada manera d’entendre la literatura, però sobretot una determinada manera d’entendre la vida. Dir que Riquer era un savi és gairebé tautològic, només cal obrir algun dels tres-cents llibres que va escriure per adonar-se de la intel·ligència, l’erudició i el talent que inunden les seves pàgines. La seva sagacitat, la seva increïble capacitat per establir connexions de sentit allí on ningú no era capaç de veure-les eren tan grans que acabaven acomplexant els pobres doctorands que, com jo mateix, fèiem la tesi amb ell. Et podies passar una setmana intentant fixar la data en què va ser escrit un poema, sense aconseguir-ho. Anaves a despatxar amb ell, donava un cop d’ull al poema i trobava arguments incontestables per a fixar la seva datació. Sorties de casa seva amb la cua entre les cames i amb la certesa que per molt que estudiessis i t’hi fixessis no arribaries mai a la sola de la seva sabata filològica.

I el més extraordinari és que el seu devessall d’erudició i d’intel·ligència t’arribaven embolicats amb una naturalitat, una generositat i un respecte que no feien més que engrandir la seva figura.  Són moltes les imatges i els records que em vénen al cap en aquestes hores. La màgia de les seves classes, per exemple, a l’inici de les quals tots ens obsedíem per prendre apunts de tot el que deia i, a mesura que anava avançant la lliçó, veies que els alumnes anaven deixant els bolígrafs a sobre la taula, fascinats per les coses que explicava i com les explicava. El seu sentit de l’humor. Ell mateix explicava que quan va haver d’examinar Gabriel Ferrater li va preguntar per la influència de Chrétien de Troyes en la poesia catalana contemporània i que dos mallorquins que seien unes files més enrere, esperant per examinar-se, en veure la pregunta feta a Ferrater van decidir alçar-se sense esperar a saber quina pregunta els faria a ells.

Ara que celebrem l’any Espriu potser paga la pena recordar que ell i Riquer foren amics des de l’època d’estudiants a la Universitat i que, malgrat estar lluny ideològicament parlant, van conservar la seva amistat durant tota la vida.  A l’arxiu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres es conserva la carta que Espriu li va enviar –també era acadèmic- per refusar la seva invitació d’assitir a una sessió on, a més a més, s’havia de fer una foto de família de tots els acadèmics. La carta acaba així: “Ecco i toma-la, gran savi, gran amic, gran home”. No crec que hi hagi una forma millor de definir-lo.

Ramon Bosch. Membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.