Recordant Joan Solà

El divendres 13 de novembre de 2015 es va celebrar a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona la I Jornada Joan Solà, coincidint amb el cinquè aniversari de la mort del prestigiós lingüista. L’acte, organitzat pel Departament de Filologia Catalana de la universitat, va omplir l’Aula Capella d’amics i professionals de la llengua.

La jornada va començar amb les intervencions de la directora del departament, Maria-Rosa Lloret; de la directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Ester Franquesa, i del degà de la facultat, Adolfo Sotelo. Lloret va posar en relleu el compromís del departament amb la figura de Joan Solà: no només hi ha la intenció d’organitzar noves jornades en honor seu, sinó que s’obrirà un espai web dedicat al lingüista. Va recordar també que la UB n’acollirà la biblioteca. Per la seva banda, Franquesa va fer esment de l’ampli llegat acadèmic que va deixar Solà i de les moltes distincions que va rebre per la seva feina, entre les quals el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Creu de Sant Jordi o la medalla Narcís Monturiol. Va remarcar que Solà tenia la virtut de parlar planerament de llengua des del coneixement profund, i que sempre va ser contundent contra els atacs a la llengua catalana. Finalment, Sotelo va definir-lo com un savi de caràcter proper i afable.

El professor Sebastià Bonet va obrir les intervencions acadèmiques amb una comunicació sobre els Estudis de sintaxi catalana de Joan Solà, uns estudis densos dels quals Solà es va acabar distanciant, perquè hi veia massa complexitat expositiva. Un dels trets que sobta més d’aquests estudis, segons Bonet, és que són molt exhaustius però no necessàriament arriben a conclusions tancades i definitives –una característica que els allunya de les obres de gramàtics anteriors com Fabra, Moll o Guarner. A continuació, Ernest Rusinés, cap dels serveis lingüístics de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, va assenyalar la influència de Solà en els assessors lingüístics dels mitjans de comunicació, que sovint van seguir els seus criteris –fins i tot quan anaven en contra dels usos considerats normatius. També va recordar que Solà acostumava a exemplificar allò que estudiava amb oracions extretes dels mitjans de comunicació, i que reclamava als professionals que hi treballaven una bona competència lingüística, sobretot pel paper determinant dels mitjans en la difusió d’un bon model de llengua.

Tot seguit, Ares Llop, doctoranda membre del Centre de Lingüística Teòrica de la UAB, va partir d’una comunicació de Solà de l’any 1989 sobre la sintaxi dels parlars nord-occidentals per exposar els avenços que s’han fet en aquest àmbit. Llop va presentar un sistema propi de classificació de trets sintàctics que permetrà descriure aquests parlars amb detall, una contribució que servirà per conèixer millor la nostra llengua i que pot ser útil a l’hora d’establir la normativa. Després, els professors Neus Nogué i Lluís Payrató van parlar del Solà escriptor. Van explicar que un primer buidatge d’obres els havia permès detectar, per exemple, pel que fa a algunes tries lingüístiques, una evolució que va en paral·lel amb les investigacions de Solà (és a dir, Solà usa preferentment les formes que recomana). A més, van indicar que Solà tenia una gran capacitat de síntesi i que sovint escrivia amb molta expressivitat i fent-se ben present en el text.

En la intervenció següent, el professor Jordi Ginebra va reflexionar sobre la relació entre la descripció de la llengua i la prescripció lingüística. Per Ginebra, Solà tenia una visió moderna de la normativa i entenia que per fixar-la era necessari partir d’una bona descripció de la llengua genuïna –sense deixar de prendre en consideració, però, els usos lingüístics reals que se’n podien apartar. El lligam estret entre descripció i prescripció que es pot observar en Solà, doncs, difumina la frontera que sovint es dibuixa entre descripció i prescripció.

Per acabar, la jornada es va tancar amb una comunicació de Gemma Rigau i Manuel Pérez Saldanya, de la Comissió de Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans, que van rememorar amb nostàlgia l’entrega i la passió amb què treballava Solà. Van il·lustrar-ho amb dos exemples concrets de la col·laboració de Solà amb la Comissió de Gramàtica: les construccions amb participi passat i els usos de la locució ja que. Els innumerables exemples d’ús que recollia, el seu vast coneixement de la literatura acadèmica i les riques consideracions que aportava són una bona mostra de la vàlua de Solà.

Joan Solà és un dels grans noms de la lingüística catalana. Nascut a Bell-lloc d’Urgell l’any 1940, es va llicenciar en filologia clàssica a la Universitat de Barcelona, on després va cursar el doctorat en filologia catalana; també va estudiar a les universitats de Reading i Exeter (Regne Unit). Solà és especialment reconegut per les seves contribucions a l’estudi de la sintaxi catalana, però els seus treballs abasten també camps com ara la història de la llengua, la lexicografia o la tipografia, entre d’altres. Distingit amb nombrosos guardons per la seva activitat científica, l’any 2009 va comparèixer al ple del Parlament de Catalunya amb un discurs en què criticava l’actitud submissa de les institucions catalanes i denunciava les agressions cap a la llengua catalana. Autor de multitud d’obres i articles acadèmics i de premsa, els últims anys va dirigir la Gramàtica del català contemporani (amb edició definitiva del 2008), una referència obligada en filologia catalana, i va codirigir amb Jordi Mir l’edició de les obres completes de Pompeu Fabra.