L’antijudaisme i els estatuts de puresa de sang

No n'hi va haver prou amb expulsar els jueus de la Península. Ni amb la conversió a la fe catòlica dels qui van decidir quedar-se.

Algú podria pensar que no deixa de ser una paradoxa que a Catalunya i a la resta de la Península hagi imperat, tant en les capes populars com en els estaments superiors, un antijudaisme (el terme s’ajusta millor al “sentiment” de la gent, més que no pas el d’antisemitisme) tan arrelat fins els nostres dies (molts recordem encara quan a les processons de Setmana Santa es “mataven jueus” fent sonar les matraques), tenint en compte que la presència de jueus després del decret d’expulsió de 1492 va ser residual i no va ser fins el segle XIX que algunes famílies d’industrials es van instal·lar a ciutats com Barcelona i Madrid al voltant de petites comunitats.

Es pot entendre que la rivalitat, el menyspreu o l’odi cap un grup humà concret provingui de la convivència: l’ésser humà accepta malament la diferència. Però entre nosaltres aquest odi al jueu s’ha mantingut entre una població que durant generacions no va veure mai un jueu ni hauria sabut la manera d’identificar-lo.

Els tòpics medievals s’han mantingut vius i tots els tenim en el cap. Des de l’acusació de deïcides fins a la creença en la pràctica de ritus sagnants i sacrílegs, aquestes fal·làcies ens han arribat a les nostres oïdes, a vegades amb la mateixa intensitat d’un conte infantil que busca dibuixar la frontera entre el bé i el mal: robatoris d’hòsties consagrades, enverinament de pous d’aigua, transmissió de malalties, assassinats de nadons… L’estigma, com si d’una estrella de David cosida al pit es tractés, marca el front d’un fantasma, el jueu errant, que recorre el món rebutjat per tothom.

Si no es té un mínim coneixement de com ha evolucionat la religió, el catolicisme, dels Reis Catòlics ençà; si no tenim present com l’Església es va fer forta a la Península i va tancar el pas a reformistes, humanistes i erasmistes (nodrits de conversos, com els germans Valdés o Lluís Vives); de com la Inquisició -més enllà d’alimentar fogueres amb bruixes i perseguir heretges, i sense oblidar que no va ser abolida fins 1834- va posar fre a l’entrada de qualsevol idea lliberal política i cultural, sumint el poble en la ignorància… Si no es té en compte com va fracassar la Il·lustració i tot intent revolucionari i modernitzador en benefici de l’obscurantisme i de l’absolutisme, i si oblidem les lluites intestines i fratricides del XIX, que culminen amb la Guerra Civil de 1936, no entendrem la mentalitat d’aquest país. Un país on la meitat dels ciutadans han estat (i estan!) enfrontats a l’altra meitat, com es demostra en els discursos polítics que diàriament ens arriben des de la dreta i des de grups que, sense ser exactament de dretes, s’enroquen en discursos identitaris que menyspreen la diversitat cultural de l’Estat.

Però tot plegat no s’explicaria si no hi hagués alguna idea, algun fet, que donés carta de naturalesa al rebuig sistemàtic del jueu. Ja no un tòpic que alimentés l’error i la mala fe, sinó una llei que ajudés a consolidar la bondat del pensament.

No n’hi va haver prou amb expulsar els jueus de la Península. Ni amb la conversió a la fe catòlica dels qui van decidir quedar-se. Durant segles, els jueus conversos i els seus descendents van ser sistemàticament assenyalats, acusats de pràctiques criptojueves. No queda molt clar quines van ser les causes que van dur a les altes esferes polítiques i religioses a prendre la decisió d’expulsar-los. A l’antijudaisme d’arrel popular (alimentat per l’Església), segurament s’hi van afegir altres raons: una noblesa que es veia amenaçada per una incipient burgesia d’origen jueu (no oblidem que els jueus eren “patrimoni” dels reis, i reialesa i noblesa s’enfrontaven per les cotes de poder); una Església i una Inquisició que lluitaven contra les heretgies que suposadament naixien de les relacions socials entre jueus i cristians; la recerca de la cohesió social a través de la unitat en la fe; els guanys que s’obtenien confiscant les propietats de les famílies jueves expulsades.

La qüestió és que aquesta marcada diferència entre la majoria cristiana i la minoria jueva es va veure ampliada en el moment en què la diferència no es va establir per la religió, sinó per la sang. En una societat ja sense jueus (aparentment), el classisme, la distinció, es va establir entre cristians vells i cristians nous. Els cristians nous, amb ascendència jueva o morisca, eren identificats, assenyalats i menyspreats. Només cal que recordem l’exemple ben conegut dels atacs que Góngora, descendent de conversos, va rebre de Quevedo, cristià vell.

En què se sustentava aquest estat de coses? En els estatuts de puresa de sang que restringien l’accés a les institucions només a aquelles persones que pugessin demostrar la seva ascendència purament cristiana. El primer estatut (Sentencia-Estatuto, Toledo 1449) és fins i tot anterior a l’expulsió. Si algú mai va prendre la raó als qui acusaven els jueus d’indesitjable, ara, a sobre, unes lleis els emparaven.

Si el tòpic no era suficient, la llei empenyia els cristians vells, o a aquells cristians que tenien la necessitat de demostrar que la seva sang no estava contaminada, a pràctiques per “desemmascarar” els heretges i els traïdors. La delació es convertia en un costum. S’espiava el veí per descobrir si consumia més espelmes de les habituals, si es tancava a casa en dissabte, si no consumia carn porc, si parlava en veu baixa… I quan el rastre del jueu va desaparèixer, sense ningú a qui assenyalar, l’atac es va convertir en insult cap a els cristians comuns als qui calia acusar de blasfems La sang “pura” s’assimilava a la sang “espanyola”.

No podem oblidar, tampoc, que aquest estat de coses s’ha vist agreujat pel conflicte que Israel manté amb els seus veïns des de l’establiment del nou estat el 1948. Un conflicte del qual ens arriba una informació molt parcial, i on la gent identifica Israel amb el fort i els palestins amb el dèbil. I si a això hi afegim que la ignorància converteix el gentilici “israelià” en sinònim de “jueu”, la confusió està servida perquè el concepte de jueu ni és equiparable a una nacionalitat ni fa referència exclusiva a la pràctica del judaisme com a religió, sinó que és un terme que engloba una cultura, més enllà de les creences i sense necessitat de ser-ne practicant.

Una excepció a aquest “jueu desconegut” es manté fins els nostres dies: els xuetes mallorquins, descendents dels jueus conversos del segle XVI. Estigmatitzats, segregats i discriminats fins a mitjans del segle XX, han mantingut una relació endogàmica entre ells i es calcula que al voltant d’uns 20.000 mallorquins conserven els seus cognoms conversos. Precisament, el juliol de 2011 un tribunal rabínic els va reconèixer la seva pertinença al poble d’Israel.

No són gaires els estudis que ens aproximen a la història i a les causes que han fet que molts catalans i espanyols hagin mantingut aquesta bel·ligerància  i aquest odi cap a la figura del jueu. I si hi són, no tenen els canals divulgatius que permetin acostar la informació als ciutadans. I com que no hi ha cultura del món jueu hispànic, sigui de la Corona de Castella o de la Corona catalanoaragonesa, el judaisme tampoc forma part dels estudis escolars, com no sigui la típica menció a la Toledo de les tres cultures i la imatge romàntica d’aquell paradís intel·lectual que permetia la convivència de jueus, musulmans i cristians.

Amb tot, de tant en tant s’editen estudis molt interessants. L’any 2010 es va publicar Vidas infames. Herejes y criptojudíos ante la Inquisición, de Richard L. Kagan i Abigail Dyer (Donostia: Editorial Nerea, 2010). Una anàlisi de les confessions que de forma forçada van realitzar sis presoners davant del Sant Ofici. Cadascuna il·lustra una particular perspectiva social i planteja qüestions íntimes al voltant de la identitat religiosa, sexual, política o nacional dels reus. Entre ells hi ha un profeta incendiari, un pretès hermafrodita acusat de profanar el sagrament del matrimoni, una catòlica apòstata que actua com a rabina al Nou Món i un morisc que denuncia haver estat circumcidat contra la seva voluntat. Unes autobiografies forçades que suposen una mirada fascinant i poc habitual a la societat i la cultura del Siglo de Oro. Unes intimitats que ens permeten dibuixar i posar veu a personatges marginats i intuir quins eren el límits dels comportaments que es consideraven acceptables en aquella societat.

I directament relacionat amb els estatuts de puresa de sang de què he parlant abans, Juan Hernández Franco, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de Múrcia, ha publicat Sangre limpia, sangre española: la limpieza de sangre (Madrid: Cátedra, 2011). En paraules de Xavier Casals, en aquest estudi Juan Hernández “exposa l’evolució de la ‘neteja de sang’ des dels seus orígens en el segle XV fins a la seva eradicació en el segle XIX. Mostra com van sorgir els seus estatuts i l’intens debat que van generar en el segle XVI i la seva llarga continuïtat en l’Espanya contemporània, que ha passat molt desapercebuda malgrat el seu important impacte en l’àmbit de les mentalitats”. I precisament és aquest “àmbit de les mentalitats” el que resulta més interessant perquè és el que ha perdurat fins avui. Ha perdurat en les consciències i en els hàbits, en la historiografia, en el cànon i en la interpretació acadèmica de la literatura i, com ja hem dit, en el discurs polític. Sobre aquests temes n’ha parlat extensament al llarg de la seva vida professional Juan Goytisolo. N’és una bona aproximació l’article “La historiografía española y la herencia de Sefarad” (Letras libres, juliol, 2002).

El fet és especialment dramàtic. D’una banda, pel que fa als jueus, perquè sent ciutadans amb els mateixos drets que la resta de ciutadans dels regnes peninsulars, van ser expulsats de casa seva, de les Terres d’Edom i de la Sefarad que no han oblidat mai. De l’altra, pel que fa als ciutadans actuals, perquè continua havent-hi una part de la societat que s’atribueix el concepte de ciutadania basant-se en uns drets adquirits a través de Déu i d’un ranci privilegi biològic ancestral.

Enric H. March

Llicenciat en Filologia Hispànica i Semítica
Bereshit
Terres d’Edom

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació