La Model fa memòria

24.07.2017

La presó Model de Barcelona va tancar les portes el passat 8 de juny, tot just 113 anys després de la seva construcció. Abans que l’espai serveixi per acollir equipaments educatius i sanitaris, l’exposició “La Model ens parla” en repassa la història a través de 13 personatges diferents. La mostra, que també inclou la visita per les principals galeries i espais de la presó, es podrà visitar fins al 26 de novembre i de moment està tenint una gran acollida. La Clara Ardévol l’ha visitat i en repassa el més destacat.

L’exposició “La Model ens parla” | Foto: Clara Ardévol

Creuo les portes de la Model. De moment, només m’ha cridat l’atenció l’estat atrotinat de les parets exteriors, però intueixo que el que m’espera a dins m’impactarà molt més. Un funcionari ens obre una d’aquestes portes automàtiques amb reixes de ferro que surten a les pel·lícules. Però això no és Orange Is The New Black ni sembla que el centre tingui un mínim tret de modernitat. Camino fins al famós panòptic, el cor de la Model. Des d’aquí es poden observar totes les galeries. Trio la cinquena, la que pretén conservar la memòria del centre a través de 13 històries diferents.

Els primers anys: una presó moderna per a una ciutat moderna

Costa d’imaginar, però la Nova Esquerra de l’Eixample avui plena de bars musicals i restaurants japonesos era només un conglomerat de camps el 1904. Barcelona tenia 500.000 habitants, però apuntava maneres d’urbs. La que començava a ser una ciutat moderna no es podia conformar només amb l’obsoleta presó Reina Amàlia, sinó que necessitava un centre amb més bons equipaments i que vetllés per la reinserció. El moviment regeneracionista de principi de segle considerava que les presons havien de complir aquesta funció i no esdevenir un mer càstig, i aquesta era una de les grans innovacions que suposava la Model, juntament amb el seu disseny. El model arquitectònic triat, el sistema panòptic, estava format per una torre central des de la qual naixien les galeries, que facilitaven així la vigilància des d’un únic punt.

Cada cel·la recrea una història: la de Ferrer i Guàrdia, la dels instigadors del complot de Garraf, la dels delegats de l’Assemblea de Catalunya… fins i tot la del famós “Vaquilla”. En la de Companys, sorprenentment, s’hi veu una taula amb cafès i unes cadires.

Les històries de Lluís Companys i Salvador Seguí van de la mà, i és que ambdós van ser empresonats l’any 1920 degut a la repressió del moviment obrer duta a terme per la dictadura de Primo de Rivera. A més, eren amics de tota la vida. Els finals d’ambdós són de sobres coneguts: Companys va ser detingut de nou el 1940 i afusellat a Montjuïc, mentre que Seguí va morir assassinat el 1923 per un pistoler del Sindicat Lliure. Hores abans de morir, segons expliquen, havia quedat amb Companys per fer un cafè.

El pati de la presó Model | Foto: Clara Ardévol

La Guerra Civil: la presó per sobreviure

Els presos polítics de la Model han estat sempre un reflex evident de qui mantenia el poder en una època concreta. Durant els primers anys, abundaven els sindicalistes i anarquistes, amb Primo de Rivera va augmentar la repressió a catalanistes i republicans i durant la guerra els presos van ser de tot signe polític.

A l’inici del conflicte, Catalunya era zona republicana i per això els més afectats van ser els clergues. El 12 d’agost de 1936, la Generalitat va adquirir les competències de les presons i diversos eclesiàstics, empresaris i persones considerades de dretes hi van entrar. És el cas de Pere Salvador Balletbó, un dels personatges que vol reivindicar la mostra. Més de 2.000 clergues van morir durant la Guerra Civil només a Catalunya i, per tant, acabar entre les quatre parets de la Model era una manera de salvar la vida.

Em trobo una cel·la completament buida, sense cap tipus de recreació. Vol representar els dos únics moments de la història en els quals la presó es va quedar sense presos: el principi i el final de la guerra.

Amb la insurrecció militar de 1936, les milícies anarquistes van alliberar els reclusos. De la mateixa manera, tres dies abans de la caiguda de Barcelona, l’exèrcit republicà es va endur centenars de presos a França, mentre que la resta van sortir hores abans de l’ocupació. “El 39 va ser l’època més dura de la presó, no només perquè hi havia uns 30.000 presos de mitjana (uns 18 per cel·la) sinó també perquè les condemnes es feien de forma força aleatòria i el fet de no saber si moriries era molt angoixant”, explica Agustí Alcoberro, comissari de l’exposició.

1618 interns van ser executats durant els primers anys de postguerra i gran part d’aquestes condemnes es van dur a terme al Camp de la Bota. La mostra no vol obviar aquesta massacre i recull la història d’una de les víctimes, Josep Fortuny i Torrens, qui va ser Conseller de Governació i alcalde de Mollet del Vallès per Esquerra Republicana. Ell es trobava a la Catalunya del Nord, on, segons Alcoberro, el govern francès estava tan desbordat pel nombre d’exiliats que inclús feia propaganda falsa: “Els deien que Franco perdonava els delictes que no eren de sang. No era cert, però com Fortuny, molts van decidir tornar”.

El purgatori del Franquisme

Durant la dictadura, es deia que la Model era el purgatori mentre que la comissaria de Via Laietana era l’infern. D’aquest període marcat per la Brigada Político-Social, les tortures i la repressió política, la mostra destaca la figura del pintor anarquista Helios Gómez. Ell va ser l’autor de la capella de la presó, en la qual va pintar una verge gitana envoltada d’àngels negres i de presos famèlics. L’obra va ser censurada en un primer moment i després completament tapada.

Sovint s’obvia que el Franquisme no perseguia només els opositors polítics, sinó tot aquell qui gosés dur un estil de vida discordant amb el Nacionalcatolicisme. La mostra vol posar-ho de manifest a través de la figura de A.R. “La Gilda”, un cambrer empresonat per la seva condició d’homosexual. Malgrat que la famosa llei “de vagos y maleantes” que considerava l’homosexualitat un delicte es va implantar durant la dictadura, aquesta condició sexual no es va despenalitzar fins al 1979, sense beneficiar-se de les anteriors amnisties. Ser homosexual a la Model, a més, era encara pitjor que ser-ho fora, i és que sovint patien violacions per part d’altres interns o eren obligats a prostituir-se.

Les condicions de vida eren terribles, especialment per als pobres, i és que les classes socials existeixen fins i tot dins les presons. “Jo era una privilegiada, però les internes que no tenien diners, com les prostitutes, vivien rodejades de brutícia i eren maltractades per les funcionàries”, explica Anna Sallés, qui va estar empresonada el 1962. Companyes i funcionàries li deien “la estudiante” perquè la van acusar de rebel·lió militar per equiparació per participar en una protesta universitària en solidaritat amb les Vagues d’Astúries.

Malgrat haver passat quatre dies incomunicada, el fet de tenir una família amb recursos i haver comès un delicte polític li atorgava cert estatus. “Jo estava sola en una cel·la mentre que a les altres hi havia muntanyes de dones; estava tot molt massificat”, recorda. Un altre punt que tots els qui han passat per la Model destaquen és el de la higiene: “El pati estava ple de rates i a moltes internes només les deixaven dutxar una vegada a la setmana”, explica Sallés.

Escrits dels presos de La Model | Foto: Clara Ardévol

El cas Puig Antich, la pitjor de les venjances del Franquisme

…crida el nom del teu amant, bandera negra al cor”. Sona “Margalida” de Joan Isaac i tothom identifica que la cel·la d’on prové la música té a veure amb Salvador Puig Antich. Efectivament, aquestes quatre parets són l’espai real en el qual el jove va passar els seus últims dies de vida.

Va ser acusat de l’homicidi del policia Francisco Anguas després que morís en un tiroteig entre agents i membres del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), l’agrupació llibertària a la qual pertanyia. Va ser jutjat en un consell de guerra sense les mínimes garanties jurídiques i, de fet, s’ha demostrat en diverses ocasions que no tenien cap prova per inculpar-lo.

Vaig cap a la paqueteria, l’altre punt de l’exposició relacionat amb Puig Antich. És en aquesta sala blanca, buida i desangelada que el van executar. Un forat il·luminat mostra el lloc exacte on van col·locar el garrot vil. 

A la Model, Puig Antich restava a l’espera d’un indult que mai no va arribar. “Aquesta bomba també m’ha matat a mi”, expliquen que va dir quan es va assabentar de l’atemptat contra Carrero Blanco. El règim tenia set de venjança, necessitava un cop d’autoritat i Puig Antich va esdevenir el cap de turc perfecte. El 2 de març de 1974 va ser executat amb el mètode del garrot vil i va morir després de vint minuts d’agonia. Un crim encara impune 43 anys després.

Puig Antich va ser un dels últims condemnats d’una dictadura que agonitzava. La mort de Franco, però, no va suposar la immediata alliberació dels qui eren empresonats injustament. En aquests primers anys de la Transició a la Model, és clau la figura de Lluís Maria Xirinacs, dels pocs personatges de la mostra que no hi va estar reclús. “No hi podia faltar la seva figura perquè, quan la gent pensa en ell, té molt present la Model”, explica Agustí Alcoberro. Té sentit: va romandre dempeus davant la porta del centre 12 hores diàries durant gairebé dos anys per tal de reclamar amnistia pels presos polítics.

Una habitació de La Model | Foto: Clara Ardévol

Els 80: heroïna, motins i navalles

Surto a un dels patis. M’esperava veure, com a mínim, una pista de bàsquet, però brilla per la seva absència. Una lona cobreix l’espai comprès entre les parets, clarament deteriorades pel pas del temps. Al meu costat, un grup de visitants discuteix sobre com els presos aconseguien colar la droga. “Des de fora de la presó, algú els llançava bosses plenes de droga amb glaçons. Així, quan el gel es desfeia, la bosseta s’escolava per la lona que cobreix el pati i la podien agafar”, explica un visitant.

Els 80 van ser els anys més salvatges. Els presos van augmentar considerablement (fins a arribar als 3.000) a causa de la crisi econòmica i la drogoaddicció. El 98% de reclusos eren heroïnòmans i drogar-se allà dins era relativament fàcil. “Els qui em devien favors a fora em passaven la droga dins de pilotes de futbol que tiraven al pati”, explica Dani “El Rojo”, que va estar diverses vegades a la Model durant els 80 i els 90. En aquella època, cada dia morien unes dues o tres persones de sida només al centre. “Vaig veure marxar tots els meus amics, però em vaig construir una cuirassa perquè no m’afectés. Ni tan sols els fèiem homenatges…”, recorda.

Aquest també va ser el període dels motins. El 1978 es va fundar la COPEL (Coordinadora de Presos Españoles en Lucha), que pretenia millorar les condicions de vida dels reclusos mitjançant l’autogestió, però que a la pràctica va acabar suposant que una elit d’interns controlés la resta i fins i tot arribés a abusar-ne. “Va ser una oportunitat perduda per demostrar que els presos ens podíem reinserir”, afirma “El Rojo”. Els motins eren la seva forma predilecta de protesta: “Recordo especialment el motí en el qual 400 presos ens vam fer talls als braços els uns als altres per després tirar tota la sang al pati”.

A tot això cal afegir que, en aquell moment, la Model era la presó més perillosa d’Europa, amb dues o tres morts violentes diàries. “Tothom portava a sobre un ganivet, i si tenies alguna propietat important dins la presó, l’havies de protegir” –explica Dani “El Rojo”– “Jo venia d’un món cool, i veure tota aquella gent tatuada i amb talls em va causar molt d’impacte”. Per a ell, tota aquesta violència desmesurada era deguda a les males condicions de vida de la presó: les cel·les (infestades de xinxes), arribaven a acollir onze persones, el menjar se servia en safates a terra i per lavabo només hi havia un forat per on pujaven les rates. “Quan et tracten com un animal, et comportes com un animal”, assegura.

Segueixo el meu itinerari cap a la quarta galeria. És la que mostra el dia a dia de la Model més recent. Les cel·les són petites i sembla que s’hagin de caure a trossos en qualsevol moment. Les pintades dels presos encara es conserven: “No em desperteu, puc somiar amb la meva llibertat”, “Prohibit el pas a persones”. “Això són cel·les per a dos, no?”, pregunta un visitant. “En teoria sí, però aquí hi dormien 8 persones fins fa pocs anys”, li contesta un dels treballadors. Entrant a la primera galeria, un altre treballador aclareix més dubtes: “Per què hi ha una lona al segon pis?” “Per evitar que la gent es precipités; les presons són molt dures i és molt freqüent que els interns se suïcidin o siguin assassinats”.

Malgrat les millores introduïdes a partir de finals dels 80 (tractaments de desintoxicació, construcció del menjador, classificació de presos…), la Model no ha fet mai honor al seu nom, i recordar els seus horrors és també recordar els horrors de la guerra, el Franquisme i la Transició. “No es podia tancar la Model sense fer un exercici de memòria històrica”, assegura Agustí Alcoberro. “El Rojo” també comparteix aquesta opinió: “Vam perdonar els crims del Franquisme amb el pacte del 78, i per tant estic molt a favor d’una exposició que mostri les seves atrocitats”.

Toca marxar. Torno a creuar les portes de la presó i començo a pujar el carrer Entença. Miro el terrat, els filferros que coronen els murs, i recordo l’escena viscuda fa pocs mesos: un pres hi va romandre durant 13 hores en senyal de protesta. Un mural a una de les parets del centre manifesta “De presó Model a model de transformació, cohesió, cultura, barri, memòria”. Memòria, sobretot, memòria.