Joana Gallego: “No hi ha cap dona sola a la nit que no pensi que pot ser agredida”

És tard. L’Oriol torna a casa després de quedar amb els amics. El seu carrer, sempre en constant moviment, ara és fosc i buit. No s’acaba de sentir segur del tot. En una cantonada, nota que hi ha algú darrere seu. Cloc, cloc, cloc, el soroll d’uns talons. L’Oriol intenta no alarmar-se, però el cap no para de donar-li voltes. I si em segueix?

Sota un fanal que fa pampallugues, l’Oriol accelera el pas. El cor li va a mil per hora. Se li aguditzen els sentits i està pendent de cada mínim soroll del carrer. Tant de bo en comptes de pantalons curts, avui se’ls hagués posat llargs. Se sent culpable per ensenyar aquell tros de pell. Pot ser que la dona camini més ràpid que abans, o només són imaginacions de l’Oriol? Cloc, cloc, cloc. De sobte, els talons s’aturen. La persona entra a un portal. Relaxa’t, Oriol, aquesta història és ficció: ara ja pots respirar tranquil. Això només els hi passa a les dones.

“Heu sentit mai que un home tingui por d’una dona de nit pel carrer? Com a molt, els homes tenen por d’altres homes”, diu Joana Gallego, professora de periodisme especialitzada en violència de gènere, “En canvi, no hi ha cap dona al món que vagi sola a les tres de la nit i no pensi que pot ser agredida”. L’Auditori del Conservatori del Liceu l’escolta. Al seu costat, Joana Gallego hi té Anna Choy, agent del cos de Mossos d’Esquadra; Alba Orteu, psicòloga, i Denise Mina, escriptora. Conformen la taula rodona No es moren, les assassinen. Les volem vives, del BCNegra. Les modera Fàtima Llambrich, periodista de TV3. Cinc dones per parlar de violència de gènere. “És com una xerrada sobre racisme amb només gent blanca”, riu Denise Mina.

La violència domèstica té una funció social: fer que les dones no es passin de la ratlla. Ho diu Denise Mina en anglès, perquè ella és una escriptora de Glasgow. Una dona que es passa de la ratlla, però que creu que la culpa de la violència de gènere “no és només un home, sinó que és molt més complex: la situació de la família, la relació entre ells…”. Joana Gallego no hi està d’acord. La responsabilitat directa és de l’assassí. Un assassí que porta anys i segles rebent el suport de la societat: de la policia, de la religió, de la família, de la política i dels mitjans de comunicació, segons explica la professora.

Anna Choy, del cos de Mossos d’Esquadra, explica que els últims anys ha incrementat la legislació específica que combat la violència de gènere, però que encara hi ha gent que veu situacions violentes i no hi fa res. “És molt important que la gent que sospita que una dona està sent agredida ho digui, ajuda molt als jutges”. Els 9 primers mesos del 2015, només a Catalunya, van assassinar 9 dones. Però això és només la punta de l’iceberg. Els Mossos reben al voltant d’onze mil denuncies cada any. És per això que Choy creu que els professionals “no poden treballar només en la seva parcel·la”, i defensa que totes les institucions s’uneixin per aquest tema.

Cada cop hi ha més violència entre adolescents, apunta la psicòloga Alba Orteu davant la reivindicació de Joana Gallego per a que les relacions entre gèneres siguin una assignatura troncal a les escoles. Choy matisa el raonament: “Tant salut, com serveis socials, com la policia tenen programes específics per a les escoles. Però hem de sortir fora, també: Què passa als esplais? I a l’esport? I a les zones d’esbarjo?”. Orteu hi està d’acord: creu que aquests són espais distesos i dinàmics on també s’ha de treballar.

I ja que som al BCNegra, Joana Gallego parla de relat. Totes les notícies de dones assassinades que sentim: són crims independents? Per què els transmetem com a tal? Necessitem crear una història global, igual que es crea amb el terrorisme: no veiem els atemptats com a casos aïllats. Per què les morts de la dones, sí? Parlant de relat, Denise Mina també creu que cal trobar més maneres de representar la dona fora dels estereotips: “Necessitem històries noves. Ho dic perquè sóc escriptora”. I dona.