Jesús Mourelo caçava perdius

Fa poques setmanes ens fèiem ressò del cas del fotògraf Manel Armengol, que ha hagut de cedir el seu fons a l’Arxiu Nacional perquè corria el risc de ser desnonat. Hi ha altres artistes com Armengol que també tenen l’espasa de Dàmocles sobre el cap, i un d’ells és el pintor Jesús Mourelo. Júlia Bacardit l’ha anat a veure i ha parlat amb ell. Ariana Nalda li ha fet les fotos.

Jesús: Des de la glorieta veig el castell de Montjuïc. El sol pica contra el plàstic, es produeix un efecte hivernacle. Vine algun matí entre les 9 i les 3 de la tarda i et deixaré una càmera perquè fotografïis el castell des de l’hivernacle. Jo et fretrataré mentre tu fas una fotografia al castell.

Júlia Bacardit: Veig que ho tens molt clar.

Jesús Mourelo: Fer una fotografia és com caçar una perdiu, si arribes tard l’has perdut.

Jesús Mourelo i jo hem quedat davant del Palau Güell, a tocar de l’espai on viu. Cabell gris moderadament llarg, bona planta, barba poblada però amb ordre. Duu les mans a les butxaques d’una jaqueta llarga i sovint es llepa el llavi superior, potser pel gust d’acaronar els pèls amb la punta de la llengua. No sé qui és, Jesús Mourelo. Sé que és un artista que s’ha quedat sense sort, però desconec la seva nacionalitat i la seva obra. Podria ser portuguès o brasileny, però Mourelo és d’un poble prop de Lugo i fa dotze anys que viu a Barcelona.

Júlia Bacardit: Què fas tu?

Jesús: Combino pintura i fotografia. Ara que tinc molt poc espai treballo en format petit.

Jesús Mourelo va fer la primera exposició individual el març de l’any 75 a Vigo. Franco va morir aquell mateix novembre.

Jesús: Un dia fa anys, quan encara estava a Vigo, la dona que portava la galeria on jo exposava va dir-me ‘Jesús, ets l’únic pintor que exposem i que no és funcionari’. Vaig acompanyar-la a agafar el taxi que l’esperava davant de la porta i vaig tornar a casa a peu. Mentre caminava vaig adonar-me que el que m’havia dit no era cap elogi: jo era l’únic que no tenia un sou garantit.

Jesús Mourelo m’explica que va tenir bons mentors quan era jove, però tots han mort. Tampoc ha tingut mai padrins. Va viure uns anys a Madrid i va viatjar a París a dit per pescar-hi algun contacte de galeries. Un temps més tard va venir cap a Barcelona i li van donar feina en una empresa gallega. Després de la feina es posava a pintar. Un dia li van donar feina a l’Institut de Cultura de Barcelona, però era un contracte temporal. El van acomiadar i des d’aleshores lluita per pagar un lloguer en un edifici pútrid i menja cols de brusseles escaldades al microones. Mourelo té la seva obra escampada entre cases d’amics i cinc rotlles de trenta quadres cadascun encabits dins l’habitació.

Jesús: Casa meva no és un lloc còmode. Però la meva vida és interior, la tinc dins el cap.

Mourelo em confessa que els últims anys ha rellogat habitacions a molts barris de la ciutat, empaitat per les factures. Com que ni ell ni jo tenim res a les butxaques me l’emporto al bar de Santa Maria del Mar on he treballat tres temporades seguides, que per mi és una extensió de casa. Bevem Estrella Galicia. Gratis.

Jesús: Per cert, te’n dec una per haver-me portat a Santa Maria del Mar.

JB: De res. Mourelo, tu pintes i fotografies. Quines són les teves influències artístiques?

Jesús: Em nodreixo de tots els artistes del segle XX menys de Warhol, perquè Warhol segueix una estratègia maquiavèl·lica.

Els primers quadres de Mourelo són Gauguins, després Picassos, després semblen Tàpies. Evolucionen. Els de les beceroles tenen molt color i joc entre figuratiu i abstracte, a vegades recorden Kandinsky. Dins el seu ordinador hi té tota l’obra artística classificada en carpetes i pdf d’articles sobre ell publicats dècades enrere a la premsa gallega. Quan, en la nostra segona trobada, passem de la carpeta dels anys setanta a la carpeta dels anys vuitanta i noranta, els olis que veig a la pantalla adopten un estil geomètric: hi ha un reguitzell de figures de cap circular i cos triangular, sempre envoltades d’una aura verda. Com més ens apropem als arxius fotografiats del 2000, més estranys se’m fan: collage de formes, paraules soltes, alguna pinzellada de color i moltes línies. Un fetus de pollastre al costat d’un fetus d’humà.

Jesús: Clar que els últims et costen més d’entendre. Són més complexos.

Davant la ‘catedral del mar’ parlem de llibres. Del 2666 de Bolaño, que segons Mourelo és la millor obra del xilè. També em diu: “Ningú el llegeix Camilo José Cela avui, i encara hi ha menys gent que el rellegeixi. Graduar l’emoció és clau per un narrador”.

Jesús: Una vegada, quan encara tenia estudi de pintura aquí a Barcelona, la meva representant va portar-hi el García Márquez i pretenia que jo li regalés un quadre. No ho vaig fer. Escriptors com García Márquez o Vargas Llosa… a la pràctica eren dos dèspotes. Una vegada vam comentar-ho amb el crític català Robert Saladrigas, l’enemistat entre aquests dos escriptors ja no interessa a ningú. A més, tant Vargas Llosa com García Márquez li deuen tot l’èxit a Barcelona. I què han fet per la ciutat que els va fer grans? Res. He arribat a sentir García Márquez dient ‘Si me hacen feria nunca más pongo los pies en Barcelona’.

Riem i encetem un altre quinto davant l’eslgésia que ens observa. Mourelo m’insta a llegir la Catedral del Mar.

Jesús: Vaig anar a una xerrada del Barcelona activa. Una de les coses que deien era que la fórmula de l’èxit era 99% d’esforç i 1% de talent. No cal gaire talent!

JB: Tantes preocupacions econòmiques fan venir ganes d’engegar-ho tot. És lícit perdre l’interès pel món?

Jesús: No. Desinteressar-se pel món només porta a situacions molt destructives. Sí que penso que la informació és una mica com fer l’amor: millor poca i de qualitat. Jo gairebé no tinc diners per menjar i encara no he perdut l’interès pel món. Ara estem tenint aquesta conversa, i fot un fred que pela, i estic interessat i content. Cal congratular-se de la humanitat.

JB: Com veien els teus pares això que fossis artista?

Jesús: Els meus pares eren labradores gallecs. De vegades el meu pare em regalava llibres i la mare s’enfadava, li semblava una pèrdua de diners.

JB: Tens mourrinha?

Jesús: No

JB: No has pensat tornar a Galícia?

Jesús: No. He estat dues vegades a la vida al Centro Gallego, que ha guanyat la medalla d’or al mèrit cívic de la ciutat de Barcelona. És ple de reaccionaris nostàlgics i jo no tinc gens de nostàlgia. Si em paguessin un vol i dos dies d’hotel a Galícia no hi aniria.

JB: Un hotel? No tens germans?

Silenci.

Jesús: És un misteri emocional. Apunta-ho això, ‘misteri emocional’.

Abans d’acomiadar-nos a les Rambles, prop del Palau Güell, li recomano que llegeixi Franzen.

Jesús: De moment rellegeixo els francesos, Proust. Però no et pensis que llegeixo ni creo gaire, els darrers temps. Estic massa angoixat pensant en el següent àpat.

JB: Quan em faràs la fotografia del castell de Montjuïc? Havíem quedat que me la faries avui però he estat a l’hivernacle i no me l’has feta.

Jesús: Un altre dia. Avui estic a 300 de glucosa i no estic d’humor.

I la perdiu s’enlaira.