Gigantomania

30.01.2017

La Quarta simfonia de Dimitri Xostakóvitx suposa un punt d’inflexió decisiu en la carrera del compositor. No només per l’agosarat llenguatge emprat, per la grandiositat de l’obra en tots els aspectes o pel seu apropament evident a l’imaginari mahlerià, sinó, sobretot, per les conseqüències polítiques i personals que va suposar la seva composició i la retirada de cartell, poc abans de l’estrena, que van provocar que l’obra, escrita el 1936 s’acabés estrenant el 1961.

Valery Gergiev

Valery Gergiev

Quan Xostakóvitx inicia la composició d’aquesta obra es troba en un moment de màxima popularitat degut, en bona part, al gran èxit de la seva òpera Lady Macbeth de Mtsensk. Però d’un dia a l’altre tot prendrà un gir inesperat i dramàtic. Stalin, des de les pàgines de Pravda, condemna l’obra per no ajustar-se als criteris estètics soviètics i, a partir d’aquí, comença un dels períodes més complicats de l’obra del compositor, espantat per una possible deportació que marcaria decisivament el seu caràcter. Tant és així que, afectat per les pressions, acaba retirant la seva Quarta simfonia abans de l’estrena per por de les possibles represàlies.

I és que, amb aquesta obra, Xostakóvitx proposava un salt important en l’evolució del seu llenguatge musical, introduint una radicalitat formal i temàtica abassegadora que ara hem pogut apreciar a L’Auditori en una interpretació memorable conduïda amb magisteri per Valery Gergiev i interpretada conjuntament pels components de l’OBC i de l’Orquestra del Mariïnsky de Sant Petersburg que passarà als annals musicals de Barcelona.

Gergiev, que el dia anterior ja havia dirigit un exigent programa amb obres de Wagner, Liszt i Strauss, va mostrar en aquesta ocasió per què és, sense discussió, el més gran director de la música russa en l’actualitat. Si els seus concerts dedicats a Txaikovski o Stravinsky ja ens havien enlluernat, aquest Xostakóvitx va ser una altra mostra del seu immens talent, atent al més petit detall però sense perdre mai la visió general, tant pel que fa a l’estructura musical com al discurs d’aquesta obra gegantina. Un gegantisme inherent a una certa estètica promoguda pel govern soviètic i que es percep en moltes de les expressions artístiques de l’època, en molts casos instruments de la difusió d’una determinada ideologia.

Tant el primer com el tercer moviment impacten per la varietat de temes, d’estats d’ànim, d’idees tant musicals com conceptuals. I encara és més impactant observar el mestratge de Gergiev, dirigint aquest immens edifici sonor amb minuciositat, però alhora amb una naturalitat i una expressivitat colpidora, fins a l’extinció final de la música, d’un món que ja no tornaria, i el silenci feridor i emocionant del final.

Una interpretació memorable que va comptar amb un rendiment orquestral fabulós gràcies als membres de les dues orquestres, que van compartir faristols i es van mostrar brillants en cadascuna de les intervencions solistes. Metalls, fustes i percussió no tan sols van estar impecables en les seves intervencions sinó que, a més, es van integrar perfectament en la textura orquestral creada per Gergiev. Magnífiques també les cordes, vibrants i acolorides, amb esment especial pels violoncels i contrabaixos, que van aportar la densitat precisa.

La visita a Barcelona de Gergiev i la seva inseparable orquestra ha finalitzat, en aquesta ocasió, amb una vetllada que, els afortunats que hi vam poder assistir, recordarem durant molt de temps.