Estiu 1993, jugar amb un tigre

Al costat dels diversos guardons rebuts (Berlín, Màlaga, Buenos Aires…) un dels molts regals que la pel·lícula Estiu 1993 ofereix als espectadors és la (quasi) certesa que la intel·ligència creativa es conrea lluny de la glòria oficial.

Un altre obsequi és la dificultat a l’hora de trobar les paraules adequades per assajar-ne un resum. En aquest cas, el perill de caure en simplificacions portaria a ometre algun dels molts matisos d’aquesta òpera prima dirigida amb fermesa per Carla Simón.

Que l’argument es basi en l’experiència vital de la directora no és un fet menor; a les seves mans, però, es transforma en un pretext per anar molt més enllà de l’apunt biogràfic o de la pel·lícula amb nens.

A la manera dels millors narradors i poetes, Simón sap com fer emergir gradualment el perfil de la protagonista principal, el personatge absent, la mare morta.

Només una selecció acuradíssima d’actors, de localitzacions, d’ambientació i de fotografia podia posar-se en la pell d’un guió meticulós amb els silencis, les fantasies, curiositats, pors, solituds i dolor d’una petita comunitat de persones davant la mort, i la vida.

Com miren, escolten, observen, reaccionen, dialoguen, actuen o s’escapen els infants quan en el seu entorn coincideixen la confusió i la ràbia amb la tristesa i l’alegria. Com pesen, de vegades, tabús, estigmes o prejudicis i com són agudament percebuts pels més petits.

La direcció d’actors fa evident la plasticitat interpretativa dels nens, en aquest cas davant la mort i el silenci que comporta o quan l’extrema felicitat pot fer plorar. I és que tota la pel·lícula ve a ser una invitació a recompondre, refer, veure i –en definitiva- entendre allò que no es veu, des de la mirada filmada de Frida la nena que, un estiu, experimenta l’estranyesa d’incorporar-se a una família que substitueix la seva i la perplexitat que ella genera com a nova filla i germana gran.

És d’agrair que Carla Simón i el seu equip, interpel·lin la capacitat dels espectadors per completar aquesta micro-història que vorejant el cinema mut, fa pensar en el cinema de Víctor Erice, de Tati, de Kitano o de Bergman quan s’ocupen de desxifrar la intensitat de les vivències.

Estiu 1993, és una lliçó de coratge artístic i de saviesa narrativa –apta per a tots els públics- en explorar un tema abrupte com la mort i joiós com l’amor. El trio memorable format per Marga (Bruna Cusí), Frida (Laia Artigas) i Anna (Paula Robles) fan creïble una lliçó no gens didàctica de vida que commou per la seva naturalitat.

Qui ho vulgui, que no es perdi la maduresa cinematogràfica d’aquesta obra primerenca de Carla Simón que segons i com, pot fer pensar en aquelles paraules de Julio Cortázar:

“…pero eso no se dice en esta tierra donde de alguna manera cada uno está jugando con un tigre”.

I qui gosaria negar que la vida -dels infants i dels adults- ve a ser com jugar amb un tigre?