Espriu respon a Tarradellas

L’estiu del 1968, Josep Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya a l’exili, va enviar al poeta Salvador Espriu un dossier confidencial en què atacava durament Òmnium Cultural per intentar de dur-lo a les seves posicions polítiques. Espriu se’n va esmunyir amb una lletra que reproduïm a continuació, tot defensant una actitud intel·lectual de «ferotge independència», en paraules de Maria Aurèlia Capmany.

Espriu respon a Tarradellas: “per damunt de tot, unitat, si ens volem salvar: un molt meditat i molt intel·ligent front únic nacional”

Barcelona, 29 de desembre de 1968.

Honorable senyor Josep Tarradellas,
President de la Generalitat de Catalunya.

Honorable Sr. President,

El meu cunyat m’ha fet arribar avui la vostra carta datada el divuit d’aquest mes i moltes i moltes gràcies. Us l’estimo més del que us ho podria o us ho sabria dir i sempre he entès rectament el vostre silenci. Només lamento que jo us hagi causat, encara que d’una manera del tot involuntària, un maldecap més a afegir a les vostres moltes i greus preocupacions.

Les vostres generoses paraules m’honoren molt, però podeu ben creure que tinc plena consciència del petitíssim paper que m’ha tocat de jugar en la nostra llarga, feixuga i estúpida tragèdia col·lectiva. Que estúpida i inútil, Déu meu, ara que l’home va a la lluna i en torna amb tanta aparent facilitat! És clar que, al mateix temps, sembla que han de morir de fam, sense remei, d’aquí a febrer, dos milions d’éssers humans a Biafra, i en aquesta part negativa de l’històric moviment dialèctic es troba esbalçat el nostre poble, per un seguit de causes, motius i errors molt complexos, dels quals tots som potser més o menys responsables i que sens dubte ens afecten a tots.

Perdoneu, honorable senyor, les precedents paraules d’un escriptor sense cap ambició política ni de cap altra mena, d’un escriptor sense cap adjectiu que l’apuntali, i encara de secà. Vós sou el President de Catalunya i un experimentat polític, però també un home que ha sofert i que sofreix molt. A aquest home em dirigeixo amb preferència, perquè el voldria consolar o, si més no, acompanyar en la seva coratjosa solitud. L’estúpida tragèdia ens ha estat imposada, imposada gairebé del tot, i jo us puc assegurar que vós heu assumit, en el vostre dolorós exili, amb una exemplar dignitat, l’altíssim càrrec que ens representa a tots i que és penyora de la continuïtat jurídica i històrica de les nostres institucions. Jo no sé si vós i jo arribarem a veure el nostre país altra vegada en marxa pel camí d’una veritable i civilitzada llibertat. Contràriament al que sento dir al meu voltant –i tant de bo que m’equivoqui–, jo crec que l’actual situació pot ser encara força duradora o continuada per un règim nasserià o de “coronels” a la manera grega, però estic segur que, en el pitjor dels casos, el que simbolitzeu serà un dia o un altre restaurat en la vida i, per tant, en la història del nostre poble.

Permeteu-me que prossegueixi encara pensant en veu alta, sense el més lleu vestigi d’impertinent consell, que ni em demaneu ni tinc cap autoritat per donar-ne cap a ningú, i molt menys a vós. La veritat és, però, com sabeu prou bé, que estem molt i molt desunits, i el que ens cal és, per damunt de tot, unitat, si ens volem salvar: un molt meditat i molt intel·ligent front únic nacional. Ens cal tothom sense exclusions, fins i tot els claudicants –n’hi ha hagut a centenars i centenars de milers–, fins i tot els llestos de professió i els cínics, fins i tot els envanits per la falsa i grollera seguretat de l’or, fins i tot –si em tolereu un punt d’exageració– els traïdors. Ens cal utilitzar tothom, i aquesta és la difícil però no impossible feina de vosaltres, els dreturers polítics, no la nostra, simples escriptors. “Jo sóc jo i la meva contradicció” no és tan sols un pensament humanístic, sinó també una formidable eina de govern, que hem de vetllar perquè no caigui de les mans adequades. No és precís que assenyali quines són i de qui són avui aquestes mans. Cap idea de cap mena no em fa por, mentre es pugui discutir. M’horroritza de pensar que puguem passar d’un silenci a un altre –i aquest és un perill ben real–, sigui el que es vulgui el signe o la filosofia que el presideixi. Hem de salvar el diàleg i la idea essencial que hi ha al seu darrera, és a dir, que la veritat està partida a trossos i que no és un absolut patrimoni de ningú. I per això –i potser paradoxalment– ens hem d’unir i escoltar i procurar d’entendre fins les raons o les antiraons dels necis, dels covards i dels traïdors.

Us agraeixo molt els elogis que em feu de la meva obra literària, però en aquest punt us he de dir que discrepo en absolut de vós. No us aclariré ara el meu pensament, perquè em sabria greu que la meva argumentació us sonés –ben lluny de la meva veritat– a entorcillada i falsa modèstia. Puc admetre, tanmateix, que he fet honestament el que he pogut.

I no vull allargar més aquesta carta, perquè el vostre temps és preciós per a tots nosaltres, fins per als qui us neguen, us discuteixen o no acaten la vostra legítima autoritat. Us desitjo, senyor President, un feliç any 1969, per a vós i la vostra distingida família. I vulgueu acceptar la respectuosa i lleial amistat del vostre invarible afm.

Salvador Espriu.

Podeu llegir l’edició i anotació de l’epistolari complet entre Josep Tarradellas i Salvador Espriu en l’article: Francesc Foguet i Boreu, “Fons Salvador Espriu de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià: epistolari i altres documents” al darrer exemplar d’Indesinenter, núm. 7 (2012), p. 73-207.