Defensa de les classes magistrals

16.11.2016

La reflexió que exposaré segurament provocarà crítiques irades, desqualificacions rotundes i un aire de menyspreu agre, que potser es faci evident en algun comentari. No per això deixaré de dir el que penso i, per si interessa a algú, de raonar-ho una mica, només per endreçar quatre idees.

Classroom aula buida

 

He sentit la necessitat de plantejar el tema de les vilipendiades i anatemitzades classes magistrals, després de sentir una anècdota explicada en públic per una professora universitària que la va viure. Aclariré d’entrada que es tracta d’una professora de prestigi, amb càrrecs importants en l’estructura cultural d’aquest país. Ho dic perquè ningú cregui que m’invento els fets. No. Parlo d’una persona real que, per raó del seu càrrec, es fa un tip de donar conferències arreu, davant d’auditoris i aules de tot tipus, que coincideixen a afirmar que és amena, interessant, agradable i una excel·lent comunicadora, com diuen ara de qui parla bé i amb criteri.

Disculpeu per la introducció: he obert el paraigua, per la que em pugui caure.

Succeí a l’inici del curs, en una aula d’alumnes universitaris que, no vull mentir, crec recordar que estudiaven per exercir la docència. Quan feia uns quinze minuts que explicava la seva matèria, una alumna va alçar la mà i va dir-li una cosa així com: “Perdoni, però fa un quart d’hora que només parla vostè”. La intervenció va sorprendre la professora, però l’alumna li va aclarir que “aquí, normalment, fem coses. Parlem, fem jocs de rol, inventem, intervenim, fem coses…”. Es tractava, és clar, d’una discent que defensava l’aixioma pedagògic d’aquests temps: no es pot acceptar que un professor faci una classe magistral. Encara com no li va dir que qui s’havia cregut que era, ella, per imposar el seu discurs a la classe…

L’anècdota -repeteixo: real- em va fer concloure que ja som al final del trist i desgraciat carrer on ens han volgut acorralar. (Ara és quan m’imagino que comença a encendre’s la còlera progrepedagògica).

Que una persona que representa que s’està preparant per ensenyar (potser hauria de dir per posar-se davant d’un grup-classe, perquè m’entenguin els que no m’entenen) reclami dues vegades “fer coses” en una classe universitària de llengua i literatura (mots encreuats amb lletres de porexpan retallades, potser?) il·lustra amb dolorosa exactitud l’abast del mal que patim. Però el pitjor, crec, és que aquesta noia i tots els que tenen la mateixa idea del treball a les aules formaran generacions de persones que no sabran escoltar, que creuran que no cal escoltar quan algú parla, que el que cal és fer, moure’s, manipular, tocar, dir… Són els que escamparan la idea que escoltar és “un rotllo”, que impossibilitaran que anem al cinema sense que el menjacrispetes del costat comenti en veu alta la pel·lícula i expressi les seves reaccions sense miraments, perquè fa massa estona que només parlen els altres. I si algú creu que exagero, potser és que va poc al cinema. Estem deixant que s’imposi el criteri que estar assegut, en silenci, fent atenció a algú que sap alguna cosa i l’explica és antic, passat de moda, antipedagògic, poc motivador. Si ho fes amb un power point, encara!, dirà algú.

Escoltar, creuen, no és una activitat que calgui ensenyar, en un món en el qual s’ha imposat la idea que tothom té dret a dir què pensa… sense l’obligació de pensar abans què diu.

Les teories a l’ús repudien la paraula com a eina de transmissió de coneixements, el centre escolar com a lloc per aprendre i la figura del mestre com a guia d’aprenentage. Tot això s’ha imposat, però jo ho trobo una estafa.

Anem a pams. Per què odien tant les classes magistrals? Van tenir bons mestres, els qui les proscriuen? Em sembla que hem deixat la teoria didàctica a mans d’una gent que van tenir una experiència escolar frustrant, dolorosa. Em sap greu. Són els que defensen allò d'”aprendre a aprendre” i ens diuen carques als que ens en fotem, acusant-nos de voler tornar a la llista dels reis gods -que, per cert, a mi no em van fer estudiar mai…-; però un dia podríem parlar de la memòria, també…). Un servidor va tenir mestres bons, normalets, uns quants de dolents i alguns de molt bons, excel·lents. I aquests mestres excel·lents em van ensenyar tot el que sabien -perquè sabien, coneixien en profunditat les seves matèries!!- i mentre m’ensenyaven l’assignatura, em mostraven maneres d’enfocar el món amb un discurs amè, variat, sorprenent a vegades, difícil ben sovint, tant com divertit, que demanava el meu esforç doble: estar atent per entendre i seguir la línia marcada pel seu ensenyament, tot demostrant que aprenia i avançava.

Divines classes magistrals del Lluís Costa, de la Isabel Gálvez, del Lluís Izquierdo, del doctor Blecua (pare)! I de tants altres que no em caben aquí. Classes magistrals fetes per magisters, perquè eren mestres de debò que coneixien i estimaven el que explicaven, durant unes sessions de classe emocionants que ens feien anar el cervell a velocitats vertiginoses. I ens cansàvem, sí, però ens agradava sortir cansats de classe, com qui acaba satisfet un partit de futbol que ha vençut, perquè havíem vençut la ignorància gràcies als bons mestres que sabien i compartien amb nosaltres el que sabien.

aula buida

 

Avui això està molt mal vist. Parlar gaire estona a classe no és bo… potser perquè, a part de no saber què dir, que els infants o els joves s’acostumin a escoltar i a pensar es veu com una barbaritat perillosa, en el món tecnològic i endreçadet del XXI que publiciten.

Així, queda establerta la idea que les classes, les escoles i les facultats són per passar l’estona i al cap d’un temps et donen una acreditació, que molt sovint és tràgicament hilarant: en surten mestres que ensenyen a llegir i no llegeixen perquè no els agrada!! I professors de tots els nivells, que es limiten a complaure i entretenir… És lògic que gent així, amb un vocabulari limitat, una dicció patètica, uns coneixements escassos que no els interessen i amb incapacitat per articular un discurs coherent en públic, s’amaguin rere les teories que entronitzen els mediocres i els eviten posar-se en evidència. I no, no dic pas que calgui ser un Premi Nobel, per ser un bon professor. Simplement cal estimar allò que s’ensenya, viure-ho i voler-ho encomanar amb el mateix entusiasme que ho van fer els nostres mestres, de manera magistral. Però un mestre que no llegeix, que no va al teatre, que no visita les exposicions ni escolta música amb plaer, que no té costum d’assistir habitualment als actes culturals, aquest no mereix ser mestre.

I és que nosaltres fem coses, també, podríem respondre a la pobra alumna hiperactiva (que serà una esplèndida funcionària del sistema!): fem coses, potser impalpables, però vives; interpel·lem, inquietem l’ànima. Eduquem i ensenyem, perquè una cosa sense l’altra és impossible. Gaudim del silenci, de l’atenció, de les idees, del plaer d’escoltar i escoltar-se a un mateix, sense soroll, intensament atents, humans, contents d’aprendre i ser nous dia a dia.

Gràcies a les classes magistrals dels magisters, molts de nosaltres (sé que no sóc sol!) som com som, hem après a viure i a sentir més enllà del soroll, dels decorats i dels festivals de serpentines. En fi, potser hi haurà qui s’enfadi peI que defensem alguns, però els hereus de les classes magistrals no pensem pas demanar perdó per fer el que creiem que cal fer i ser feliços!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

94 Comentaris
  1. Un article ben estimulant. Però em penso que no hauria de ser qüestió de plantejar només dos models extrems de pedagogia universitària: classes magistrals en que tothom calla, menys el professor; o bé activitats centrades en la participació generalitzada dels estudiants, allò que es descriu com: “Parlem, fem jocs de rol, inventem, intervenim, fem coses”. Al meu entendre, és bo que els estudiants escoltin classes magistrals, però només si se’ls ofereix l’oportunitat per discutir-les i qüestionar-les. Un sistema interessant seria, per exemple, reservar l’últim terç de l’hora de la classe a debatre la lliçó magistral, o bé reservar tota una classe posterior per fer-ho, havent donat temps perquè els estudiants s’ho pensessin i s’ho discuteixin entre ells. En tot cas, el pitjor de tot –més aviat, el més nefast– és que, per aprovar una assignatura, només calgui memoritzar les afirmacions magistrals del mestre.

    • Estimat Watson!
      Crec que l’article deixa clar que el que es menysprea són les classes magistrals. Si heu assitit o fet alguna d’aquestes classes, sabreu -potser- que el professor sol deixar un temps de preguntes (fins permet interrogacions interrompent i estableix diàleg que no passa res!) al llarg de la seva exposició.
      El que és indiscutiblement cert és que els defensors de la “pedagogia tova” (per entendre’ns i definint a l’engròs) són els que no accepten, defugen, temen, anatemitzen i insulten les classes magistrals, i no estan pas disposats a preparar-se una explicació, sinó que “viuen” de les interrogacions i improvisacions que en diuen “actives”.
      Ah! I que una classe magistral comporti “aprovar memoritzant les explicacions del mestre” (amb la perversa utilització de “memoritzar”: un altre anatema!) és un raonament que explica, benvolgut Watson, que no sou de l’ofici, que no heu practicat mai l’art deliciós d’ensenyar, que no coneixeu (quina dissort!) el magister a què s’al·ludeix a l’article. I us acompanyo en el sentiment, de debò.

  2. Richard Dawkins, al primer volum de les seves memòries, explica l’estil de classe que li va agradar rebre i que prefereix impartir: una sessió magistral, amb preguntes i diàleg, però sense que els alumnes prenguin apunts. Diu que el que han de fer els alumnes és escoltar activament, han de pensar i el mestre ha de moure la ment dels alumnes al voltant d’una qüestió; durant la lliçó n’aprenen i n’aprenen també després, amb la bibliografia, material complementari, visites…

    Per poder fer això és necessari que l’alumne se senti responsable de l’adquisició del coneixement i entengui que la classe tan sols és la meitat del procés. És una meitat imprescindible, però no la única. La meva modesta experiència impartint classe –a adults, a professionals en exercici i amb experiència– em confirma aquesta manera de fer. Les poques vegades que impartit classe a universitaris joves la cosa també ha anat bé.

    És per això, per pròpia experiència com alumne i com a formador –encara no em veig com a mestre ni professor– que estic del tot d’acord amb vostè, senyor Dalmases.

  3. Quan sento parlar d’experimentar no em preocupa si és una afegit motivador. Quan sento parlar que només s’aprèn experimentant i no escoltant amb aquest rotllo antiquat i totalment ineficient de les classes magistrals, sempre em ve al cap un parell de preguntes: Com és possible que la humanitat hagi aconseguit avançar fins ara si realment és tan evident no s’aprèn escoltant? Com hem construir edificis, hospitals, descobert medicaments, arribat a la Lluna, produït literatura excelsa o assolit els més grans paradigmes filosòfics? Com és possible que siguem al segle XXI discutint que tot el que hem fet ha estat erroni si precisament podem discutir-ho perquè hem aconseguit un grau de civilització suficient gràcies a les classes magistrals? I encara una última: qui es farà responsable d’aquestes teories si al final anem enrere? Perquè una cosa està clara, el mètode antic ens ha portat fins aquí, tota la resta, està per demostrar

  4. Em sento tan solidari amb l’Antoni Dalmases! Jo també vaig sentir, perquè en aquell moment estàvem junts, l’anècdota de la noia que es queixava perquè la professora portava quinze minuts seguits parlant. Per tant, puc corroborar allò que l’autor diu que només creu recordar: la “discent” a la qual fa referència era alumna d’un Màster de Formació de Professorat de Secundària. De l’especialitat de llengua i literatura, és clar. Tinc experiència com a professor en aquest màster (tot i que no exactament en la mateixa universitat a la qual fa referència l’anècdota). Hi faig classe, tot i que algú em vol fer creure que “hi imparteixo activitat docent amb suport presencial”, que és exactament com es defineix avui dia una “classe” en una “guia didàctica” universitària. Fins i tot juraria que faig classe de la mateixa assignatura a la qual fa referència l’anècdota. Reconec que jo també hi parlo quinze minuts seguits (i molts més!) i, per sort, de moment, mai ningú no se m’ha queixat. Però una cosa sí que és certa: els alumnes m’han fet saber que sóc l’únic professor del màster -de moment encara no estan prou “formats” com per dir “l’únic docent”- que comença la classe engegant el canó i projectant un Powerpoint o un Prezzi. L’únic! I tinc la modesta impressió que ho agraeixen. I no vull dir que no en faci servir, de Powerpoint o de Prezzi, però només a vegades, quan la circumstància ho requereix. Perquè estic convençut que la majoria de cops, el més útil per transmetre idees, coneixements -i, sobretot, una imatge modèlica del que hauria de ser el mestratge- és la lliçó magistral. Quan els veus embadalits escoltant la interpretació d’un vers de Rosselló-Pòrcel (“perú de lliris i de llunes mina”) i sents perfectament que a l’aula s’ha creat aquell ambient màgic dels moments més mestrívols, és quan arribem -crec- al súmmum del que hauria de ser la Formació del Professorat. I és a partir d’aquí, és clar, que ells seran capaços de fer les seves aportacions personals a la lectura. Perquè, per sort, la lliçó magistral això també ho permet! Amb un powerpoint aquesta mateixa explicació hagués aconseguit situar la paraula per darrere de la imatge i el moment climàtic magistral mai no s’hauria produït. Segur.

    I és que l’apologia de la bona lliçó magistral és, en definitiva, l’elogi del magisteri.

  5. Molt bon article. Aquest problema ha empeltat, també, el periodisme i la literatura. Tinc entès que, els mitjans, no aconsellen escriure articles gaire llargs, diuen que els lectors tendeixen a bandejar-los, a no enfrontar-s’hi, independentment de si l’article s’ho val i la llargada és justificada. També es coneix que les editorials no recomanen editar “totxos” de més d’un nombre determinat de planes, atès que els possibles lectors se’n veurien un bull, d’haver de llegir tanta lletra (ves no els agafi caparra). Oh, i sense dibuixos ! Grans llibres com són ara “Guerra i Pau”, “Els Germans Karamàzov”, “La Fira de les Vanitats” o “Pickwick” no tindrien res a pelar. I per no parlar del nivell lingüístic de la literatura actual. També es veu que aconsellen emprar un català anèmic, un text que no obligui a aixecar el cul de la cadira per consultar el diccionari en cap moment. Encara trobo estrany que se n’estampin, de diccionaris. Ens tornem un fanàtics del running, però alçar-nos de la butaca, que és un gest que reforça enormement els glutis, per obrir un diccionari, això es veu que no és modern.

    I si parlem de ràdio i televisió ben poques vegades ensopegues algun convidat a qui els locutors no tallin contínuament, tant és que el personatge entrevistat estigui a la meitat d’un raonament interessant, la qüestió és no avorrir, que si les entrevistes duren massa, la gent es cansa d’escoltar. Per tant tenim una ràdio i una televisió amb un ritme sincopat que t’encomana el desfici. Penso que al temps present, desgraciadament, en Bernard Pivot faria més badalls que rots, el pobre home. A França no ho sé però aquí fóra impensable un programa com el seu. Per cert, al Canal 33, l’Anna Guitart, li va fer una entrevista excel•lent però curta. La meva pregunta és: per què no li donen un programa, a aquesta noia, d’una hora setmanal (a una hora raonable i no a tres quarts de quinze), dedicat a enraonar pausadament de literatura amb un escriptor? Bé, la pregunta és retòrica. Si, com diu el senyor Dalmases, els que haurien de llegir no ho fan, ja em direu el panorama que se’ns presenta.

    • Amb això que les editorials o volen totxos, discrepo. En la literatura juvenil i d’adults es porten els totxos, les trilogies tetralogies, etc, etc. Harry Potter, Joc de trons, Divergent-Insurgent-Lleial, etc., etc.

    • Cert, cada vegada ens demanen que escrivim articles més curts, no fos cas que avorríssim els lectors amb tant de discurs.
      Agafo embranzida per dir que trobo deplorable que els anomenats tècnics de cultura mai no els veus en cap acte de cultura, i figura que és la seva feina! Si no llegeixen ni escolten música ni hi ha sensibilitat per a veure art, és difícil que facin bé la seva feina, creient-se-la, vull dir. Potser hauríem de començar a parlar de la ‘bombolla’ de la cultura.

      • No ho veig així: la “bombolla” de la cultura fóra que la gent rebentés d’un empatx de llegir Foix o de contemplar Vermeer o de sentir Mozart o de ballar sardanes… Podria ser? Ho veig quimèric i potser fóra una rebentada mortal ben agradable com a manera de passar a l’altra banda. Jo m’hi apuntaria veient com es resolt el final de la funció de cadascú.

    • Discrepo amb això de les editorials. I les sagues? i les trilogies, tetralogies… heptalogies? Harry Potter, Jocs de trons, Divergent… precisament el gran públic lector vol llibres llargs de sagues llargues.

  6. Gràcies a un article tan necessari per al nostre sistema universitari. Estudio Magisteri. He tingut molt bons professors però també estic molt cansada de seguir assistint a classes on representa que els alumnes “fem” durant tota la sessió i el professor no explica res. És clar que calen assignatures més pràctiques i s’ha de fomentar la interacció entre l’alumnat, però necessitem classes magistrals, definitivament. Recordo al Batxillerat com m’agrada poder anar a classe a escoltar als meus professors igual com quan vaig estudiar la carrera d’Història de l’Art i adorava anar a classe només a seure i a escoltar. I ho segueixo necessitant ara que estudio Magisteri. Crec que estem perdent l’Humanisme en aquestes classes. Això ho dic quan em trobo amb grups plens de companys que no han llegit mai Salvador Espriu (òbviament per descomptat tampoc saben qui es Maria Mercè Marçal), que evidentment no van mai al teatre i que confirmen que odien llegir (no només literatura sinó articles sobre educació). I jo crec que no anem pel bon camí; el mestre ha de saber i amb la nostra obsessió de basar el nou currículum només en competències estem perdent el plaer de seure, escoltar, reflexionar i a la vegada aprendre. És per això que a mi, com a futura mestra que sóc, ja no m’agrada anar a la universitat.

    • Aquí crec que tenim una confusió: el paradigma d’orientació a competències és totalment compatible amb les classes magistrals; fins i tot es pot definir, dintre d’un currículum, una competència tal com “saber escoltar atentament una classe magistral, extraient les idees principals, resumint-les i debatin-les”. Un altre cosa és l’aplicació que se’n fa del paradigma, sovint centrada en que l’alumne faci “coses” i el professor coordini el procés, que pot ser indicat en formació professional, o en pràctiques de laboratori, però no en un grau de Filosofia, per exemple.

      • Les competències (ara amb la nova terminologia “àmbits competencials”) són una autèntica collonada infumable.

        • No es podia dir millor. Fot fàstic la mediocritat dels que fan veure que apliquen i administren tota aquesta faramalla.

  7. Les classes magistrals són gran font d’aprenentatge per a alguns, no per a tots. Hi ha persones que aprenen més a través d’altres sentits i amb altres metodologies.
    Entenc la defensa de les classes magistrals davant de l’exageració que promulguen alguns que l’aprenentatge és fer i descobrir lliurement, que omple buits que el model magistral no omple, però en deixa d’altres.
    Però les metodologies que es van expandint no són cap estafa. Alguns han alçat la barricada en això, però no són cap estafa. Bandejar les lliçons magistrals no, perquè la paraula i la reflexió a través de la paraula són un vehicle i una font de coneixements molt valuosa, però també ho són l’observació del món, el tacte, fer… Efectivament, un professor ha de donar sentit i crear un llenguatge que permeti interpretar el que es percep perquè es transformi en aprenentatge.
    No m’agrada l’article perquè posa en guerra dues maneres d’entendre l’ensenyament i l’aprenentatge que poden ser perfectament complementàries i enriquir-se mútuament.

    • Totalment d’acord amb aquest comentari.

      Efectivament, les classes magistrals em semblen una metodologia molt adequada per transmetre coneixement i generar debat, discussió i reflexió. Com a docent, la major part de les meves classes són magistrals.

      Aixi però, des del meu punt de vista, l’accés a la informació i al coneixement des de fa relativament poc, amb la irrupció d’Internet, s’ha simplificat de manera extraordinària i ha obert altres necessitats i nous objectius que cal satisfer a l’aula. La gestió de les fonts d’informació, el seu tractament i la seva “digestió” per crear nou coneixement són nous objectius que guanyen pes i aquests, opino, demanen altres fórmules educatives.

      Això no vol dir que no calgui transmetre coneixement a través de classes magistrals, sinó que cal combinar metodologies per assolir objectius diversos.

  8. Pràcticament d’acord amb tot. Amb els anys que porto a l’ensenyament he après que no hi ha metodologies incompatibles si, com diu l’autor del text, coneixem i estimem el que expliquem o volem donar a conèixer. Voldria ressaltar del text un aspecte que pot semblar anecdòtic però que per mi és rellevant: els bons mestres han de tenir inquietuds culturals. Em costa entendre que hi hagi mestres que no els agradi llegir. La clau rau en la formació i em penso que no s’estan formant bons docents. L’exemple amb què l’Antoni de Dalmases ho il·lustra així ho demostra.

  9. Però la progrepedagogia, tota la faramlla que el Dept.d’Ensenyament ens imposa des de fa anys (i tant se val que el conseller sigui de CiU, del PSC, ERC o JxS), té noms i cognoms. No ens ha caigut del cel, perquè hi ha hagut algú (uns quants) que ens ho han imposat. I aquests que tenen noms i cognoms són els RESPONSABLES d’gaver arribat tan avall. Doncs que es digui, sisplau.

  10. Molt d’acord amb l’article.
    Els professors -els mestres, els docents- tenim molt a dir sobre aquest tema i és preocupant que se’ns tingui ben poc en compte a l’hora de debatre’l.

  11. Buf, fa temps que tinc pendent dir moltes coses en un sentit molt semblant al de l’article, algunes les he començat a apuntar al blog. Ja sé que som molts que pensem així, però ara per ara, la veu la tenen els altres i em temo que el que s’està coent pot ser un desastre.

  12. Presentar a la persona com algú “amb càrrecs importants en l’estructura cultural d’aquest país” espanta una mica sincerament. No li dona massa credibilitat.
    Un músic.

    • Sí! És el primer que he pensat. Resulta que hem de veure a aquesta persona amb una sobrecàrrega de respecte per tindre aquest títol…que en realitat està associat a corrupció.

      Em prenc el luxe de generalitzar i demagogitzar, igual que fa l’autor de l’article. Així doncs, aquesta persona d’alt càrrec, queda anul•lada per causa de la corrupció politica.

      Ara resulta que els alumnes tenen el cap buit, i el superheroi magistral omple aquests caparrons amb els seus coneixements…SIUSPLAU! I ens pasem pel forro totes les lleis psicològiques i psicopedagògiques sobre la capacitat d’atenció, també. Que ja no ve d’aquí. Vinga.

        • Sí, ho has llegit bé, com dir que estar associat amb l’estructura cultural del país està associat amb corrupció. Aquest és el nivell màgia-astral d’alguns.

      • Una de les claus de l’article: “Hem deixat la teoria didàctica a mans d’una gent que van tenir una experiència escolar frustrant, dolorosa”. Jo hi afegiria “i de gent amb un grau d’incompetència més que demostrada”.

        Dels meus amics catalans d’adolescència, els que han acabat de mestres eren els més mals estudiants. I com a professor en una universitat a l’estranger d’estudiants que m’arriben de tota mena de disciplines (filosofia, econòmiques, sociologia, antropologia, dansa, història…), els més febles i mal preparats són, sense cap excepció (cap ni una), els de magisteri/pedagogia.

        No és gens científic això que acabo d’escriure ni és indicatiu de res. Ho admeto. No tinc dades empíriques, només una intuició refermada per la meva experiència personal. Però metafòricament funciona per suggerir que els qui ens ha de treure de la foguera són els piròmans.

      • Doncs sí: els alumnes vénen amb el cap buit, i són ignorants. I els intel·ligents volen aprendre escoltant perquè reconeixen que són ignorants. I els alumnes honrats reconeixen que el que en sap més que ells mereix ser escoltat, perquè volen aprendre, no que els facin fer collonades. I el mandrosos no volen escoltar coses que els poden fer pensar o els poden demanar un esforç (per exemple llegir un llibre sencer), i aquests es revolten contra les classes dels mestres perquè el que volen és que no els molestin i els regalin el títol (i fan les collonades que els diuen els pedagogs i després se’n foten i se’n riuen). I no entenc què són aquestes lleis de què parleu, ni veig per enlloc què enteneu per pedagogia. Sóc ignorant i per això trobo fascinant que algú m’expliqui una cosa que no sé, com també explicar una cosa que sé a algú que no la sap, com també exposar dubtes sobre una cosa que m’interessa i a la qual he dedicat hores, dies, mesos, anys. Senyor podagog: la pedagogia que circula com a «moderna» fa molt de mal, molt! Promociona la ignorància, així de clar. I de proves n’hi ha muntanyes! El alumnes que volen aprendre n’estat tips! I se senten estafats!

  13. L’article és lamentable. En primer lloc barreja molts conceptes. Relaciona la poca capacitat d’escoltar, i d’aprendre escoltant, amb la introducció de metodologies manipulatives en l’educació, i no hi té res a veure. També sembla que es pensi que totes les metodologies innovadores tenen a veure amb la tecnologia: “Parlar gaire estona a classe no és bo… potser perquè, a part de no saber què dir, que els infants o els joves s’acostumin a escoltar i a pensar es veu com una barbaritat perillosa, en el món tecnològic i endreçadet del XXI que publiciten”. A l’escola pública el Martinet de Ripollet, un dels referents en innovació pedagògica, no hi ha ordinadors. Ni un.

    A banda, diu coses que directament són mentida. I de les grosses: Les teories a l’ús repudien la paraula com a eina de transmissió de coneixements” (qui li ho ha dit, això?!). I una altra que em sembla molt greu per l’atac personal que fa a tot un grapat de gent que no coneix, i no són pocs: “Em sembla que hem deixat la teoria didàctica a mans d’una gent que van tenir una experiència escolar frustrant, dolorosa.”

    Tot plegat aquest article és un recull de despropòsits, un darrere de l’altre. Em sorprèn que l’autor, que tant defensa la capacitat d’escoltar, s’hagi parat tant poc a escoltar els qui volen repensar l’educació.

    • Molt d’acord! No es pot opinar sobre un paradigma educatiu basant-se en un cas particular, a més a més, per les coses que diu, es veu clarament que no sap del que està parlant.

      • Em sembla que qui no sap de què està parlant ets tu, Jordi C… La supressió de les classes magistrals sol anar la mar de bé als professors ganduls, aquells que no es preparen la lliçó perquè a l’aula hi van a passar l’estona, no a ensenyar.

    • Si disposessis d’una experiència com a docent de més de 20 anys, a part de què possiblement no et sentiries al·ludit -d’aquí la teva ira envers l’article-, sabries fer-ho encaixar perfectament amb la realitat actual.

    • Repensar l’educació?, hi estem d’acord! I l’article que engega tot aquest diàleg fa precisament això: repensar l’educació. I pensar vol dir que ja s’havia pensat i el que em sembla a mi (ei! a mi!) és que molts pedagogs no la repensen sinó que s’inventen pràtiques nefastes basades en el buit o en blufs pseudocientífics i contraris a l’adquisició de coneixements i al rigor intel·lectual. I és cert que allà on sembla que s’ensenya pedagogia és on els estudiants surten més mal preparats… per a ser mestres o professors! Bufa! I no ho dic jo sinó molta gent! I els mateixos estudiants que han fet o fan magisteri, també. Pregunteu, si no us ho creieu. Repensem doncs: com es formen els mestres? En aquests moments: malament (dic jo). Discutim-ho!

    • No saps què dius, Daniel: fa 30 anys que em dedico a l’ensenyament universitari en una carrera de lletres, i penso que l’autor de l’article té TOTA LA RAÓ! Jo mateix he suprimit els seminaris de les meves classes –les faig totes magistrals (la qual cosa no vol dir que no participin els alumnes, evidentment)–, i no penso canviar de sistema, perquè els bons alumnes ho agraeixen.

  14. Al meu entendre, el comentari de l’alumna de què ens parles s’emmarca en una qüestió social més general que és la relació entre l’ús de la paraula i el silenci. En la societat actual tothom té dret a la paraula en una democràcia mal entesa de l’opinió. I el silenci, que ens enfronta amb nosaltres mateixos, fa por.
    Qualsevol futbolista pot opinar d’economia i qualsevol testimoni d’un fet luctuós ho pot fer sobre la personalitat de l’assassí. Les xarxes i alguns mitjans han col·laborat a fer-ho possible d’una manera notable, només cal repassar per exemple, els comentaris sense solta ni volta que provoquen les notícies dels diaris digitals. Opinió i argumentació s’han fet sinònims. La primera és lliure i, sovint, gratuïta; la segona s’ha de treballar amb proves, fets i lògica.
    Això en l’ensenyament té projeccions com les d’aquesta alumna o la d’una altra que esgrimia que les classes no eren “divertides” (no entraré ara en aquest altre aspecte del caràcter lúdic que ha de tenir tot avui en dia).
    Acabo només amb un apunt: en l’escola pitagòrica els alumnes havien de respectar el silenci durant cinc anys abans de poder plantejar una pregunta al mestre, cinc anys d’escolta atenta, de reflexió, de treball personal interior, de reconeixement de l’autoritat intel·lectual de l’altre… Exagerat, potser sí, per als paràmetres actuals. Però interessant.

  15. Plenament d’acord amb el teu article sobre classes magistrals. Actualment no sabem escoltar.
    Fa uns anys com editorial, varem publicar (en castellà…) un llibre titulat EL SAGRADO ARTE DE ESCUCHAR de l’autora americana KAY LINDAHL. Sempre ha sigut una obsessió meva el que la gent no escolta i sempre vol parlar sense posar l’orella als altres. Crec que vaig regalar més llibres que les vendes que es varen fer. Encara es pot trobar per alguna llibreria.
    Felicitats tambè per l’article de MERLÍ.
    Salutacions, Joni

  16. La realitat és una bèstia punxeguda i certament els debats són tan apressats que és freqüent agafar la bèstia per una punxa abans de veure-la tota. Critiquem i defensem com si només hi hagues dos bàndols i és veritat que els joves solen agafar-se a un dels extrems com aquesta noia “discent”. Potser no estaria malament que les classes tinguessin modalitats consensuades i entre elles, molt principalment, la conferència, que assumiria el paper de la “classe magistral” tradicional. L’anècdota de les “activitats” tipus sopa de lletres, no ha de menystenir una activitat real de recerca de fonts o de discussió de textos o d’autèntic debat d’opinions que també han de tenir el seu lloc en qualsevol disciplina. Un alumne és actiu per com escolta, per com parla, per com llegeix, per com escriu i per com raona.

    • Estic d’acord amb el que proposes, Josep Maria. El problema és que els mateixos alumnes que no suporten estar quiets escoltant atentament el que diu el professor durant més de deu minuts, tampoc estan gaire disposats a fer preguntes, dialogar, contrastar fonts, llegir, criticar… o pensar.

  17. Respecto totes les opiniones però crec que cal que l’escola s’adapti al context actual. Els nens d’ara viuen en una sociedad diferent tant a nivel tecnológic com cultural o organitzatiu. Se’ls ha de preparar per integrar-se plenamente en aquesta societat, a les demandes del mercat de treball i les noves expressions culturals. Per això defenso la innovación educativa. No obstant, també penso que, sobre tot als Ensenyaments superiores, és imprescindible el mestratge del professor que, en un moment donat i combinant-ho amb altres tècniques més creatives, transmet el seu saber als alumnes. Aquests alumnes, als quals les metodologies innovadores hauran estimulat la curiositat i el pensament crític, estarán preparats per treure el màxim profit d’aquestes classes.

    • Cristina: aprendre a adaptar-se a la societat actual? Jo no hi estic d’acord: cal que aprenguin a ser crítics amb la societat actual, que té uns problemes enormes. Per exemple el de l’adaptació mesella al consum desenfrenat i a la obsessió malatissa per adquirir el darrer producte inútil anunciat per televisió. Cal que s’adaptin a això?

  18. Està clar que l’article d’en Dalmases no pretén ser un tractat de pedagogia, si no una defensa de les (bones) classes magistrals. Enlloc diu, tampoc, que aquest hagi de ser l’única metodologia a classe. Per tant, totalment d’acord i amb la reivindicació que fa de la memòria. Si no sabem no podem cercar. Per fer servir Google hem de saber coses, i per poder pensar amb intel·ligència hem de tenir coneixements memoritzats per poder-los relacionar i contrastar. Jo gaudeixo molt de classes magistrals a Youtube, per exemple, les del professor Richard Wolff a http://www.democracyatwork.info. Son llargues, ben articulades i sí, cal prestar-hi atenció continuada. Una benedicció.

  19. Así es, por desgracia. Vivimos en un mundo sobreestimulado a nivel audiovisual, y nuestros cerebros van a un ritmo mucho mayor que hace 30 años. Esto es especialmente marcado en los jóvenes, de modo que una charla es algo de intensidad demasiado baja, no lo soportan, no pueden mantener la atención.

  20. Molt encertat, com sempre. Potser comença a ser hora de sortir de l’armari i deixar-nos de romanços per fer front a tantes frivolitats com les que se’ns plantegen cada dia en nom d’una renovació pseudopedagògica. No s’hi val a fer passar bou per bèstia grossa en els afers relacionats amb les aules.
    On és la gràcia d’obrir la possibilitat de donar el graduat a algú que té cinc matèries suspeses? Qui ha assumit, des del departament, el fracàs de bona part de les iniciatives relacionades amb les TIC, des d’uns programes de gestió que fan figa, fins a un programa 1×1 que ja fa temps que, per sort, ha quedat desactivat? Qui explicarà la banalització que suposa la generalització dels anomenats treballs per projectes o treballs cooperatius en els grups ordinaris? Qui serà capaç d’explicar les grans quantitats de diners públics que s’han gastat en cadascuna d’aquestes iniciatives perquè quedin en poc més que res? I el que és pitjor, quan deixaran de jugar amb les generacions futures, que és com jugar amb el futur del país? Qui s’engreixarà amb el projecte Nova escola 21 fent cursets, formacions, formacions de formadors, trobades i jornades? Quants diners públics ens costarà?
    Urgeix que sortim de l’armari i ho diguem als claustres o als consells escolars quan se’ns proposi d’emprendre camins encara més frívols i absurds que els que surten de la documentació oficial (instruccions de curs, documents d’avaluació…).

  21. De tot un llarg dia de classes magistrals, quantes arribes a casa pensant que valen la pena? Estudiem per aprendre i en aquest aprenentatge que paguem amb temps i diners no el volem desaprofitar. Pero interessant reflexio! Salut

  22. Subscric tot, absolutament tot el que diu aquest escrit. He estat docent de secundària durant 38 anys i els alumnes que encara em trobo amb ells de tant en tant, m’agreixen les meves classes magistrals i l’exigència que per ells representava. També és veritat que per fer classes a l’antiga, que dirien els rosasensats i altres col·lectius, cal demostrar passió per la matèria que s’imparteix i cal ser bon comunicador i cal que interpel·lar l’alumne.

  23. Jo l’única cosa que no entenc és que ara hi pengin l’epitafi de “magistral”. L’única alternativa a una classe magistral és una classe no magistral.

  24. És tan limitat pensar que tenir un professor bo, que et fa una classe magistral bona és avorrit i que és dolent escoltar, com pensar que les noves pedagogies porten els nens a “jugar” a classe. Els nens no “juguen” a les classes, quan estan treballant independentment del professor, estan treballant i ja està. Aprendre és pot fer de moltes maneres. Un bon professor val mil classes, aprendre a aprendre i opinar ens fa més lliures. La meva filla va a un institut de pedagogia innovadora i l’altre dia es va trobar a la mare d’una amiga seva que li va dir: – Ah, com va en aquest institut on jugueu tot el dia? La seva resposta va ser: -A jugar es va a P3, jo faig primer d’ESO. Doncs això.

  25. Moltes gràcies per expressar tot el que moltes persones pensem i potser no som capaços de dir. Sense paraules.

  26. M’ha agradat molt l’article… Evidentment, per a certes edats penso que la classe magistral no és la millor metodologia i tampoc ho és per a certes matèries… però tampoc és normal que es demonitzi la classe magistral, sobretot en contexts universitaris i en estudis d’humanitats, on pensar, escoltar, reflexionar, etc., és de gran importància. Des del meu punt de vista, les metodologies s’han d’aplicar segons convingui, no n’hem d’excloure cap, sinó adaptar-les a cada situació.

  27. Antoni, crec que les teves idees podrien ser transmeses amb qualificacions que no siguin despectives. Anticipes que hi haurà gent que s’irritarà pel teu article, però fins aquelles persones que estarien d’acord amb tu ben segur que trobarien el teu article irritant, perquè menysté, com t’he dit, altres individus i indivídues que opinen diferentment a tu. Penso que si evitessis aquest to de prepotència aconseguries generar un debat més fructífer.

    • Benvolgut senyor Bellmunt:

      He llegit el seu comentari. Abans, és clar, havia llegit l’article. D’antuvi el que he tornat a fer és, precisament, llegir l’article. Per què? Doncs, perqué he pensat que la condició humana és falible i, en conseqüència, fora possible que se m’hagués passat per alt algun detall, algun matís. Però, amb tota honestedat, crec que no. Altra volta, per què? Doncs, perqué no hi veig -per molt que m’hi esforço- gens ni mica de prepotència. No. En absolut. Més aviat, sento una sensació de saber greu, amb certes llambregades àlgiques. -que, per cert, comparteixo de totes totes-. Però, res més. Vet aquí.
      I, pel que fa a l’interés mostrat per contextualitzar l’article, no és gens ni mica d’extranyar. Qualsevol persona que, en els darrers vint, trenta anys, o, si es vol, trenta cinc, s’hagi estat en un Institut, entendrà que, aquesta precaució, no hi està de més, sinó que, tanmateix, és del tot escaient. Gràcies.

      • Aquells que tinguin clara la diferència entre opinió, preferència, judici i discerniment estaran clarament a favor de les valoracions d’en Toni Dalmases. Segurament, perquè quasi tots ells som hereus de la felicitat evocada al final del seu escrit. Antoni Dalmases, ha plantejat un tema ferit, encara que no pas agònic, ja que, a la bellesa de la classe magistral no la mata el bullangós silenci dels xais.

  28. Estoy de acuerdo con el espíritu de este artículo, pese a lo cual también uso en mis clases mucho de esas nuevas corrientes pedagógicas… ¡¡que no son tan nuevas!! Tengo casi 40 años y fui a una escuela unitaria, el mejor modelo del ahora llamado “Aprendizaje Cooperativo”

  29. Aquest article reflexa el que fa temps que penso sobre les classes magistrals. El valor de ser pacient i saber escoltar algú que en sap més que tu d’alguna cosa i te la vol explicar.
    Fa només 2 anys que sóc professora, així que no tinc massa experiència, però ja tinc detectada una cosa molt clara. El que més em costa a classe sens dubte és que m’escoltin atentament. Si “fan coses”, exercicis, activitats en grup o individuals o qualsevol cosa que estiguin d”distrets” les classes se’m fan molt més fàcils. Ara bé, si m’han d’escoltar per que necessito explicar-los alguna cosa important m’és molt més difícil. S’avorreixen, no es concentren en el que explico i només prenen anotacions si els ho demano… És clar que això que dic és una generalització, per sort hi ha una minoria (molt petita) que sí que sap escoltar.

  30. Sí. Fot tan fàstic tot aquest argot pseudopedagògic que no sabria ni per on començar. Fàstic els ideòlegs pedagoguets, fàstic els professorets, fàstic l’exèrcit de psicopedagogs (que ningú en parla: és un llast que penetra com una tènia en la societat… infantil i adulta i la mediocritat enorme de pares i mestretes –sí mestretes; femelles!– i professorets els obren les portes), fàstic la classificació de trenta mil malalties i trastorns piscològics inventats per a fer negoci sobre els “nostres” fills a base de la seva mala educació, medicant-los alegrement (porteu un nen qualsevol sa a fer-se unes provetes d’aquestes psicosomàtiques inventant-vos que li heu notat el que sigui i tranquils que els resultats ja trobaran alguna cosa!). TOT PLEGAT MOLT DIGNE DEL III REICH.

    ÉS ESCANDALÓS!

    UN DRAMA HUMANITARI!

    Sóc professor des de fa una colla d’anys i he passat per unes quantes escoles (cap unes unes 18 d’arreu del Principat estricte). Encara és hora de trobar un professor de català (per posar un exemple) que el parli mínimament bé.

    Tot es fa al revés. Tot és una farsa enorme de la qual participen pares, alumnes, professors, inspectors i càrrecs diversos. Si vols canviar res mínimament t’esclafen. Si vols posar a l’abast dels nens o dels nois un mínim de cultura i coneixement t’assenyalen amb el dit, t’estigmatitzen, et compliquen la vida, t’insulten (ep! parlo dels adults, sobretot professorets), t’escupen. Això, sí per darrere tant com poden, tot i que és clar que es coneix per davant.

    Tots els que us embolcalleu en aquests discursets de canviar la societat amb la pedagogia foteu vòmit. Perquè sou els pitjors. Una màfia denigrant de l’espècie humana. Mediocres.

    Tant de bo es tornessin als mètodes de fa 60, 80 o 100 anys!

    • Si aquest senyor és realment mestre, no m’estranya en absolut que hagi canviat 18 vegades de feina…

    • Que no hi ha cap professor de català que el parli minimament bé? Això és una barbaritat, a part de que és absolutament fals. Mare meva quin comentari…

  31. Seguint el fil de l’article, la majoria dels comentaris no parlen de les bondats de les classes magistrals, sinó dels problemes de les classes no magistrals. De fet, l’article d’en Dalmases és exactament això: Un atac contra qualsevol cosa que no sigui l’oratòria.
    I això crea un fals debat, entre les classes magistrals (impartides per professors sembla ser il·lustrats, lletraferits, cultes, apassionats, intel·ligents) i les classes no magistrals (imaginades per incompetents que no camuflen la seva ignorància amb serpentines i forexpan -sic-).
    Jo crec que el debat real és entre classes bones i dolentes, ja sigui declamant a classe o fent vivac al Pedraforca. I que no hi ha res més estimulant que ampliar el catàleg d’opcions pedagògiques i eines a la classe, que no vol dir usar-les obligatòriament.
    Aquest hauria de ser el debat real, sense menystenir, escarnir ni ridiculitzar propostes que ni tan sols s’han testat. Aquest hauria de ser el debat. Però vist l’article i vistos els comentaris aquí i a la xarxa, els qui provem coses diferents (els menjacrispetes, vaja) no tenim cru.

  32. Hola,
    Té vostè tota la raó. Tota la gent que està en contra de les classes magistrals som els qui, per desgràcia, no ens basta escoltar les explicacions per aprendre. Així que volem imposar una forma no magistral perquè els alumnes (com vostè) que aprenen escoltant s’avorreixin una mica amb les noves metodologies. D’aquesta forma compensam. Si li sembla bé? Cada vint anys canviam la metodologia i així ningú s’enfada.

  33. Em preocupen alguns comentaris que he llegit, i més quan sembla que es tracta de professors en actiu.
    Pel que veig, hi ha gent disposada a fer que l’escola sigui un element potenciador de la injustícia social i que exclogui persones. Estem bojos o què? Construïm la República de Plató només pels més savis (que, en molts casos, vol dir els més rics)? Per favor.
    Mai com ara els joves han tingut tantes eines per empoderar-se com ara. Seguirem sent nosaltres qui els imposi com és el món?

    • Sembla que hi ha gent que no vol entendre res i l’aerticle trobo que s’explica prou.
      Ningú pot haver llegit coses que no hi diu, si no és que les porta clavades al cervell…
      Els qui estan en contra, de manera aferrissada, contra les classes magistrals fetes per un mestre que coneix la matèria que ensenya i que sap què cal i què convé conèixer per formar-se i ser competent en determinats àmbits i especialitats, generals, bàsiques o més concretes, s’obstinen a no deixar-los lloc a l’ensenyament de les diverses etapes (totes!) i només els en parlen ja s’esveren atribuint malèfiques intencions (classistes???) que diuen que privaran a molts alumnes d’aprendre. De debò coneixen els alumnes? De debò no saben que hi ha molts alumnes (molts!!) capacitats per aprendre, curiosos, desitjosos de ser orientats en els coneixements?? En quins centres treballen? Com s’han plantejat la seva feina?
      Aquesta darrera pregunta pot ser una part de l’explicació del problema: com un servei d’assistència social? Un mestre, una professora, un “ensenyant” de qualsevol nivell ho és per ENSENYAR, per guiar, per mostrar el camí del coneixement. I a través d’aquest camí està mostrant una manera d’entendre la vida, de posar en pràctica l’atenció, de potenciar l’activitat mental, d’afrontar els fets i les idees amb un sentit de responsabilitat i amb una ètica que és la que ell utilitza quan ensenya, parla, explica i exercita. Perquè ensenyar és educar dins d’uns paràmetres, és actuar de manera modèlica (un mestre és un model… d’activitat, d’idees o de barra i galtes!). I er actuar modèlcament, un servidor, humilment, només disposa de la possibilitat de fer entendre què diuen els textos, quines idees transmeten els pensadors, literats o assagistes que han viscut abans que nosaltres, per qins camins ha avançat o retrocedit la humanitat. Quines trampes verbals, quines mentides vistoses han perpetuat injustícies i barbaritats com si fossin “normals”.
      I això, els meus alumnes, els que vaig tenir a Primària, es que tinc a Secundària i a batxillerat avui, només ho poden copsar i plantejar-s’ho si els ensenyo a mirar el món, a llegir-lo, des dels meus ulls, procurant-os un mètode per mirar i llegir, i NO IMPOSANT el meu.

      I quan es parla que els alumnes d’avui són els més ben preparats perquè poden consultar internet i enviar-se twiters o veure’s al facbook, em vénen ganes de plegar. Perquè si no eñs mostreu QUÈ CAL BUSCAR, quedaran a la mercè del que més cridi l’atenció o es publiciti per canals no pas educatius ni gaire fiables. Quan dieu que són gent “empoderada” (quins mots inventen per no dir res clar!) no penseu en els meus alumnes que no tenen una cosa que se’ls ha d’ensenyar a obtenir, que és CRITERI, sentit crític, que en diuen alguns, capacitat de preguntar-se PER QUÈ passa el que passa. QUI fa que passi. A QUI beneficia que passi. O si és BO PER A TOTHOM que passi.
      Ensenyar és guiar, no adoctrinar, ni creure’s el rei de res. I pensar que és classista voler que TOTS ELS ALUMNES, sobretot els de la Públca on jo treballo, no cal que sàpiguen res, que aprenguin, que ja ho faran els de les escoles d’èlit, és pensar i voler que els meus alumnes de classes més aviat depauperades (consumidors de tot, propietaris de res) segueixin sempre condemnats a ser el que els pares són i els avis van ser.
      I aquesta manera de fabricar treballador manuals i gent útil per a la màquina social d’avui és perversa, com a mínim malèvola!
      Mentrestant, a l’altra punta de la ciutat…

  34. Gràcies per dir-me que no sóc un carca inútil. Fart de tanta innovació educativa que afavoreix als alumnes mediocres i fart de falsos experts que defensen la improvisació perquè no són capaços de fer una classe amb cara i ulls… No anem bé perquè no tot s’hi val.

    Gràcies de debò.

  35. Bon dia!
    Sempre va bé que es parli de d´educació i del procés ensenyament-aprenentatge. En aquest article el sr Dalmases defensa la classe magistral, bé, però no és incompatible amb el bon ús de les TIC i els mòbils, sobretot deixar clar que és COM ENSENYAR i el mestre-professor és el guia, no que l´alumne faci el que vulgui. No cal veure-ho com una amenaça.
    Es pot fer una gran classe magistral però s´ha de veure quin alumnat tenim, no sempre es pot fer igual, els continguts s´han d´adaptar i això no vol dir deixar que l´alumne faci el que vulgui.
    Per què els docents no treuen allò positiu d´una classe magistral i de les TIC, tant es pot aprendre amb una pissarra i guix com amb un mòbil.
    El mètode no fa la cosa, només hi pot ajudar.

    • ¿Això de les TIC s’accepta sense discussió per quina raó? Hauríem de veure quina funció “nova” tenen a l’aula. Hi ha usos positius, sens dubte, però d’altres de negatius. Un de negatiu: si hi ha una persona parlant i un pantalla amb un text, ¿a qui escoltes amb atenció? És força negatiu aquesta barreja de projecció i de paraula si no es combina bé. És un distractor, una d’aquelles tants coses dels aparellets electrònics que són uns veritables enemics de l’atenció, de la concentració en un sola cosa, que és com s’aprèn. És aberrant pensar que “tic” vol dir pedagogia moderna i posada al dia, un desastre intel·lectual i pedagògic si no es governa amb atenció i sense servilisme. La paraula continua essent l’eina més potent per a ensenyar. I hi ha professors que per estalviar-se un discurs ben travat i intel·ligent van i s’amorren a les tics, i van passant pantalles (l’exemple és el del powerpoint). Per cert: molts professors que fan servir pantalletes ensenyen les vergonyes amb faltes d’ortografia o de llengua; i això és força freqüent (a la universitat segur). ¿Endavant amb les tics, doncs??

  36. Sóc docent en una Escola Superior d’Arquitectura i imparteixo una assignatura tècnica, de les que tenen menys glamour, i perquè crec que la classe magistral es complementa amb la participació de l’alumnat intento crear l’ambient necessari per a la participació.
    La classe magistral és necessària, és l’únic camí que conec per transmetre la meva experiència.
    Però quan proposo qüestions o incito a la participació em recordo de quant Sòcrates deia que ell era pels seus alumnes com una llevadora, però en el meu cas haig d’utilitzar els fòrceps, atès que la seva actitud d’escolta és molt passiva, gairebé com si estiguessin mirant la televisió.
    Hi ha classes magistrals actives, que necessiten el seu parangó: Escoltes actius.
    Però l’anècdota relatada crec que cal situar-la en un altre context, el d’aquells alumnes que creuen que ja ho saben tot, n’han existit sempre i efectivament són emprenyadors, però també un repte i són molt estimulants. Aquesta alumna insolent, després de processar la informació, de viure, té possibilitats de ser una gran Magister.

  37. En efecte, un dels principis de l’alumne és que ha de saber escoltar. Així és com vaig aprendre jo. Ara faig classes a Secundària i parlo durant gran part de la classe, i crec que els professors hem de tendir a aconseguir que els alumnes seguixquen el nostre discurs. Als alumnes els solc dir que el 50% de l’èxit acadèmic rau en escoltar; l’altra mitat és l’esforç. En definitiva, els bons alumnes són els que atenen, els que saben allò que diu i demana el professor. Si u aprén a escoltar, voldrà aprendre a llegir, reflexionarà, dubtarà, participarà… ¡Que important que és escoltar!

    • Estic molt d’acord en l’esforç personal i en la capacitat d’escoltar… això, a la universitat, és totalment imprescindible… també us he de dir que m’agradaria veure als professors que només fan classes magistrals asseguts a la poltrona (que encara n’hi ha) parlant només del seu llibre en una classe d’un institut, diguem-ne, complicadet, amb nanos dormint als pupitres, xerrant i passant de tot… I que consti que m’encanten les classes magistrals, sobretot les realment magistrals, les dissertacions estructurades i ben fetes…

  38. Estic del tot d’acord amb tot el que exposes. La meva pregunta seria, com tu dius, tots aquests “alumnes” estan contents per aprendre?

  39. Y en nuestros días hay que estar siempre haciendo algo; algo que tenga un resultad inmediato, tangible, material. Todo el espacio habitado por el hombre ha de estar lleno; […] aun el tiempo y sobre todo el tiempo ha de estar lleno. […] Se ha renunciado al vacío, al lugar y al tiempo disponibles, al vacío del que es paradigma y aun símbolo el aula. Símbolo del tiempo no ocupado, del tiempo que nos damos a pensar […].
    En el vacío del aula sucede algo; algo que va más allá de lo que se aprende materialmente en ellas. Muchos de los que por ellas han pasado tal vez no adquirieron tantos conocimientos como fuera menester. Pero les sucedió algo en la frecuentación de las aulas; algo esencial para ser hombre se les enseñó en ellas: a oír, a escuchar, a atender, a dejar que el tiempo pase sin darse cuenta queriendo entender algo, abrirse al pensamiento que busca la verdad. Y a mucho más: a estar frente a un maestro que representa siempre, que es en verdad por poco brillantemente que cumpla su cometido, un mediador.

    María Zambrano, “El aula”.

    • Benvolguda Gemma,
      Que seria tan amable de passar-nos la referència bibliogràfica de l’article “L’aula” de la Maria Zambrano a què fa referència en el seu comentari? L’hem estat buscant i no l’acabem de localitzar. Gràcies

      • No cal que es molesti. Gràcies, ja l’he trobat. Per si a algú li interessa:

        ZAMBRANO, Maria, “El aula”, Filosofia y educación (manuscritos), edició d’Ángel Casado y Juana Sánchez Gey, Editorial Club Universitario, Alacant, 2011, p. 171.

  40. De la necessitat que hi hagi o no classes magistrals sempre es pot parlar o, més ben dit, sempre s’hauria de parlar. De professors bons i dolents sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà. També jo vaig arribar a ser alumne del traspassat Izquierdo i d’altres docents que dominaven l’art pedagògic de la classe. Perquè ensenyar bé és, en certa manera, desenvolupar l’art de transmetre coneixements amb rigor, entusiasme i passió. El que més m’ha trasbalsat, però, és que la radiografia del Sr. Dalmases vers el professorat vaig constatar-la amb escreix ja a la primeria de la dècada del 1990, a punt de llicenciar-me. Em vaig trobar amb aquesta tendència de professors (i professores) amb “un vocabulari limitat, una dicció patètica, uns coneixements escassos que no els interessen i amb incapacitat per articular un discurs coherent en públic”. Tant a les hores lectives com a les conferències i seminaris. No sé si el passat és millor o pitjor que el present, però em temo que així avancem pel camí equivocat. Tot depèn, és clar, del veritable objectiu de l’ensenyament, de quina mena de persones volem que siguin els qui vénen després de nosaltres.

  41. Ja s’ha dit tant només puc dir bravo, des d’una defensora de l’escola activa, global, l’aprendre a aprendre i sempre d’educar lliures pensadors.