Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa

12.11.2016

Us oferim el primer capítol de la novel·la Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa, debut literari d’Ignasi Oliveres, col·laborador de Núvol, que ha guanyat amb la seva opera prima la segona edició del Premi Literari Autor Revelació, un premi de narrativa en català de periodicitat anual, que convoquen l’editorial Rosa dels Vents i l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Oliveres presenta la novel·la dimarts 15 de novembre a les 19h a l’Ateneu Barcelonès. 

Ignasi Oliveres

Ignasi Oliveres

 

L’Àngels ho nega tot. Sap que no servirà de res. No farà que canviïn la decisió. Les evidències, diuen, no deixen lloc al dubte.

Són les tres de la matinada passades. Han apagat la música i han encès els fluorescents. Els ulls se li tanquen, com li passava de petita, quan la mare, al matí, apujava les persianes i deixava que la llum del sol l’acabés de despertar.

El local fa la mateixa olor carregada de cada dia quan pleguen, com la dels cossos quan estan moltes hores tancats en un espai petit. Es fa feixuc respirar i l’ambient demana a crits que algú obri les finestres.

Seuen tots tres a la primera taula, la més propera a la barra. Els dos socis i ella. Només el brunzit de l’aire condicionat talla el silenci tens. Al mig de tots tres el bolso obert, les coses amuntegades i, en una punta, un Samsung nou i un iPhone negre dins d’una funda rígida. Fa un parell d’hores, un noi amb pinta d’executiu s’ha posat com una fera quan ha trobat a faltar el telèfon. Els dos socis l’han ajudat a buscar-lo. Ha dit que era un iPhone negre i ha començat a cridar acusant tothom d’haver-l’hi pres. Després de molta estona, l’han convençut que ho deixés estar i ha marxat.

Però no és el primer cop que passa una cosa així i, cada vegada, l’Àngels és a la vora. Li han regirat el bolso quan ha anat al lavabo i ara tots dos l’interroguen davant de l’escampall.

Són el poli dolent i el bo. El primer dictamina, amb la veu de tio dur que fa servir amb els borratxos i els pesats.

—No pots continuar treballant aquí. No tornis més i, quan vulguis fer una copa, busca un altre local.

El seu company treu un sobre de la butxaca i l’hi acosta.

—Aquí tens el que et devem. Hi he afegit una part com a avançament de la paga extra d’estiu, encara que a dreta llei no et tocaria.

No és capaç d’aguantar la mirada de l’Àngels, dura, clavada en la seva, i l’abaixa fins a arribar als pits, generosos, que l’Àngels ha remenat davant seu cada dia.

—El Samsung és el meu de sempre, prou que ho sabeu.

—L’Àngels estossega—. I l’iPhone és d’una amiga. Es vol comprar el model nou i jo l’estic provant per decidir si me’l quedo. El fill de papà aquest, avui, s’ha deixat el mòbil vés a saber on i un altre dia perdrà el cap. Us heu begut l’enteniment —ho diu d’esma, per última vegada.

Recull les coses, agafa el sobre i marxa. Està cansada. Cansada de la jornada servint copes, somrient als clients, amb posat sexi i distant, deixant clar que és de mira’m i no em toquis. Se’n sortia prou bé. Li agradava pintar-se una mica, planxar-se els cabells fins a aconseguir un allisat perfecte, com si acabés de sortir de la perruqueria. Triar cada vespre uns pantalons estrets i una samarreta arrapada amb un bon escot. Li agradava marcar, vestir de manera provocativa i servir copes tota la nit, sense parar ni un minut. Sí, se’n sortia molt bé.

Al carrer, en aquesta hora, fa fred. Ja ha arribat l’abril però la primavera encara no treu el nas. No hi ha ni una ànima. L’Àngels s’apuja el coll de la jaqueta. Camina a poc a poc.

Com ha pogut passar? Sempre ha encertat la tria de les víctimes i el moment d’actuar: quan estan a punt d’anar-se’n. Però el tio aquest, el guaperes, s’ho ha repensat i, llavors, en lloc de pagar, ha volgut prendre una altra copa.

Està emprenyada. Tot anava bé. El sou era raonable i, amb els extres, feia un bon racó. Més que suficient per anar tirant i no haver de passar angúnies. Ni ella, ni la família. I ara, què?

La vibració del mòbil dins la butxaca la sobresalta. Mira la pantalla i prem el botó.

—Hola. Deus estar satisfet del numeret, no?

—Àngels, deixa’m que t’ho expliqui…

—Em sembla que ha quedat prou clar, no?

—No m’has deixat cap alternativa. Si fins i tot jo he vist com l’agafaves. I, a més, jo no prenc les decisions sol. Som dos socis, te’n recordes? —Fa una pausa, agafa aire i canvia la veu, buscant un to conciliador—. Fem una cosa. Et recullo amb el cotxe i en parlem.

—Però tu què et penses? M’acabes de deixar sense feina, sense ingressos. Entens el que significa, per a mi? I, a més, tot aquest temps, la que s’ha estat arriscant he estat jo. Tu què has fet, eh? Parar la mà. I t’has embutxacat una pasta. I ara, ve la primera dificultat i…, això.

—Àngels, mira dins el sobre. Els has comptat? T’hi he posat mil euros més dels que tocaven. T’ajudaran a passar uns dies, fins que trobis una altra cosa. Digue’m on ets i vinc.

—Què vols ara, un polvo d’agraïment? Oblida’m, nano.

Això no es fa. Tu i jo hem acabat. Per sempre. No em truquis mai més.

Penja. No vol sentir-lo. S’atura, obre el bolso i compta els bitllets. Té raó. N’hi ha uns quants més dels que s’esperava. Podrà donar la paga i senyal per al creuer que vol regalar als pares. Fa dies que el té mirat. D’aquí a uns mesos és el seu

aniversari de casament. Vint-i-cinc. Sap que res els fa tanta il·lusió com aquest viatge.

Torna a caminar, enrabiada. D’on traurà la resta dels diners per al creuer? I dels seus plans, res de res. Hauran d’esperar. Havia mirat vols a Nova York. Fins i tot, havia xafardejat preus de bitllets a Austràlia. Feia temps que donava voltes a una idea: estalviar, prou per aguantar una temporada i anarse’n ben lluny. Sense res més que els quatre duros i les ganes de viure. Deien que les bones oportunitats eren lluny d’aquí.

Ara només li queda tornar a començar de zero. Un altre cop. Li costarà trobar una altra feina com aquesta. Li destrossava les cames i l’horari era dolent, però també era fàcil i s’ho passava bé xerrant amb els clients o escoltant les converses.

Cada dia hi anaven un munt de turistes i passavolants, i això eren oportunitats per aconseguir ingressos extres. A més, no li calia ni sortir del barri.

Ni s’ha adonat que ja és a casa. Obre la porta a poc a poc, sense fer soroll, per no despertar ningú. Es renta la cara i es posa les cremes. Tot i ser les quatre tocades, li costa molt adormir-se.

Podeu comprar el llibre al web de Libelista.