A la recerca d’un model de convivència lingüística

I, vosaltres, cap a quin model de convivència lingüística voleu anar? Aquest va ser l’eix central sobre el qual va girar la celebració dels quinze anys d’estudis de llengua i literatura catalanes de la UOC va estar carregada de propostes integradores. L’acte, celebrat el 23 de maig a la majestuosa Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, va durar tot el matí.

Arguments a favor d’un model de convivència lingüística

En la taula rodona “Cap a quin model de convivència lingüística volem anar?” moderada pel periodista Vicent Partal els tres participants, Josep Soler, investigador de la Universitat de Tartu (Estònia), Bernat Gasull, membre de Plataforma per la Llengua des de la seva creació, activista i escriptor, i l’escriptora d’origen amazic Najat El Hachmi tenien quinze minuts per exposar el seus arguments.

El primer a parlar va ser Josep Soler, els arguments del qual versaven sobre el component sociolingüista estonià i els punts de relació entre l’estonià i el català. Des de fa quinze anys viu a Estònia, on escriu la seva tesi doctoral, una comparació entre el cas català i l’estonià. “Estònia és un país independent, amb un grup unit i amb poca diversitat lingüística”, diu Soler, i apunta, també: “a diferència del català i el castellà, el rus i l’estonià no tenen res a veure”.

Tal com explicava Josep Soler, Estònia va recuperar la independència un cop acabada la segona Guerra Mundial, moment en què es van impulsar noves mesures, com la Llei de Ciutadania o la Llei de Política Lingüística. Durant la dècada dels vuitanta, un contingent rus provinent de la URSS es va instal·lar a Estònia, i això va alterar la composició demogràfica estoniana: si bé abans el 97% de la població era d’origen estonià, aquesta es va reduir al 68%. Actualment, es poden distingir diversos grups de població russòfona: des dels que estan més integrats als que ho estan menys —la majoria dels quals amb prou feines coneixen l’estonià—. La població russòfona més jove sap estonià i anglès, el qual, amb el temps, s’ha convertit en la llengua franca entre els dos grups, mentre que el seu coneixement del rus és passiu. Ara bé, quines són les perspectives de futur que s’ha de plantejar el país? Seguint el lingüista Martin Ehala, Soler considera que cal enfocar el futur de la llengua estoniana no tant pel que fa als fluxos demogràfics, sinó al foment d’una actitud obert i integradora: cal entendre què és i com s’ha de “ser estonià”.

Bernat Gasull, al seu torn, va començar la seva exposició amb una foto del Manaslu (Nepal), on va desaparèixer fa dos anys Martí Gasull. Explicava que allà van trobar un netbook amb unes notes d’en Martí, on havia anat apuntant com calia abordar la qüestió independentista (com calia recuperar la independència?), un dels temes centrals de Plataforma per la Llengua, que, des de feia un temps, la institució s’havia anat plantejant.

Gasull va fer una panoràmica sobre la qüestió de l’oficialitat de les llengües i el terme de cooficialitat (o doble oficialitat lingüística), noció que amaga una paritat lingüística falsa. Gasull també va incidir sobre el reconeixement de les llengües: per constitució o bé de facto (no imposada per una legislació). Aquesta última és practicada en països com República Txeca, Grècia, Islàndia, Dinamarca. En canvi, la major part dels països —ell es va limitar a parlar de les llengües que formen part de la Unió Europea i de l’Espai Schengen— les reconeixen mitjançant la Constitució, entre les quals s’hi troba Espanya (i també Bulgària). La diferència, però, és que l’Estat espanyol és l’única que delimita que els seus ciutadans tenen el dret i el deure de conèixer el castellà. Per Gasull, el model espanyol està viciat: ell considera que la llengua oficial hauria de ser la llengua de les institucions, però també hauria de poder conviure amb les altres realitats lingüístiques del territori.

Finalment, Najat El Hachmi va voler parlar sobre la relació entre llengües i immigració. Per a l’escriptora, la immigració hauria de ser una prioritat, i ara no ho és. “Jo em limitaré a explicar el meu punt de vista”, va dir. La Najat va començar a treballar com a mediadora cultural a Vic. En un primer moment, ella creia que la llengua catalana havia de ser per als nouvinguts un element de cohesió i integració, “que és una de les funcions de les llengües”, va recalcar. Aquestes persones, que durant els anys noranta van arribar aquí i van aprendre català, a causa de la crisi, es veuen obligats a marxar, perquè s’ha incrementat el mobbing social en contra seva: “se’ls deneguen sistemàticament els informes d’arrelament i les reagrupacions familiars”, deia. “Si marxa la gent que s’havia integrat, coneixia i sabia parlar el català, tota la feina d’aquests anys ha estat en va”, assegurava.

També va voler remarcar que una de les assignatures pendents del país és la incorporació dels elements forans a casa. Les llengües dels nouvinguts o la llibertat de religió haurien de poder trobar representació en el territori. En canvi, no és així. I un testimoni aclaparador és la polèmica que va suposar la construcció de la mesquita a Cornellà de Llobregat.

Prioritats i perills en una Catalunya independent

Després d’haver exposat els seus arguments, Vicent Partal els va proposar que apuntessin una prioritat i un perill sobre el qual ha de versar una Catalunya independent. Bernat Gasull considera que és prioritari instaurar un model que funcioni, en el qual ningú n’ha de quedar exclòs i, per tant, cal fer tot el que sigui possible per assegurar la diversitat lingüística. Ara bé, cal evitar de caure en un model espanyolitzant; és a dir, cal tenir en compte les conseqüències socials de les mesures que s’implantin.

Josep Soler, per la seva banda, considera que la prioritat és no només esdevenir independents, sinó fer-ho dins d’un model social inclusiu, com el que proposa Ehala. Ara bé, segons com s’organitzi, es poden crear fronteres massa visibles entre els diferents grups, que és el que s’ha d’evitar.

Per a Najat El Hachmi, la prioritat és cuidar les persones. El perill és, doncs, desmantellar tota la feina que s’ha fet fins ara. “Com es pot construir una Catalunya independent si els nens passen gana”, reflexionava.

Torn de paraula per als oients

Finalment, els oients van prendre el torn de paraula. El primer va ser Josep-Anton Fernández, professor d’Estudis Catalans de la UOC, el qual es va mostrar d’acord amb les reflexions de l’escriptora amaziga: “si s’ha de construir una Catalunya integradora, cal donar la volta al mitjó: cal fer un discurs sobre l’absència d’origen, reconèixer els que venim de fora, que som la majoria”.

Marta Rovira, professora de sociologia de la UOC, considera que cal assenyalar la discriminació i lluitar per la igualtat d’oportunitats. No obstant això, va voler remarcar que no només els immigrants, sinó que molts usuaris estan essent afectats per les últimes reformes sanitàries imposades des del Govern central. “El país no ha pres una direcció d’integració regressiva, no intenta ser discriminatori, sinó que la situació és la mateixa per a tots”. “La discriminació no és demostrable i esdevé un problema per a la persona que la pateix”, va respondre-li.

“Fins a quin punt pot avançar el català sense que retrocedeixi el castellà?”, preguntava Albert Pla, cap de Llengua del diari Ara. I encara apuntava que, per evitar que la llengua comuna sigui el castellà, l’ús del castellà hauria de disminuir.

Francesc Xavier Vila, sociolingüista i professor de la UB, va voler apuntar que tot i que la llengua és un símptoma del funcionament d’una societat, per definir el paisatge lingüístic d’un país, primer cal definir el país. I cal fer-ho des del punt de vista econòmic: “Quin sistema econòmic volem per a Catalunya? Volem ser com Àustria i Dinamarca? Si volem ser com Àustria o Dinamarca, cal que ens replantegem seriosament el model. Cal rebutjar projectes econòmics que serveixin per sortir del pas però que alhora hipotequen el futur del país”.

Un per un, els tres participants van anar responent els dubtes dels oients i van tancar l’acte amb unes reflexions finals. Najat afirmava que les llengües i la immigració estan lligades: si hi ha voluntat d’integració, els nouvinguts es faran més fàcilment seva la llengua del país. Gasull, al seu torn, es reafirmava en la construcció d’una societat multilingüe: “cal que el català sigui llengua comuna a Catalunya, però també cal saber moltes més llengües, ja que això permet internacionalitzar-se”. Finalment, Josep Soler argumentava que si a Estònia li va resultar fàcil decidir oblidar el rus i optar per l’anglès és perquè les diferències entre l’estonià i el rus són enormes. En canvi, fins a quin punt es pot prendre una decisió així a Catalunya?

Georg Kremnitz: Catalunya des d’Europa

El reconegut sociolingüista Georg Kremnitz, que no es va voler perdre la celebració, va fer una breu anàlisi sobre la situació catalana des de la perspectiva europea. Kremnitz va posar sobre la taula la importància de la integració i el respecte de totes les llengües per fomentar el respecte i la convivència, i va apuntar que el català hauria de ser llengua oficial en una Catalunya independent, però sense menysprear la resta de llengües que conviuen en el territori: “En un Estat nou és fonamental procurar la comunicació i el respecte entre tots”, va afirmar el sociolingüista alemany.