Quim Masferrer: “Jo sóc del món rural”

Jo, a en Quim Masferrer, no el conec però el tinc vist. Ell és de Sant Feliu de Buixalleu i volta sempre per Arbúcies, i jo sóc de Breda i, és clar, en aquest espai de dotze quilòmetres tard o d’hora t’acabes trobant. En el meu cas va ser més aviat d’hora que tard. Tinc un record vague d’una actuació seva –juntament amb el meu oncle i altres companys seus de l’institut d’Arbúcies- a la festa major del meu poble. Com tots, també l’he anat veient a la televisió i he anat a veure alguna obra seva. Vaig veure Fum al Cercle Bredenc i El Xarlatan al Teatre Capitol de Barcelona. També tinc gravat un senglar estofat del restaurant de la seva família que em va costar de pair. Ara fa poc el vaig enganxar entrant al bar de Can Torres d’Arbúcies, el vaig engalipar i d’aquí aquesta entrevista.

Andreu Pujol: Com comences a interessar-te per la feina d’actor?

Quim Masferrer: No ho sé. A mi de ben petit ja m’agradava el teatre i quan amb l’escola em duien a veure espectacles infantils ja m’agradava molt. Jo no vinc d’una nissaga d’actors. La meva mare porta un restaurant i el meu pare és pagès i no hi ha cap avantpassat relacionat amb el món de la faràndula. Quan era petit m’agradava molt veure que venien aquests a explicar-te alguna cosa i després plegaven els trastos i tornaven a marxar. Aleshores em vaig apuntar a teatre a sisè de bàsica i a partir d’allà cada vegada em vaig anar apassionant més. El que no sabia jo és que t’hi podies dedicar. De fet, vaig estudiar la carrera de turisme sabent que existia la carrera de l’Institut del Teatre. La meva formació és més autodidacta i d’interès i vocació que no pas acadèmica. Va venir tot molt rodat. Vaig fer turisme, vaig treballar a la cadena hotelera Melià dos anys i em vaig adonar que no anava bé i que m’havia de decantar cap a un altre costat.

A.P.:Tinc un record borrós de quan jo era molt petit sobre un pregó de la festa major de Breda a càrrec de ‘Gags a sac’. Hi tenies alguna cosa a veure, oi?

Q.M.:Gags a sac el vam fundar quan fèiem BUP amb en Jordi Miquel, en Cesc Mas i jo, i més endavant s’hi va afegir en Xavier Morón, i era una companyia de teatre d’animació. No teníem ni divuit anys i recordo anar de bolos en moto. Era una època en què la festa major de Breda estava en alça totalment i era quan es feia tot allò de la ‘Festa al Carrer’. Després ha tingut molts alts i baixos, èpoques d’esplendor i de crisi. Vam enganxar una època molt bona en la qual cada barri feia les seves activitats i nosaltres allà teníem una font d’exhibició. Jo, de pregons de la festa de Breda, com a mínim, en recordo tres. N’hi va haver un que va ser el de l’any 92, dins del Cercle Bredenc, que va ser una paròdia de les olimpíades amb en Rebollo amb l’arc i la fletxa… Vam fer un peveter amb benzina i la gent se’ns ofegava i tothom va quedar mig intoxicat. Breda va ser dels meus primers escenaris.

A.P.:Teatre de Guerrilla com, quan i per què neix?

Q.M.: Després de Gags a sac tenia molt clar que volia dedicar-me professionalment al teatre. Em va fitxar una companyia que es deia La Genial Teatre de Torroella de Montgrí, que va ser la meva primera companyia professional, tot i que amb Gags a sac vam fer alguna obra que va tenir més de 200 funcions. A La Genial Teatre vaig conèixer en Carles Xuriguera i hi va haver afinitat artística i teníem una mateixa manera de veure el teatre. Al mateix temps, aquí a Arbúcies, al Centre, sempre anava a fer la posada en escena final dels espectacles i allà hi vaig conèixer en Fel Faixedas i vam dir “muntem alguna cosa, fem una companyia professional i intentem dedicar-nos a això”. Estem parlant de l’any 98. Cap dels tres havíem passat per l’Institut del Teatre i això també vol dir que no teníem un ensenyament gaire acadèmic i teníem una manera de fer molt visceral, molt genuïna i peculiar. De vegades en aquests adjectius s’hi troba la singularitat, que és el que va passar amb Teatre de Guerrilla.

A. P.: En moltes de les obres de teatre que has actuat també n’has estat l’autor i el director. Et costa treballar per un altre?

Q. M.:La meva primera obra de teatre la vaig escriure amb dotze anys. Però, per exemple, l’espectacle Temps l’ha dirigit en Ramon Fontserè i La Genial Teatre estava dirigida per en Pep Vila. Però tant Gags a sac com Teatre de Guerrilla han tingut un component molt de banda, és a dir, de grup de gent que té una manera de fer molt pròpia i personal i això et fa bastant hermètic perquè vols fer l’espectacle a la teva manera. Això feia que ens autodirigíssim nosaltres mateixos, però això s’ha fet sempre en el teatre català. El Tricicle, La Fura dels Baus, La Cubana… tots es dirigeixen ells mateixos. És una cosa que potser s’ha anat perdent una mica. Dins del grup qui té més empenta per dirigir una obra és qui ho fa. A Comediants és en Font, doncs Teatre de Guerrilla era jo. Tot i així, tot es consensuava amb el grup i cadascú hi aportava la seva part. Dins d’aquestes bandes cadascú agafa un rol. Hi ha qui sap portar millor la part més empresarial, altres que s’encarreguen de la comunicació, i jo, no sé per què, era el que em dedicava més a la qüestió de la direcció. Però m’encanta que em dirigeixin.

A.P.: ‘Teatre de Guerrilla’ es defineix com una companyia que “té una factura pròpia basada en el món rural”. Jo que sóc d’aquí, del Montseny em sento molt identificat amb el llenguatge de la companyia, però no pot arribar a ser una limitació això?

Q. M.:Jo sóc del món rural. He estudiat una carrera essent del món rural, jugo a futbol essent del món rural i m’apassiona el cinema i sóc del món rural. El que seria molt complicat és que jo intentés fer coses des del punt de vista d’un barri de l’Hospitalet de Llobregat. Jo no és que parli només de coses rurals. A l’obra Temps hi parlo de la mort i tinc entès que es moren els del món rural i els del món urbà. Josep Pla era de Palafrugell i, si el llegeixes, sempre el trobes impregnat de món rural i, no obstant això, parlava de tot: de l’amistat, de l’odi… de temes universals. De vegades m’han dit, “és que tens un parlar molt popular, molt gironí”. És clar, és que no em facis parlar lleidatà perquè sóc de Girona, és així de senzill. Aquesta naturalitat i les coses del carrer que jo he sentit dir sempre als meus pares les poso en un escenari i, per tant, jo crec que no és una limitació sinó una manera natural de dir les coses. També hi ha una certa reivindicació al darrere: es pot fer teatre professional des de Sant Feliu de Buixalleu o qualsevol altre lloc.

A. P.: Has participat, i participes, de diversos mitjans de comunicació. Com et sents més còmode, amb el teatre o la televisió i la ràdio?

Q. M.: Jo sóc home de teatre. Això no vol dir que aquesta manera de fer que tu tinguis no la puguis desenvolupar en altres mitjans com la televisió, amb ‘El Foraster’ ara, o a la ràdio, tal com estic treballant a Ràdio 4 a les tardes. El teu punt de vista pot tenir diferents plataformes per expressar-se. El que sí és cert és que la mare de totes elles, per mi, és el teatre. De fet, la companyia es diu Teatre de Guerrilla. En el teatre hi ha una màgia, ja que autor i públic respirem el mateix aire. Dues funcions en un mateix lloc seran completament diferents perquè el públic és diferent. El teatre té aquest component que fins i tot el fa capaç de sobreposar-se a les noves tecnologies i crec que perdurarà perquè les representacions en directe tenen alguna cosa que altres plataformes mai tindran. Avui dia, els concerts de música funcionen perquè allò que veus en directe no ho tens en cap vídeo del Youtube ni en cap DVD.

A. P. : Podem dir que ara mateix estàs de moda amb El Foraster. Fins i tot vas presentar les darreres campanades de cap d’any. Com ho vius?

Q. M..Fa molts anys que em dedico a això i aquesta feina té moltes pujades i baixades. En determinats moments fas un programa a televisió, en prime time, que funciona molt bé i té molta audiència i això repercuteix en la popularitat. Però tot puja i baixa i és una cosa molt efímera. A l’època en què fèiem Caçadors de bolets, quan teníem quotes de pantalla del 30% -una cosa impensable avui dia-, la popularitat era molt alta, per exemple. Això forma part de la feina que tens i, personalment, no em dedico a aquesta feina perquè la gent em conegui. Al contrari, de vegades penses: “ara m’agradaria que no em conegués ningú”. Si el programa El Foraster ha estat líder d’audiència durant tota aquesta tardor i les campanades van ser les més vistes de TV3, doncs la teva popularitat puja, però tornarà a baixar.

A. P. : Recordo que durant l’emissió del primer capítol de El Foraster corrien per Twitter algunes crítiques que deien que fèieu befa de la gent de poble. Una mica com el que es va dir amb Lo Cartanyà.

Q. M..La nostra feina és pública i, avui dia, amb les xarxes socials, tothom pot opinar i això està molt bé. També s’ha de dir que sempre els detractors són molt més actius que no pas els que van a favor perquè “mola més”. Normalment aquests comentaris solen venir de gent que té un cert proteccionisme cap a la gent de poble, “pobrets no vagis a riure’t d’ells”. Jo sóc d’un poble petit, de 700 habitants, i sempre dic el mateix: “que ningú ens protegeixi, que no ens vinguin a tocar els collons perquè ens sabem protegir prou”. Sant Feliu de Buixalleu existeix des del 1200, em sembla. Vull dir que portem uns quants segles tirant endavant i fent la nostra. El Foraster té un savi objectiu que és el de fer bandera de riure’t de tu mateix. La gent anònima t’explica coses de la seva vida que, en tant que hi ha una càmera davant, agafen una rellevància acollonant. Aquestes coses que t’expliquen et poden fer riure, emocionar o sorprendre, i aquest és l’objectiu. Avui dia la gent està mirant la televisió amb el mòbil a la mà i piulant al Twitter. Hi ha vegades que té més èxit un hashtag que el mateix programa, i de la crítica se n’ha de fer cas però fins a un cert punt. Hi ha gent que gaudeix criticant i s’ha de tirar endavant i fer cas de la pròpia intuïció. A més, en termes generals hem tingut unes crítiques molt bones.

A. P. : No hi ha un punt important de tafaneria en ‘El Foraster’? No és com una mena de ‘Gran Hermano’ light ? Recordo que al programa de Santa Maria d’Oló un noi li va demanar matrimoni a una noia.

Q. M. : El Foraster no busca res, sinó que troba. El noi que va demanar matrimoni ens el vam trobar i el que em va cridar l’atenció d’ell va ser el color del seu cotxe, que era taronja com el que jo porto al programa. I a partir d’allà, xerrant, vam anar a petar al tema del matrimoni. Però El Foraster és tremendament tafaner perquè és curiós, arriba en un poble i vol donar-hi la seva visió. Jo ja havia fet de foraster tota la meva vida perquè és una cosa que m’apassiona: agafar el cotxe, anar a un poble i adonar-te que t’interessa molt més el senyor que hi ha rere un museu que no pas el museu, o que t’interessa molt més el mossèn d’una església que no pas la mateixa església romànica. Aquells que tenen ganes i predisposició d’explicar coses et regalen moments d’autenticitat. Si El Foraster no fos tafaner, s’asseuria en un banc i no passaria res. La tafaneria és la base que permet a l’espectador poder gaudir del que passa allà.

A. P. : Arran del programa ha sortit un llibre de cara a Sant Jordi. De què va? L’has escrit tu o és fet conjuntament amb l’equip del programa?

Q. M. :El llibre ha estat escrit en equip. Has vist que tinc la pick-up taronja aquí aparcada. Ara agafaré el cotxe i me n’aniré a gravar. Dins d’aquest cotxe, quan vas a gravar, no saps què et trobaràs. Estaré tres dies en un poble i no sé què passarà, i això et crea un estat dins d’aquest cotxe. Un cop hagi acabat de gravar, agafaré de nou el cotxe i tornaré a Arbúcies havent viscut moltes coses allà que et generen molts pensaments i reflexions. Aquest garbuix d’emocions, aquest caos, que tens al cap és el que volia explicar amb aquest llibre. Se’m va ocórrer que podíem fer parlar la pick-up i el director del programa, en Xavier Morral, em va dir, “doncs fem-la parlar”. I parlant amb els guionistes, amb en Ramon Pardina –que és qui m’ajuda a escriure els monòlegs-, vam dir “intentem recollir això que ens passa pel cap”. L’espectador no ha vist tot això que es diu al llibre que són coses que fins aleshores teníem desendreçades. El dietari del Foraster és fruit d’aquesta voluntat d’endreçar totes aquestes coses.

A. P. : Esteu començant a rodar la segona temporada del programa. Com es presenta?

Q. M. :Seran onze o dotze capítols. Intentem no dir els pobles que encara no hem fet perquè sinó el dia que vas a fer el monòleg tot s’omple de gent dels pobles del costat. Però sí que puc avançar que sortirà Godall, Molló i Arsèguel  -que és un poble de 40 habitants al qual vam anar la setmana passada. També Osor, que és un poble que em va fer molta il·lusió perquè el tenim aquí al costat. La segona temporada l’encarem amb les mateixes ganes que la primera. Ara ja en portem cinc de rodats i ara anirem a fer el sisè. Hi ha una continuïtat amb la primera temporada.  La mateixa incertesa en arribar i la familiaritat al tercer dia, que sembla que ja els coneguis a tots. Gaudint, treballant molt, però molt contents i esperant que l’audiència i la crítica ens responguin tal com ha passat aquesta primera temporada.