Pep Fornés: “L’Etnològic no tanca portes, sinó que obre finestres”

Aquest diumenge 4 d’octubre reobre les portes el Museu Etnològic de Barcelona, després d’una llarga remodelació. Pep Fornés, director del museu, ens convida a mi i a l’artista conceptual Antonio Ortega, a fer una passejada comentada pel museu que hi ha a la muntanya de Montjuïc. Mentre visitem els espais d’exposició, Fornés atén les nostres preguntes amb entusiasme.

Com es reobre un museu d’etnologia?

Doncs a partir de la redacció d’un projecte que ha resultat ser molt engrescador. Amb l’equip de persones que hi ha treballat hem arribat a omplir gairebé fins a 400 pàgines amb continguts que, de forma breu, destil·lo en tres paraules: Missió, Visió i Valors.

Pel que fa a la Missió, vull explicar que l’Etnològic de Barcelona és un museu d’antropologia que cerca la doble emoció del coneixement científic i alhora estètic, on els objectes són el punt de partida per arribar als significats. De fet, el museu considera que són l’excusa per fer un viatge cap al coneixement de la cultura humana tot llançant propostes, conceptes… Per tot això, l’Etnològic no tanca portes, sinó que obre finestres i, ho fem, diguem, des de casa, des d’allò més pròxim, com ara coses que ens són quotidianes a partir de les quals els visitants diran: “Oh, això teniu? Però si això ho tinc a casa!” Doncs precisament, aquest fet ens il·lusiona.

Respecte a la Visió, cal afegir que l’antropologia és la ciència de la gent. L’Etnologia reflexiona sobre la gent per compartir el coneixement amb la gent, la qual ha de ser la protagonista del museu i fer-se’l seu. I, en relació als Valors, argumentar que la cultura és viva. El fet cultural no només resideix en les peces, ja que aquestes tenen una dimensió immaterial que resulta imprescindible per entendre-les. Per altra banda, la ciutat és plural i canviant. La nostra societat està construïda a partir de memòries i procedències diverses i canvia constantment amb aportacions foranes o mutacions pròpies. D’aquí que el patrimoni etnològic requereix que s’investigui permanentment, que ampliï i complementi els seus elements, tant materials com immaterials.

Creus que el museu està ben situat?

Estem al costat del Palau Nacional de Montjuïc (on hi ha el Museu Nacional d’Art de Catalunya). Estem també a prop de la Fundació Miró, del Museu Arqueològic, del Cartogràfic, del Palauet Albèniz, de la Font del Gat… dels futurs museus d’Arquitectura i de la Fotografia. No és una mala ubicació. Ara, però, estem al darrera. Heu de pensar que l’escenari de Montjuïc (i parlo en termes teatrals) mira cap a la Plaça Espanya. Hi ha un gran escenari presidit pel Palau Nacional, amb la Font Màgica, les columnes de Puig i Cadafalch i la gran escalinata que dóna a l’avinguda de Maria Cristina. Això és així des de l’any 1929. Nosaltres estem a la part del darrera del gran teatre, el “Sota Montjuïc” (que, per cert, és el títol d’una obra de l’escriptor Juli Vallmitjana). Per les olimpíades de 1992, es van instal·lar unes escales mecàniques però no es va recuperar, per exemple, l’antic funicular de l’any 1929 que justament donaria davant del museu. Hauria estat ideal que les escales mecàniques arribessin cap aquí!

Quant temps fa que teniu penjat a la porta el rètol de tancat?

Fa quatre anys però, en aquest període, en paral·lel, hem fet multitud d’exposicions itinerants. El museu ha seguit actiu durant tot aquest temps i ha estès la seva xarxa de col·laboracions tant a nivell local com arreu dels territoris d’àmbit català; Principat, el País Valencià, la Franja, la Catalunya Nord i les Illes Balears. També ha tingut presència internacional amb exposicions a Mèxic, Colòmbia, Romania, Itàlia i Anglaterra.

Dit això, nosaltres som capaços de seduir l’atenció de molta gent si ho fem bé i allà on toca. Ara, si ens esperem aquí asseguts que vinguin 600.000 persones, ens morirem perquè no vindran mai. En la nova etapa el museu continuarà aquesta tendència i la potenciarem com un dels eixos per estendre la divulgació de l’etnologia més enllà de la seu. Malgrat que el museu ha estat tancat al públic, les exposicions temporals han rebut 624.000 visites l’any 2014. És a dir, som un museu que està més enllà de les parets.

I com arribeu a aquesta reflexió?

L’Etnològic de Barcelona és un museu de 70 anys d’història que té discurs. Hi ha museus que acaben amb l’objecte com a destinació final. Comença i acaba amb el mateix objecte amb una mirada curta. Senzillament, l’objecte, presentat com a tal, és bonic i prou. Per exemple, una Mare de Déu, romànica, és preciosa. Pots exposar una Mare de Déu romànica, però no explicaràs tota la cosmovisió a l’època romànica, ni tot el fonament de fe, ni tot el sistema de creences complexes que influïa en la forma de creure amb Déu o amb la Verge al s. X o XI, m’explico? Nosaltres diríem: si tenim una Mare de Déu, romànica, hauríem d’explicar tot això, perquè, no acaba amb l’objecte la història que volem explicar sinó que tot just comença. És la gran diferència entre un museu que ensenya coses i, un museu que intenta explicar significats. Nosaltres no ensenyem coses, no volem ensenyar coses, volem ensenyar significats.

Què ens trobarem, doncs, en entrar al museu?

Un hall remodelat que dóna la benvinguda als visitants i que serà molt més gran i acollidor que el que hi havia anteriorment, en el qual trobarem objectes que et facin dir: “Que maco això!” També hi haurà un vídeo amb un fil de música, subtitulat en diversos idiomes que aniran canviant amb frases i conceptes clars, breus, on s’explicarà què és aquest museu, què et vol ensenyar, què pretén…

Hi haurà una zona d’atenció, de descans, de marxandatge, de serveis… tot ben senyalitzat facilitant la comoditat en l’accés i sortida a l’edifici desitjant provocar emocions que facin pensar, no només admirar. De fet, l’èxit dels museus, de vegades, ve donat pel generós del hall. Les persones necessitem una càmera de desintoxicació, un espai on encara no has entrat però ja hi fas una mica de vida.

A partir d’aquí, cap a on hem d’anar?

Dependrà de les curiositats del públic. Hi ha 4 plantes més, a les quals, lliurament, els visitants podran prioritzar l’ordre de descoberta en funció de les seves necessitats o interessos. En la retolació de la Planta 1 (que correspon a la Recepció) descobrirem que en la Planta 0 hi ha la Reserva visitable; en la Planta 2, Les Exposicions Estables; en la Planta 3, la Sala d’Actes i, en la Planta 4, Les Exposicions temporals. La gent podrà decidir anar cap a la dreta o anar cap a l’esquerra, amunt o avall, no hi ha un itinerari, no és un museu dirigista, no insulta a l’espectador, l’itinerari se’l fa cadascú.

Au… doncs, escales, què hi teniu a la Planta 2?

El concepte global en Les Exposicions Estables és: Sentir el patrimoni i, per fer-ho, en primer lloc, hem tingut especial cura per fer més visible l’arquitectura de la sala a fi de donar un toc diàfan a l’espai. De fet, la sala és com un bosc de columnes, on no hi ha vitrines o, en tot cas, només hi ha dues grans peixeres que són els patis interiors de l’edifici, que hem reconduït, i en el primer del quals hi ha exposats 3 grans ninots de falla procedents del País Valencià que representen personalitats entranyables del museu: l’etnògraf Ramon Violant i Simorra, el folklorista Joan Amades i Gelats i, una darrera figura, dedicat a un siurell mallorquí. Pel que fa a la segona de les grans de peixeres, hi trobarem dues còpies dels Gegants de la Ciutat de Barcelona, realitzades per l’escultor Domingo Umbert, les quals van vestides amb aires gaudinians i que, en el seu moment, no van agradar. En tot moment l’espectador està veient una vitrina que deixa entreveure l’altra part de la gran sala i, fins i tot, pots veure-hi una finestra des de la qual es pot veure Barcelona. Per tant, no hi ha res que t’impedeixi la visualitat cap a dalt, cap als costats i saps en tot moment on estàs situat. Llegeixes l’edifici, no fa nosa.

Entrem en matèria? Condueix…

D’acord. Situats en planta, a la dreta i tenim un gran mur al davant del qual trobem una plataforma, com un taulell, on es disposen multitud d’objectes de diverses dimensions com, per exemple, un carretó de venda de gelats i d’altres de tots els temps. No som un museu d’història, som un museu d’etnoantropologia. Per tant, els visitants no trobaran un discurs diacrònic, cronològic… hi ha un discurs temàtic, conceptual. L’objecte sedueix per un concepte.

Cita’n un exemple?

En el mur hi ha una armari vitrina a l’interior del qual hi ha l’estendard d’una antiga societat coral, una Euterpe d’en Clavé que ja no existeix i que es deia: Sociedad Coral La Jardinera, d’Esparreguera. En el diari La Vanguardia, l’any 1902 documenta que van actuar pels damnificats de les inundacions del Pont de Vilomara. Això ens porta a explicar, de l’objecte al concepte, no ensenyem coses, ensenyem significats.

A partir d’aquí, si estirem el fil en relació a aquest objecte, al museu parlem de les societats corals a Catalunya i de la cultura associativa de la gent d’aquest país. Per què som com som? No entendrem com hem arribat al que avui som si no mirem 150 anys endarrere. El fenomen de l’Assemblea Nacional Catalana no és comprensible si no mostrem que l’any 1902 aquesta gent estaven fent autoajuda, tenien uns ideals: “La cultura ens farà lliures”. Intentem fer un museu d’antropologia crítica aplicada i transdiciplinària en el sentit que aquí es creuïn diverses disciplines científiques, no només l’antropologia.

En l’etnografia clàssica, hem tendit molt a parlar d’oficis. Nosaltres no parlem d’oficis, estem ensenyant objectes, alguns, fins i tot, de grans dimensions, que ens aboquen conceptes des de diverses perspectives i de lectures obertes. En el mur tant pot haver-hi un orinal de partera com una Mare de Déu, una bandera del moviment gai i transsexual… El nostre present és plural, però és que el nostre passat també era plural.

Per cert, l’arquitectura de l’edifici és com un gran rusc d’abelles. Les columnes estan agrupades en hexàgons i, en les sales juguem al fet que, amb subtilesa, se’n percebin detalls com, per exemple, les rajoles del terra, les quals són triangulars. D’aquí que el disseny gràfic que hem preparat i el logotip gira al voltant dels triangles i hexàgons. Donem així importància també als materials que s’exposen al museu com ara la terra, l’aigua, el fang, els cistells, la fusta…

Què més podem descobrir?

Uf, moltíssimes coses! Com ara que al final del mur, en aquesta última zona, canvia radicalment l’ús, ja que a partir d’aquí es converteix en un espai tàctil. O sigui, el fet de “Sentir el patrimoni” ja és “Sentir l’objecte”. Llavors, aquí tens objectes patrimonials etnogràfics, però considerats com a materials didàctics (la qual cosa vol dir que no estan inventariats com a peça de museu) i, per tant, amb totes les normatives de museus, xocaríem. Què hem fet? Hem adquirit als encants, brocanters, antiquaris o gent en general que ens han facilitat objectes com els que estan en el mur a fi que el públic els pugui tocar. Són objectes com gerres, ceràmiques… Imagineu que et posen una vena als ulls i no hi veus o ets cec, no hi veus gaire i que vols sentir com és aquella peça i vols olorar-la, vols sentir com sona la ceràmica quan li dónes un copet amb la mà o quan li poses l’orella dintre. N’hi haurà una cinquantena.

Contràriament a allò que es pot pensar, quan hem fet experiments així en les exposicions divulgatives i temporals realitzades en diversos llocs, hem posat a l’abast objectes que es podien tocar. A l’exposició, per exemple, “Cançons de pandero” o la de “Músics de festa” mai no ha passat res. No se n’ha fet malbé cap. Ja posarem estris amb què la gent no prengui mal o que no es puguin trencar fàcilment. L’experiència ens demostra que, si tu dones confiança, la gent ho agraeix i correspon amb respecte. Transgredim la museografia clàssica, intentem la màxima accessibilitat en tots els nivells.

Per què agrupeu objectes de procedències distintes?

D’entrada no hem volgut crear escenografies. En tot cas, hem associat objectes que conformen bodegons, que provoquen una doble emoció científica i estètica. Aquest tipus d’agrupament es percep d’una forma destacada en cadascun dels 6 àmbits que hi ha repartits en la sala, a part del mur, i que són: La Barca del Pescador, La Premsa, La Cabana, El Teler, El Manxó i L’Armari d’apotecari.

Per exemple, en l’àmbit de La Premsa, per cert, n’hi ha una de fusta, de grans dimensions, procedent de Vimbodí exposada damunt d’una tarima en forma de trapezi, que recorda la vida a pagès i que explica què hi ha al voltant de la vinya, el vi, el món rural…. Un text de Maria Barbal: “Pedra de tartera” evoca d’una forma absolutament sublim el que és ser dona i deixar casa, família i mare per anar a servir.

Per altra banda, La Premsa dóna joc per posar a l’entorn eines de treball, objectes religiosos i parlar de festa, protesta, ideals, idees, conceptes… els quals expliquen el nostre passat exòtic, el nostre present plural. Som el museu de la gent de tota condició. No només dels rics.

Hi haurà algun espai per a l’activitat familiar o per a les escoles?

Sí, hem convertit un dels hexàgons de la sala en un indret agradable que anomenem: “Experiències” on, per exemple, els nens puguin seure a terra i escoltar els mestres o monitors, visionar documentals, fer manualitats… Per tant, només en aquesta planta, tenim tot un museu. Però, ens en falta visitar encara 3 plantes més!

Continuem, continuem cap amunt?

D’acord. En la planta 3 hi ha la Sala d’Actes que hem remodelat de cap a peus i que adaptem per esdevenir un espai multifuncional que pugui acollir conferències, xerrades, concerts o, per què no, dansa. És un espai que tindrà moltes possibilitats. Aquí hi ha actuat la Troba Kung-fu, els gitanos del Rajasthan i hi continuarem oferint propostes diverses.

Abans has dit que la planta 4 està reservada a les exposicions temporals.

Exacte! Aquí els visitants descobriran que, en aquesta primera ocasió, hi ha dues propostes. Per un costat i comissariat per la Josefina Roma, hi ha l’exposició que porta per títol: El sagrat, el profà i la festa, on es parla dels mons festius. Mites d’origen, festes votives, d’aplec, cícliques… tot reflexionant sobre les velles festes i les noves tradicions o bé, les noves festes i les velles tradicions.

A l’altre costat de la planta hi ha la temporal, que hem comissariat des del mateix museu i en la qual apropem una part dels fons de ceràmica que hi ha a la casa i que presentem sota el títol Terra de canterers. En aquesta mostra juguem, de forma conceptual, al voltant de l’aigua, la cerca, el transport… De fet, ho fem a partir de tres mirades; les Terres de l’Ebre, el País Valencià i les Illes Balears. En un museu d’etnologia hi ha moltíssima terrissa i la divulguem amb molt de gust mostrant el bo i millor que tenim.

On guardeu el fons de reserva?

Des d’aquí, per descobrir-ne una part, agafem l’ascensor i ens apropem a la planta 0, on hi ha un espai de Reserva Visitable en el qual hi ha exposats Ex-vots de tauleta policromada i, entre altres tresors, figures de Pessebre dels grans mestres catalans: Ramon Amadeu, Domènec Talarn, Josep M. Brull… De fet, això, només és el 10% del total. En aquesta planta també hi ha el fons de la biblioteca i uns plafons d’homenatge als fundadors del museu, Joan Amades, Ramon Violant, Zeferina Amill, August Pany ella…

Ara bé, pròpiament, els fons de reserva els custodiem en dos espais, un dels quals està en aquesta mateixa planta, que no és d’accés al públic i l’altre tampoc i està fora de la ciutat de Barcelona. I és que tenim catalogats més de 70.000 objectes. Que aviat és dit!

 El Museu Etnològic obre portes diumenge 4 d’octubre a les 10h. Podeu consultar horaris i indicacions per arribar-hi al web del museu fent clic aquí.