Miquel Àngel Pradilla: “La catalanitat és una cosa i la catalanofonia, una altra”

Miquel Àngel Pradilla és un estudiós i gran coneixedor de l’estat de la salut de la llengua. És professor a la Universitat Rovira i Virgili, membre numerari de la Secció Filològica de l’IEC i director de la xarxa CRUSCAT (IEC), que publica anualment informes sobre la situació de la llengua catalana. Enguany ha publicat La catalanofonia, una anàlisi sobre la situació sociolingüística de la comunitat lingüística catalana. Tal com explica Isidor Marí al Pròleg, “en aquesta obra s’aborda un assumpte de gran actualitat i d’interès general, per part d’un autor especialment idoni i amb un estudi ben estructurat i resolt”.

Griselda Oliver: Per què va decidir escriure una obra com La catalanofonia en uns moments com aquests? Quina és la voluntat d’aquesta obra?

Miquel Àngel Pradilla: Aquesta obra és el resultat de la XXXIV Beca Manuel de Montoliu de la Diputació de Tarragona. En el seu moment vaig presentar el projecte de realització d’una anàlisi sociolingüística acurada de la comunitat lingüística catalana i me la van concedir. A partir d’aquell moment vaig començar a ordenar el devessall immens de dades que m’han permès fer una crònica de les polítiques i planificacions lingüístiques dels diversos territoris, especialment les tres grans autonomies catalanòfones de l’Estat espanyol. L’objectiu ha estat abordar l’estudi de la comunitat lingüística en tota la seua dimensió a partir de la consideració que un dels grans reptes que tenim en l’esdevenidor més immediat és la consolidació efectiva d’una espai comunicatiu que ens vertebre.

A què es refereix quan parla de catalanofonia?

La catalanofonia és un nom (relativament) nou per a una realitat que faríem bé de reinterpretar. És un intent de caracterització d’una comunitat lingüística que defuig programàticament els plantejaments identitaris i se centra, sobretot, en els factors comunicatius, interaccionals. Podríem dir que es una proposta que vol desidentitzar el fet de compartir una mateixa llengua i centrar els esforços a bastir una comunitat d’interessos més enllà de les emocions. Per a mi la catalanitat és una cosa i la catalanofonia n’és una altra.

Si parlem de comunitat lingüística, com definiria la comunitat lingüística catalana?

La comunitat lingüística catalana és un espai administrativament escapçat i comunicativament afeblit. És un territori on senyoreja la llengua catalana en concurrència amb d’altres llengües més poderoses. El seu repte és aconseguir que la centralitat comunicativa l’ocupe la llengua històrica i territorial, la llengua pròpia.

Com es pot garantir la vitalitat de la llengua en el territori amb una legislació adversa?

La vitalitat de les llengües depèn d’un conjunt de factors força diversos. Hi ha variables, com les demogràfiques, que responen a moviments poblacionals conjunturals que alteren les estructures demolingüístiques tradicionals. El nostre és un cas de territori d’acollida de fluxos poblacionals contemporanis importantíssims: entre els anys 1950 i 1970 hi va haver unes migracions, essencialment castellanoparlants, importantíssimes; el tombant del mil·lenni, de la mà d’un període d’opulència econòmica, també ens ha portat unes migracions internacionals, portadores d’un veritable mosaic de llengües. La gestió d’aquests nous ecosistemes multilingües serà determinant per a l’esdevenidor de la llengua catalana. Si no es fa des d’un plantejament proteccionista, no ens en sortirem. A hores d’ara, hi ha territoris que ni tan sols s’han plantejat els efectes ecolingüístics del nou context i la llengua s’ha debilitat substancialment.

El subtítol del llibre és molt clarificador: “Una comunitat del segle XXI a la recerca de la normalitat lingüística”. Què necessitem per obtenir normalitat lingüística? Per què pensa que el terme normalització lingüística ha quedat deteriorat per la seva popularització?

El sintagma normalització lingüística ha perdut efectivitat des del moment que ha estat potinejat per uns usos populars que l’han convertit en un desideràtum ambigu. Crec que normalitzar una llengua vol dir tantes coses com persones la defineixen. A mi m’agrada més parlar de normalitat lingüística, una situació que jo definiria com la preeminència de la llengua catalana en la comunicació formal i en les comunicacions interpersonals intergrupals. La llengua catalana com a instrument de cohesió social, vaja!

Una de les seves principals tesis és que la gestió normativa de la llengua catalana viu moments de “desorientació” davant la “nova conjuntura normativa i estandarditzadora que es podria catalogar com a pluricèntrica” i que propugnen certs territoris. Com caldria restablir la unitat de la llengua? Què hem d’entendre per “unitat de la llengua”?

La unitat de la llengua no es pot entendre com un fet axiomàtic, com una realitat essencialista que la lingüística certifica. La segmentació dels contínuums lingüístics ens aporta exemples de codis lingüísticament força homogenis que són catalogats com a llengües diferents (el contínuum escandinau, per exemple, o sense anar més lluny el cas del gallec i el portugués, avui majoritàriament resolt en dues llengües). I a l’inrevés, ens trobem amb varietats lingüístiques força distanciades que són considerades la mateixa llengua (el diasistema italià o el xinès). Hi ha factors sociolingüístics, com la consciència dels parlants, que acaben tenint un valor definitori força elevat. El nostre és un cas d’instrumentalització d’un criteri, el de la consciència dels parlants,  per tal de laminar la potencialitat d’una llengua que se situa entre les cent primeres del món (i n’hi ha 6.000!) en nombre de parlants. És molt important desemmascarar aquesta estratègia substitutòria amb la creació d’una consciència unitarista al servei d’un futur de normalitat per a la llengua.

I cap on avancem?

El pluricentrisme, això és, l’existència de diversos centres codificadors per a la mateixa llengua, si no es resol des d’una ferma voluntat de col·laboració de les parts pot resultar l’avantsala de la creació de noves llengües per elaboració. En el cas de la llengua catalana, l’adveniment de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de grat o per força, ens situa en una nova conjuntura normativa i estandarditzadora. En aquests moments he de dir amb recança que el model proposat per l’AVL, especialment en l’àmbit lèxic, no respon a la imprescindible convergència lingüística que exigeix una llengua que ha de garantir la unitat des de la diversitat. La col·loquialització del model, segons la meua opinió, és un veritable obstacle per a l’eficàcia comunicativa d’una llengua que ha de poder circular còmodament de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. En una comunitat lingüística poc cohesionada com la nostra és fonamental equilibrar la identificació de l’usuari amb el model i l’eficàcia de la comunicació supralocal. Ara mateix, no es troba tant en qüestió la unitat de la llengua com la gestió unitària del codi, un tema tot siga dit de passada gens trivial.

En alguns territoris, tal com vostè explica, s’ha dut a terme una “contraplanificació lingüística”, sobretot en l’àmbit de l’educació. Creu que el nou horitzó polític pot revertir aquesta situació?

En els processos de planificació lingüística l’acció “des de dalt”, des del poder, és fonamental. Els partits polítics patrocinen  horitzons de funcionalitat per a la llengua pròpia diferents i, de vegades, divergents. El cas de les Illes Balears és paradigmàtic: des de l’any 1999 a cada legislatura hi ha hagut canvi de govern i la llengua ha estat emprada com un ariet, ara a favor ara en contra, d’una gran efectivitat. Sens dubte, els lideratges institucionals tenen una gran transcendència a l’hora d’impulsar (o no) processos de normalització lingüística. Quan l’acció institucional no té com a objectiu millorar l’hàbitat de la llengua en el seu ecosistema històric, parlo de “contraplanificació lingüística” , un concepte que identifica molt bé el capteniment contrari a la rehabilitació de la llengua catalana del govern del Partit Popular al País Valencià, posem per cas.

Quines expectatives ens planteja, segons la seva opinió?

La nova conjuntura política acaba amb la concentració de poder poc favorable a la llengua catalana que es va donar en les eleccions autonòmiques de 2011. Un any, recordem-ho, en què les eleccions al govern de l’Estat també van portar al poder el PP. Què passarà a partir d’ara? És més que previsible que a les Illes es reeditarà una nova política lingüística en clau inequívoca de normalitat lingüística. Al PV, en canvi, caldrà ser més cauts i mirar de subvertir l’actual situació amb polítiques lingüístiques ben orientades i assumibles per una societat que, en una part substancial, ja no té la llengua com un patrimoni innegociable. Caldrà una modulació intel·ligent que haurà de fer front a la conflictivització que proposarà el sector conservador, el qual, històricament, s’ha trobat especialment còmode amb la batalla de la llengua. Confio que ho sabran fer bé.