Rosa M. Piñol i Lluís Bonada. Cultura o espectacles?

L’Associació d’Editors en Llengua Catalana ha concedit en el marc de La Setmana del Llibre de Català el premi Trajectòria 2015 ex-aequo als periodistes culturals Lluís Bonada i Rosa M. Piñol. Hem conversat amb tots dos sobre el periodisme cultural.

Bernat Puigtobella: Vosaltres teniu una llarga trajectòria com a periodistes, heu treballat durant anys a El temps i La Vanguardia, i abans en altres mitjans. Com vau arribar al periodisme cultural?

Lluís Bonada. De la mà de Tristán la Rosa, al diari “Tele/eXpres”. L’antic corresponsal de “La Vanguardia” i “Destino” –autor, cal recordar, d’una gran història de l’Espanya del segle XIX-, em va conèixer al “Diario de Barcelona”, quan va entrar-hi de director. Jo hi era el cap de local, després d’haver-hi treballar de reporter, hi escrivia, gràcies a ell, un article gairebé diari, com tots els caps de secció. En ser nomenat director del diari de la tarda em va demanar que hi dirigís una nova secció de Cultura, i moltes de les cròniques que hi feia les publicava en català. El segon pas va ser la de dirigir la secció de Cultura del diari “Avui”, amb la Rosa M. de redactora, i el suplement de Lletres. Abans de tot això, havia fet crítica de cinema a la revista “Presència”, i potser gràcies això es devia veure que tenia una certa inquietud –formació?- cultural.

Rosa M. Piñol: Vaig publicar les primeres informacions culturals a principis dels anys setanta, quan treballava a “Mundo diario”, a la secció “Catalunya endins”, que va ser la primera página en català que es va publicar a la premsa escrita des del 1939. Jo hi escrivia temes de literatura i cultura i s’hi publicaven articles d’escriptors de l’època com Maria Aurèlia Capmany o Pere Calders. Crec que aquest precedent va tenir a veure amb que em convidessin a incorporar-me a la redacció inicial del diari “Avui”. Allà vaig escriure sobre temes locals i fins i tot sobre política durant un any i mig coincidint amb el retorn de Tarradellas i la formació del seu govern. Però de seguida em vaig encarrilar cap a temes literaris i culturals. En aquest àmbit vaig tenir com a caps primer l’Agustí Pons i després el Lluís Bonada, com ja ha dit ell mateix. A “La Vanguardia”, on em vaig incorporar el 1983, sempre vaig escriure sobre cultura catalana, fins fa cinc anys, quan la direcció em va destinar a l’equip d’edició de la versió catalana del diari.

B.P: Quins han estat els vostres mestres en aquest ofici?

R.P: He après dels professionals amb qui he treballat i també de col.legues d’altres mitjans. De molt jove vaig treballar a la revista “Cavall Fort” al costat de l’Albert Jané, que em va ajudar a consolidar el meu català escrit. Ja a la premsa, la Maria Eugènia Ibáñez va ser el primer exemple de professional compromesa i crítica que vaig conèixer, ja que vam ser companyes a “Diario Femenino” i, després, a “Mundo Diario”. Als anys de l’”Avui”, el meu cap Agustí Pons em va ajudar molt com a gran coneixedor de la cultura catalana. A “La Vanguardia”, va ser un privilegi treballar durant 26 anys amb el Llàtzer Moix, un professional amb molt bon criteri periodístic i una visió àmplia i cosmopolita de la cultura. Finalment, no puc deixar d’esmentar col.legues com Xavier Moret i Carles Geli, entre d’altres, que han estat grans referents per mi. Era sempre molt enriquidor llegir el que ells escrivien sobre els mateixos temes literaris que jo abordava.

Ll. B. En l’ofici de periodista, a més dels enyorats professors de la radicalment progressista Escola de Periodisme de l’Església –i molts alumnes, de Ramon Barnils a Josep Ametller o Jaume Guillamet- va ser clau l’equip format al “Diario de Barcelona” a partir dels darrers anys de la direcció de Tarín Iglesias, i de les etapes de Martín Ferrand, Josep Pernau i Tristán la Rosa. La professionalitat, empenta i il·lusió dominant a la redacció van ser excepcionals. Ni que fos per imitació, calia superar-te dia a dia per estar al nivell d’una colla formada per una part important dels periodistes que més han contribuït a modernitzar la premsa a casa nostra, durant els anys de la transició. A tall d’exemple, Antonio Franco, creador d’”El Periódico de Catalunya”.

B.P: La cultura és la Ventafocs a la majoria de diaris. Si s’ha de sacrificar una pàgina quan entra una publicitat a les set de la tarda (quan això passava) normalment cau una pàgina de la secció de cultura. Creieu que això ha canviat en els darrers anys?

R.P: Això depèn dels diaris. La publicitat és un condicionant, sí. Però crec que la cultura hi té el seu propi espai, encara que de vegades es redueixi per l’aparició d’altres notícies importants. A La Vanguardia, des de fa força anys, la cultura disposa d’un espai més que acceptable en igualtat amb les altres seccions. Sí que és veritat que, en general a tots els diaris, encara costa que una notícia cultural salti a la portada, si no és un fet molt destacat. La política i l’economia se n’enduen la major part.

Ll.B. La secció de Cultura és relativament nova. La funda Tristán la Rosa al “Diario de Barcelona” a mitjans dels anys 70. Amb el temps s’estén a tots els altres diaris però al cap d’uns anys se li afegeix la secció d’Espectacles i paulatinament, la segona es menja la primera. Ja ho va constatar Martí de Riquer: “Cada cop hi ha més espectacles i menys cultura”, deia, i bo i pensant sens dubte en la cultura literària.

El fenomen regressiu té diversos motius. El més important és que és molt fàcil omplir la secció amb informació d’espectacles –música, cinema, teatre-, un material que ja arriba força fet –de text i imatges- a les redaccions, gràcies als agents de premsa i relacions públiques.

Això explica també que la informació artística tingui tant de pes, en detriment, també, de la literària. Hi ha més exposicions i museus que als anys 70 i 80, i és fàcil tractar-la, entre la conferència de premsa i l’extens material escrit i gràfic que faciliten els museus.

En contrapartida, informar puntualment de les novetats editorials, -més enllà de les que promouen els agents de premsa a través de l’entrevista o la conferència de premsa- implica un seguiment que demana un gros esforç, de recerca i, sobretot, de lectura. Convertir un llibre en una crònica rigorosa, o un reportatge –amb declaracions de l’autor o no- exigeix moltes hores, hores que van més enllà de l’horari laboral.

Aquesta situació és doblement perjudicial. Per una banda, fa que la premsa, actualment, no arribi a donar prou compte de les novetats editorials de més pes, perquè només es poden detectar si estàs al cas de totes i pots separat el gra de la palla.

Per l’altra, el mitjà perd l’oportunitat de publicar peces de lectura atractiva. Aquest estiu, per exemple, les seccions de cultura i espectacles s’han dedicat bàsicament a parlar amb detall i extensió dels diversos festivals de música. A banda de saber qui actua enguany al Cap Roig, quants lectors s’esforcen per anar més enllà dels titulars?

Els nous mitjans digitals funcionen amb estructures mínimes, cèl·lules atomitzades i interdependents. Creieu que s’està perdent la cultura de redacció? Què s’aprèn a la redacció d’un diari?

Ll. B. Sí, es perd. La pèrdua de l’entregent fa abaixar el llistó de l’exigència. S’aprèn menys que abans a la redacció del diari. Però hi ha un segon factor que fa que el diari deixi de ser una escola: la preponderància de l’articulisme –polític- en detriment de la crònica i el reportatge.

R.P: No s’està perdent, tot i que és diferent. És veritat que, amb la incorporació dels ordinadors, aparells silenciosos, les redaccions es van convertir en espais més asèptics i freds. Però l’ambient el fan les persones i és fals que no hi hagi comunicació i la relació necessària entre els redactors. Per mi, una de les coses més interessants de la redacció ha estat l’empatia amb els companys i la immediatesa a trobar-hi resposta a molts dubtes i a tenir tota la informació permanentment actualitzada.

B.P: Tots dos us heu retirat o jubilat abans de l’explosió de les xarxes socials, que han obert el periodisme a moltes persones que abans eren simples receptors d’informació i ara en produeixen. Què creieu que hem guanyat i què hem perdut amb aquest canvi?

Ll.B: El guany psicològic ha estat notable. La salut de l’ànima de molta gent s’ha reforçat considerablement. Moltes persones ha deixat de patir complexos d’inferioritat en veure que les seves opinions i gracietes són llegides per milers de persones, i, a més, reproduïdes i divulgades a través de mitjans periodístics. També ha contribuït a donar l’agradable sensació, als que no escriuen res a les xarxes socials ni llegeixen el que s’hi diu, que han aprofitat molt bé el dia.

R.P: És molt interessant que hi hagi nous focus d’informació que, pel fet obvi de ser independents d’empreses, són més lliures i t’ofereixen altres materials o enfocaments de les notícies. Personalment no sóc gaire partidària de les xarxes socials, però sí que els veig utilitats: per exemple, Twitter permet estar molt al dia en àmbits com el polític o el cultural i sovint s’hi susciten debats interessants. Penso que els mitjans tradicionals i la informació a través de les xarxes són complementaris.

B.P: Quin consell donaríeu a algú jove que es vulgui dedicar al periodisme cultural avui?

Ll. B. Que accepti amb resignació i bona cara les consignes del mitjà on pugui trobar feina. També li diria que llegís molt -la premsa diària, a fons, les bones revistes, els llibres més importants, els autors més importants, actuals i clàssics- si no fos que avui pots dedicar-te al periodisme cultural sense necessitat d’haver llegit cap autor ni estar al cas de l’actualitat, ni de saber qui és qui en l’àmbit cultural específic, ni saber res de la nostra història literària.

R.P: Doncs jo li diria que sigui tenaç defensant els temes, si creu que tenen interès periodístic. Que es mantingui en contacte permanent amb les editorials per estar al dia de les novetats. Evidentment, que procuri documentar-se abans de fer qualsevol entrevista. I, sobretot, que tingui sempre present que està fent informació, tot i que es pugui acostar al tema de forma crítica. Sermpre he cregut que la majoria dels llibres mereixen ser difosos; després correspondrà a la crítica valorar si són bons o dolents.