Josep Barceló Prats: “Construeixo els diferents itineraris de la malaltia i la salut”

Nascut a la Selva del Camp, l’any 1981, és diplomat en Podologia (UB) i en infermeria (URV); llicenciat en Antropologia Social i Cultural (URV); màster en Antropologia Mèdica i Salut Internacional (URV); i doctor en Antropologia (URV). La tesina del màster la va fer sobre la Casa de Socors de Tarragona (1925-1982), que assumí les funcions d’assistència primària als accidentats de trànsit, treball i domèstics, entre d’altres, a la ciutat de Tarragona. D’altra banda, la tesi doctoral va girar entorn de l’anàlisi dels significats que el model d’assistència social i sanitària ha jugat a Catalunya, des de l’edat mitjana fins gairebé els nostres dies, a través de l’exemple de l’hospital de Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona. Aquesta tesi, titulada Poder local, govern i assistència pública: el cas de Tarragona, va ser defensada a inicis de l’any 2014 i qualificada amb la màxima nota de Cum Laude per unanimitat.

Ha publicat articles en diferents revistes especialitzades i ha participat en jornades i congressos arreu de l’Estat en els àmbits de la infermeria, l’antropologia i la història de la medicina. Té dos estudis inèdits, un sobre l’hospital de la Selva del Camp (segles XV-XIX) i un altre sobre la casa de recollides de la Selva del Camp (segles XVII-XVIII), un establiment propietat de l’Arquebisbat de Tarragona que reconduïa prostitutes en unes dependències que aquesta institució tenia habilitada al Castell i que durant molt de temps va ser la única de la vegueria i del corregiment.

A finals de l’any 2014 va rebre el XLV Premi Fundació Uriach d’Història de la Medicina, el qual fou creat el 1970 amb l’objectiu d’impulsar els estudis sobre el passat històric de les Ciències de la Salut, per l’obra titulada: El proceso de fusión hospitalaria en la ciudad de Tarragona (1464): idiosincrasia de un ejemplo prototípico. Es tracta d’un premi que, anualment, reconeix el millor treball en la temàtica esmentada en l’àmbit internacional.

Actualment, és professor al Departament d’Infermeria de la URV i membre del centre de recerca en Antropologia Mèdica (CRAM).

Josep M. Grau i Pujol: Quina temàtica té la teva investigació?

Josep Barceló Prats: Estic estudiant la xarxa d’assistència sociosanitària a Tarragona, que s’estructurava en base a diverses institucions, les més importants, Hospital de Santa Tecla i Casa de Beneficència; la darrera tenia la casa de Misericòrdia per a vells i pobres i la casa d’expòsits per a orfes i fills de pares desconeguts (hospici). És a dir, a través d’un fenomen local, com es l’evolució i les transformacions de la institucionalització de l’assistència a Tarragona, intento comprendre la gran varietat de fenòmens socials particulars que s’insereixen dins de processos i conjuntures més generals i que participen de la producció de la identitat cultural i de consciència de comunitat.

Tenint, doncs, com a eix d’estudi, com la política en salut i acció social —entesa com a res publica (del llatí: ‘la cosa pública’— gestiona la sanitat i l’assistència social en la Catalunya moderna i contemporània, vaig construint, com si fos un trencaclosques, els diferents itineraris de la malaltia i la salut des del punt de vista de com els governants i, en definitiva, el poder local a Catalunya n’assumiren la gestió, bé en forma de fundacions assistencials, (hospitals, asils, “bacins dels pobres vergonyants”, malalts pobres, discapacitats i malalts mentals), bé a partir de la consciència relativa a la responsabilitat individual i col·lectiva en relació amb el que avui s’anomenen col·lectius vulnerables.

Quina és la teva hipòtesi d’investigació?

El cas que exemplifica l’hospital de Tarragona, en particular, i el sistema hospitalari català, en general, (ambdós, aspectes eix fonamentals de la tesi doctoral), s’erigeixen com un exponent singular de perpetuació d’un model de protecció social que ha resistit tot tipus d’eventualitats històriques, precisament, pel significat social i pel valor polític, a més de la tasca assistencial, que van assumir aquestes institucions a ulls de la població i, també, per la persistència al llarg del temps d’una trama d’interessos econòmics i financers teixits a l’entorn de l’hospital. En conseqüència, la investigació demostra com la persistència del model d’assistència social català, des de l’edat mitjana fins gairebé els nostres dies, té molt a veure amb la seva capacitat camaleònica d’adaptació fruit, d’una banda, de l’assumpció per part de la col·lectivitat del paper indispensable que les institucions hospitalàries juguen en el regiment de la cosa pública i, de l’altra, producte d’un ús particularment flexible de la pràctica del dret civil i privat com a instrument per assegurar la confiança dels ciutadans en la gestió de les citades institucions.

Per tots aquests motius, Catalunya va ser l’únic territori de la península que entre els anys 1849 i 1967 no tingué xarxa d’hospitals provincials (excepte l’hospital Clínic de Barcelona) ni tampoc manicomis provincials (excepte, també, un parell de casos que confirmen la regla). No els va tenir perquè el regiment de la cosa pública, a escala local del Principat, va saber preservar els hospitals locals, més enllà de les desamortitzacions i de la resta de polítiques centralistes i centralitzadores que va endegar l’Estat, atès que els considerava primordials per al bon govern local.

I quina és la causa d’aquesta excepció?

Contestar a aquesta pregunta ens remet a analitzar, amb deteniment, l’evolució del regiment de la “cosa pública” a nivell municipal i el desenvolupament dels sistemes de legitimació del poder a escala local i destacar-ne, en ambdós casos, la seva importància per al govern de la comunitat. També té a veure amb el manteniment del dret civil català, que des de l’època medieval s’ha mantingut a Catalunya i que és el moll de l’ós que estructura i articula el poder local mantenint una singularitat catalanista. En aquest sentit, el regiment de la cosa pública, tal com s’ha anat transmetent de generació en generació al Principat, ha desafiat pel que fa a pràctiques socials i culturals tots els intents de centralització legislativa de l’Estat espanyol, des del Decret de Nova Planta fins avui dia. Per tant, l’hipertròfia legislativa de l’Estat, que mai es va acabar traduïnt en pràctiques públiques consistents (vegi’s el cas de la legislació benèfica però, també, el model de l’INSALUD fins a la seva transferència), va topar per la seva rigidesa amb la fluïdesa i la complexitat socials creixent que van significar a Catalunya la revolució social, cultural i industrial que va suposar l’adveniment del capitalisme i la necessitat d’adaptar el “regiment” a partir de la consciència col·lectiva de responsabilitat en relació a certs problemes socials.

És en traslladar la mirada des del nivell de la producció legislativa, en una escala estatal, a la mirada de la pràctica quotidiana i de les estratègies del dia dia, a escala local, per a resoldre els problemes que comporta el fet de donar respostes efectives de protecció a certs col·lectius, actualment anomenats vulnerables, quan es pot observar un distanciament evident: la cosa pública resol o crea els conflictes menys en base a la legislació, com en base a les fórmules de convivència i consens que la mateixa societat civil ha anat aprenent i incorporant en la seva dialètica quotidiana.

Així, doncs, l’hospital de Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona és un exemple ideal per poder palesar totes aquestes premisses. A tall d’exemple, l’esmentat hospital subsisteix fins als nostres dies gràcies a una fórmula jurídica d’origen baixmedieval i que consisteix en un control indirecte d’aquesta institució per part dels poders fàctics de la capital (conveni entre l’Ajuntament com a representant del poder civil, i l’Arquebisbat com a representant del religiós) que la blinden de les aleatorietats polítiques i de la ingerència d’interessos externs a la comunitat. Per aquest motiu, ni les temudes desarmortitzacions del segle XIX el pogueren fer desaparèixer, encara que sí perjudicar la seva economia prou malmesa per se. Un nou intent de canviar l’estatus de l’hospital, el trobem l’any 1925, quan s’intentà convertir l’hospital local de Santa Tecla en provincial, amb la teòrica intervenció de la Diputació en representació de l’Estat, però que no es pogué arribar a concretar, precisament, per la confrontació d’interessos existents entre els poders locals i el central. Tant és la idiosincràsia d’aquest model de gestió de l’assistència pública que, avui dia, l’hospital de Santa Tecla encara conserva l’esperit jurídic que li atorgà la fundació de 1464. Altres hospitals que existiren amb fórmules similars, però que no han arribat als nostres dies, són els de les capitals de partits judicials com Valls, Falset, Tortosa, Montblanc; a més de poblacions més petites com Constantí, la Selva o Torredembarra, els quals foramaren una densa xarxa de protecció social que no fa més que reafirmar que Catalunya tingué, i continua mantenint, una manera singular de funcionar i d’organitzar-se diferent de la resta d’Espanya.

En síntesi, la societat civil es constitueix en base a xarxes socials que avui s’amplien, fins a un cert punt, de manera virtual. La construcció d’aquesta societat civil i de la cosa pública, doncs, es realitza de baix cap a dalt i mai al revés. Aquest va ser i continua essent l’error del despotisme il·lustrat, avui dia també anomenat populisme, el qual podia “ordenar i manar” súbdits però no ciutadans. Segurament, aquest també va ser l’error de la sociologia decimonònica, una ciència social atrapada en el presentisme de la producció de la democràcia liberal que identificà Gemeinshaft amb el passat i Gessellshaft amb el futur, com si la societat civil fos un fet universal de fraternitat utòpica i no el producte de processos dialètics locals d’hegemonia i subalternitat, a la manera de Gramsci, en què les relacions cara a cara podien vincular-se a les relacions de patronatge pròpies dels models feudals o caciquils. L’actual investigació ens porta a desmentir aquestes teories socials, que políticament encara estan en ús, i que la persistència del model de regiment de la cosa pública a Catalunya exemplifica de forma idiosincràtica. Enfront a la idea maurrassiana d’un nacionalisme identitari d’arrels llingüístiques i culturals que van des de la dansa a la cançó i des de la mitologia als símbols, la meva recerca de doctorat es confronta amb la malaltia i la salut i com n’assumeix el global de la població catalana la seva gestió, ja sigui en forma de fundacions assistencials (hospitals, asils, bacins de pobres vergonyants), o bé ja sigui a partir de la consciència relativa a la responsabilitat individual i col·lectiva en relació amb els col·lectius més vulnerables de la societat. Amb el pas del temps, aquesta manera d’entendre i gestionar la cosa pública va ser assumida per la totalitat de la població catalana i, principalment l’hospital com a garant del sistema però també la resta d’institucions assistencials, es van anar transformant en elements d’una identitat cultural molt particular que participen de la producció de la identitat col·lectiva i de consciència de comunitat en molt més alt grau que la llengua i tot allò que es pugui considerar folklore. Del que es desprèn de tot això i amb la intenció de fer un paral·lelisme amb l’actualitat és que, potser, el mal anomenat “problema català” no és res més que la incomprensió, per part dels no catalans, de la singularitat cultural i societària catalana en llegir-se, només, en termes de maurrasianisme.

Quins arxius has consultat?

Diferents de Tarragona (des de l’arxiu de l’Arquebisbat, de la Diputació o el de l’Ajuntament); també de Barcelona (Diputació) i el de Sant Cugat del Vallès (ANC).

Quines són les teves afeccions en el temps lliure?

Fins fa poc era àrbitre de futbol de primera catalana i, actualment, continuo col·laborant dins aquest col·lectiu en qualitat de delegat de partit (persona que avalua la tasca dels àrbitres). També, he estat jugador i entrenador de futbol al Club de la Selva del Camp i m’agrada córrer a mitges maratons i curses de 10 Km.