‘Infra_Lines’ o com eliminar barreres amb molt d’art

Vigatana de mena, l’Eva Jové es defineix com a eterna estudiant, una manera de relacionar la seva curiositat per l’entorn i la capacitat del coneixement per aportar una millora a la societat. Després d’estudiar història de l’art, el seu interès pel patrimoni i per conèixer tot allò que es cou a les oficines dels museus, la van portar a iniciar, ara fa un any, una recerca de doctorat sobre el retorn social de l’art i del patrimoni cultural. Recentment ha comissariat “Infra_Lines”, una exposició que s’inaugurarà el proper 13 de novembre a la Universitat Autònoma de Barcelona. Quan viatja, no pot evitar radiografiar tots els museus que se li posen a tir. Per primera vegada, diu, passa de ser entrevistadora a entrevistada

Siguem directes: què pot aportar l’art i el patrimoni en general a la societat?

L’Enric Llevat, l’artista de l’exposició, us diria que l’art no té cap efecte en la societat perquè l’art, i ell com a artista, formen part d’un mateix “tot”. De fet, pensa que l’artista ha d’anar sempre un pas per endavant, ser un visionari que ajudi la societat a afrontar el present. I és que segons el filòsof polonès Zygmunt Bauman, autor en el qual s’inspira Llevat, les relacions entre les persones són molt febles, i en la societat tot flueix molt ràpid, és temporal i efímer.

I com es pot mesurar aquest impacte?

És aquest aspecte el que intentem avaluar amb la tesi, tot creant-ne un mètode amb indicadors que ajudin a conèixer l’abast de l’impacte social, com ara l’activació del turisme, la vida laboral de la zona o l’educació. Fins ara hi ha hagut molts assajos, però es limiten a posar en relleu els termes quantitatius, i no pas qualitatius.

Quin paper hi juga el teu bloc “Cabrablog” en aquesta recerca?

“Cabrablog” no té una vinculació directa, però n’és una ramificació, una manera de donar a conèixer petites píndoles de visites a museus: des d’un extintor mal col·locat a un deshumidificador endollat just davant d’un retaule.

I com a comissària de l’exposició “Infra_Lines”, n’avaluaràs l’impacte?

Sí i aquestes reflexions formaran part de la meva recerca de tesi. L’impacte que tenen aquestes exposcions és tan gran i ofereix tantes cares diverses que encara no som conscients del poder que té una exposició, una instal·lació d’art contemporani o un museu mateix, tant a nivell sociològic, com en termes d’integració, educació i, fins i tot, econòmics.

D’on prové la idea primigènia d’aquesta exposició?

És fruit d’un interès personal i vital: treballar amb l’obra d’un artista viu. I és que el treball de l’Enric em va impactar. Ves per on, precisament el vaig conèixer a través de Cabrablog.

En general, creus que l’espectador té por a l’hora de visitar una exposició d’art contemporani?

Més que por, existeix, certament, un cert respecte vers l’art contemporani, fet que provoca que molta gent deixi de visitar exposicions d’aquest gènere. Segurament ens sentim més propers a l’art medieval o l’arqueologia que no pas a l’art que s’està fent avui en dia. No hi ha una interpretació correcta, per tant s’ha de perdre la por, anar amb l’esperit obert, amb un punt de curiositat, cadascú des del seu coneixement i el seu bagatge personal.

Aquest esperit obert, es pot educar?

I tant! La recerca intenta, precisament, fomentar aquest esperit, i els centres educatius també. Oi que encara avui en dia ens n’enrecordem d’alguna de les sortides culturals que vam fer com a estudiants? Això sí: avui en dia les activitats escolars es troben ja consolidades, de manera que cal fomentar altres públics, com ara l’adult o la gent gran.

Quin ha estat el teu major repte com a comissària d’Infra_Lines?

Amb aquesta exposició hem volgut fer el màxim amb el mínim pressupost. Un dels objectius ha estat oferir una pintura de dues dimensions a persones amb discapacitat visual. Fins ara la llei ha incidit en l’accessibilitat física però, tot i no ser necessari, és important adaptar l’exposició a tot tipus de discapacitats.

Quina és la situació actual d’aquest tipus de públic?

Les dades de l’IDESCAT ens indiquen que la població està envellint i que cada vegada existeix més gent amb discapacitats de tot tipus. Actualment vivim d’esquenes a aquests temes. Per contra, hem de començar a fer-los partícips d’una manera natural, fins a arribar a un punt en què l’accessibilitat no suposés cap sobreesforç.

A Infra_lines, avaluareu l’accessibilitat per persones amb discapacitat?

Per una banda, l’exposició ja s’ha ideat des del primer moment perquè fos el màxim d’accessible possible. La idea ja va néixer així. D’una altra banda, n’avaluarem el seu impacte en els visitants. A més, estem col·laborant amb altres pols de recerca del Campus de la UAB, com ara el PIUNE, centre que pertany a la Fundació Autònoma Solidària, permetent-ne un treball completament transversal. D’aquí n’han sorgit cartel·les en braille de cadascuna de les obres o una reproducció en tres dimensions construïda amb una impressora 3D, entre d’altres. També, hem preparat butlletes amb enquestes per fer un seguiment de tot plegat.

Quin record en quedarà de l’exposició?

Per començar, ja hi haurà un precedent: saber que és possible realitzar una exposició a la universitat dirigida a un col·lectiu amb discapacitat. En segon lloc, tot i que semblarà molt institucional, haurem fet constar que amb pocs recursos es poden obrir noves vies de col·laboració i d’aplicació de les línies de recerca de grups molt diversos.

Físicament en restaran un catàleg, cartells, tríptics i el vídeo que oferirem en streaming el dia de la inauguració. A més, m’agradaria que l’exposició pogués itinerar, sobretot després de tant d’esforç!