Gabriel Pinós: “Els galeristes no mosseguem”

Gabriel Pinós (Barcelona, 1976) dirigeix la galeria Gothsland, situada al carrer Consell de Cent, i és president del Gremi de Galeries d’Art de Catalunya. És cofundador del Museu del Modernisme de Barcelona, que enguany ha brillat amb l’exposició monogràfica dedicada a Ramon Casas. Actualment Pinós estudia i recupera l’obra parisenca de Joan Cardona i Lladós. Parlem amb ell del present i futur del galerisme al nostre país.

Bernat Puigtobella: El Gremi de Galeries d’Art de Catalunya és la segona associació de galeries més gran d’Espanya, amb gairebé una seixantena d’associats. L’any 2018 celebrareu els quaranta anys del gremi. Com viviu aquest moment? Quins reptes teniu al davant?

Gabriel Pinós: Vivim temps canviants i hem d’adaptar-nos als nous escenaris. Se’ns presenten múltiples possibilitats i potser no som prou conscients encara del que comporten. A la gent li costa entrar a les galeries. A nivell comercial el que ens funciona és anar a fires. En aquest sentit trobem a faltar l’existència d’una fira d’art a Barcelona. És un dels objectius que s’ha fixat la nova junta del gremi. Des del gremi anem engegant projectes per visibilitzar la unitat del sector. Tenim festivals o fires d’àmbit més restringit, com el Loop, l’Arts Libris, Fama i el Swab, que s’ha celebrat aquest cap de setmana, però cap d’aquests quatre esdeveniments no té el ressò que hauria de tenir fent-se en una ciutat com Barcelona. Crec que no estem aprofitant prou la marca Barcelona.

B.P: Quina és la vostra posició davant la marca Barcelona?

G.P: Ara mateix ens trobem que el turista amb interessos culturals arriba a un hotel i és aquest hotel que fa el primer filtre. És difícil que el conserge d’un hotel pugui presentar-te amb solvència el ventall cultural de la ciutat. És important que algú expliqui als visitants que hi ha el districte EixampleArt, amb tota l’oferta de museus, fundacions i galeries d’art. El públic i el districte són dos pols que s’han de potenciar. Donar un plànol del districte al turista que arriba a un hotel no és suficient. Més que accions físiques, ens convé promoure aquesta concentració de galeries que tenim a l’Eixample, perquè la gent ho trobi tot a mà. Ara hem impulsat una app que ens permet comunicar les exposicions i activitats al públic. És un recurs més que ens ajudarà molt en la difusió d’aquesta concentració. Seria més fàcil si totes les galeries estiguéssim agremiades.

B.P: Quantes galeries sou al gremi ara mateix?

G.P: El Gremi de Galeristes de Catalunya ja suma una seixantena de galeries. Som la segona associació de galeries més gran d’Espanya i ja té mèrit perquè la més nombrosa és d’àmbit estatal. L’any 2018 celebrarem els quaranta anys i serà un moment important per donar visibilitat a aquesta massa crítica.

B.P: Dius que la gent no entra prou a les galeries. Creus que el col·leccionisme està en crisi?

G.P: El que està en crisi veritablement és la paraula col·leccionisme. Oi que comprem roba regularment i no per això ens considerem col·leccionistes de roba? Amb l’art hauria de passar el mateix. Hem de poder adquirir una obra d’art sense necessitat de ser col·leccionistes. Les galeries són espais gratuïts i oberts, però són espais buits.

B.P: I per què no entra la gent?

G.P: Hi ha una generació perduda en el món cultural: la franja de gent que avui té entre 25 i 50 anys. És un públic que no s’hi ha enganxat perquè hem deixat de fer pedagogia. Hem de procurar que el públic infantil visiti les galeries. Si no els dónes aquest input, difícilment entraran pel seu propi peu quan siguin grans. Properament s’engegarà una campanya de foment de la lectura. A nosaltres ens agradaria fer una cosa semblant amb l’art per aconseguir públic infantil. A nosaltres ens agradaria fer una cosa semblant amb l’art.

B.P: Sí, però els preus d’un llibre i d’una obra d’art no són comparables.

G.P: Ens hem de treure del cap aquesta idea que l’art és car. Avui dia pots comprar obres de més de cent anys d’antiguitat per només 50 euros. Hi ha dibuixos o petits gravats que es poden compar a preus molt assequibles. Ja fa quatre anys vam impulsar un circuit de galeries, #elpaperdelart. Hi participen una vintena de galeries i cadascuna presenta una exposició d’obres en suport paper. I fem un concurs per promoure la participació del públic més jove. Editem uns passaports amb els logos de les vint galeries del circuit, i els concursants han de completar tot el recorregut i aconseguir que cada galeria els segelli el passaport. La proposta ha estat un èxit i hem arribat a aconseguir que quasi deu mil persones entressin a les galeries aquells dies del mes de maig. La gent ha de veure que els galeristes no mosseguem, ha de descobrir nous espais. Un dels galeristes del circuit ens ha dit que va tenir més visites en un mes durant la celebració de #elpaperdelart que no pas en tots els altres anys des que va obrir la galeria. Hem d’aconseguir que les nostres galeries estiguin plenes, i això passa per comunicar bé les nostres festes i activitats. També hem donat suport al Gallery Weekend, al qual participen també una vintenta de galeries.

B.P: El carrer Consell de Cent és l’artèria principal del districte de galeries, que ha de suportar com poden la pressió immobiliària. Com veus el futur del carrer Consell de Cent?

G.P: És un cas únic a Europa, segons em diuen tècnics de l’ajuntament. Ja fa quatre dècades que la concentració de galeries al carrer Consell de Cent i a Enric Granados dóna a aquest distritce un valor afegit. Digue’m el nom d’algun galerista que no vulgui venir a Consell de Cent! Amb això ja t’ho dic tot. Tothom vol venir aquí. La pressió immobiliària hi és però continuem tenint relleus. Si es tanca una galeria se n’obre una altra. Descentralitzar seria viable si la gent estigués més conscienciada a l’hora de fer consum cultural. Si fas possible que es puguin visitar més de 20 galeries en dos trams de carrer ho poses més fàcil al públic.

B.P: I les institucions públiques, fan prou per garantir el mecenatge?

G.P: Les administracions cada vegada fan més. La predisposició a col·laborar cada vegada és més palpable. El problema és que dins del món cultural, el sector de les arts visuals és molt reduït si el compares amb l’audiovisual o el teatral. Necesitem que aquest suport administratiu sigui més gran, almenys mentre no guanyem estabilitat.

B.P: I us sentiu ben atesos? Us fan cas des de l’administació?

G.P: Sobretot quan veuen que no parem d’encetar projectes. Si fóssim passius, no ens ajudarien tant. La nit del galerisme, els premis GAC, són els moments estel·lars del gremi. Ara bé, el fet que hi hagi una nit dels premis no és prou reivindicatiu per engrescar la societat. Necessitem un projecte engrescador. Hem fet una consultoria i vam veure que organitzar una fira ara mateix seria un fracàs. Hem d’explorar algun altre format que no sigui una fira tradicional.

B.P: Com ara la iniciativa del Black Friday? Quin balanç en feu?

G.P: El Black Friday va ser un èxit. Vam pensar que no hi teníem res a perdre i, de fet, hi vam guanyar molt. Vam posar un adhesiu molt gran a l’aparador anunciant una acció comercial contundent, amb força descomptes. I la gent posava el fre de mà i entrava. Els galeristes vam fer descomptes a partir del 21%, però cadascú decidia quina rebaixa volia fer. La majoria de galeristes van acabar molt contents de l’experiència.

B.P: Quin és el paper de galerista en el procés artístic avui?

G.P: Encara és necessari per l’artista exposar en una galeria d’art. Som l’avantsala del museu. Abans d’exposar en un museu, l’artista ha de passar per la galeria. I és així com formem part d’aquest engranatge de les arts visuals. I la galeria és el primer punt i el primer pas de qualsevol artista. Abans d’arribar a la fama que es mereix, l’artista passa per les galeries d’art.

B.P: Per això impulseu #Ilike_art.

G.P: #Ilike_art és la campanya amb què promocionem les nostres exposicions d’inici de temporada i, en aquest marc, hem organitzat el Certamen d’Art Vermuts Miró, amb el suport de l’empresa reusenca que li dóna nom. Es tracta d’un concurs d’art al qual els artistes concorren de bracet d’un galerista. Han de ser artistes professionals.  Enguany s’hi han apuntat 36 artistes de 19 galeries,  presentant un total de 49 obres. Aquest dimecres 5 d’octubre anunciarem el quadre guanyador del certamen.

B.P: Gothsland, la galeria que dirigeixes, és la tercera més veterana de Consell de Cent després de Dalmau i Eude. Sou una família de galeristes. El teu germà, Fernando Pinós, també té la seva pròpia galeria. Ets cofundador del Museu del Modernisme Barcelona, l’únic museu d’Europa especialitzat en modernisme català. Com ha provat l’experiència de fer el salt de la galeria al museu?

G.P: El museu fins ara ha estat deficitari, però amb l’exposició de Ramon Casas ha repuntat. Hi ha molta gent que ha conegut el museu gràcies a l’Any Casas. Si abans el 80% de visitants eren turistes i el 20% públic local, aquesta proporció s’ha invertit, fins al punt que hem tingut un 80% de visitants locals i un 20% de fora.

B.P: Es tracta doncs de fer més exposicions temporals?

G.P: Volem que el museu sigui tot ell una exposició temporal. No fer una col·lecció permanent sinó grans exposicions temporals. De fet, cada any renovem tota l’exposició permanent. Ens adonem que si fas una exposició temporal gran, la gent respon i s’hi aboca. Com a museu del modenrisme català som partners de la resta de museus i edificis que hi ha a Catalunya amb patrimoni modernista i busquem aliances.

B.P: Ara estàs gestant una exposició sobre un pintor modernista català poc conegut, en Joan Cardona i Lladós.

G.P: Ho tinc en fase d’estudi i investigació. Joan Cardona i Lladós és un pintor molt poc conegut perquè va treballar durant una primera etapa a París, la mateixa època de Xavier Gosé, fins a l’any 1914, quan va esclatar la Primera Guerra Mundial. Aleshores va tornar a Barcelona i ja s’hi va quedar. És un personatge molt interessant. Era cunyat de l’Opisso. La seva obra es desplega en dues etapes ben diferenciades, la parisenca i la posterior. A mi m’interessa clarament l’etapa de París, la més preuada i més desconeguda, quan treballava per la majoria de revistes franceses, que són les que he estat rastrejant. Passa que és molt difícil seguir-li la pista, perquè va morir sense descendència i no puc parlar amb cap familiar que me’n doni referències. De Joan Cardona no se n’ha fet encara cap tesi ni monografia ni exposició. Ara mateix estic recollint peces per fer una exposició de l’etapa francesa. Editarem un catàleg raonat i després en farem una exposició al Museu del Modernisme.