Sorpresa Brecht

Aquestes festes l’actor Òscar Intente torna a fer funcions de l’espectacle Aula Brecht dins la programació de l’Off Romea. Molt recomanable. Recuperem la crítica que en va fer Patricia Gabancho quan es va estrenar al Teatre Akadèmia.

És curiós com s’ha tornat ingenu, Bertolt Brecht. Vaig al Teatre Akadèmia, a tocar del Corte Inglés de la Diagonal, per gaudir de l’espectacle Aula-Brecht, un recital de poemes. En el programa de mà hi ha un subtítol: “El peix gros es menja el petit” i una frase escrita en una pissarra: “Visc en un temps molt fosc”.

L’espectacle és una meravella, ara en parlaré, però tot el que Brecht té per dir-nos, avui, ja ho hem après amb la crisi. I això és el que em sorprèn, perquè Brecht va ser un tòtem en els escenaris catalans als anys seixanta i setanta, de la mà del poeta Feliu Formosa –que tradueix els poemes d’aquest recital—i de Ricard Salvat. Formosa en defensava la paraula, que sonava revolucionària en temps de militància, i Salvat produïa espectacles colpidors amb la tècnica tan escarida del distanciament i la salvaguarda de la consciència de l’espectador. Avui, explicitar que el peix gros es menja el petit és ingenu.

Aquell Brecht malhumorat i una mica autoritari s’ha esvaït i ens queda un home que mira al seu voltant i no li agrada el que veu, perquè aquells que són com ell, que són pobres, que no tenen gaires coses, no són tinguts en compte. És la paràbola dels reis construint ciutats o guanyant batalles: no hi havia ningú més?, pregunta el poeta, ni tan sols un cuiner? Avui els pobres s’abracen a l’extrema dreta perquè els donin una esperança que el món tornarà a ser com era, segur i promisori i tancat. De debò que els temps són foscos. Brecht diu veritats enormes que ara sonen petites perquè la complexitat ha avançat tant que ens caldria un tractat sencer per treure’n l’aigua clara. Que els perdedors de llavors són perdedors avui ja ho sabíem.

Per què llavors aquest espectacle d’una horeta justa de llargada és tan bo que tinc ganes de recomanar-lo a tothom? Per la màgia de l’escena. No és un recital, és una classe. Un aula, ja ho diu el títol. Entra Òscar Intente amb un guix a la mà i comença a escriure en la pissarra els títols de tots els poemes que dirà. Intente és un recitador prodigiós. Ho fa tot natural, estableix una complicitat immediata amb el públic, és simpàtic però no informal, és un igual però tens la sensació que en sap més, que alguna cosa apendràs. No exagera. No pateix. Recita com respira, va caminant per l’escenari com si fos casa seva. A cada poema fa un dibuix en la pissarra: un dibuix infantil, gairebé tendre, i precís com un bisturí. Un símbol perquè l’espectador se l’endugui tatuat a la memòria: així és com són les coses, ens està dient. Aquest joc escènic li dóna tota la vida que els poemes potser ja no tenen. És fascinant, és hipnòtic.

I per això els aplaudiments, llargs i convençuts. Bravo. Ah, i la direcció correspon a Carles Grau. Un altre bravo.

Podeu llegir la resposta de Jordi Coca a Patricia Gabancho a l’article “Brecht no és ingenu“.