Brecht no és ingenu

25.11.2016

La meva estimada amiga Patricia Gabancho ha comès un error greu en el seu comentari titulat Sorpresa Brecht. No en el comentari que fa sobre l’espectacle on hi treballa el magnífic Òscar Intente, que jo encara no he vist però que estic segur que està molt bé, sinó en afirmar que Bertolt Brecht és ingenu i que està superat. És a dir: segons la Patricia, l’obra de Brecht queda automàticament desautoritzada perquè la crisis actual ha desactivat per superació afirmacions com ara “el peix gros es menja el petit”. Doncs no hi estic d’acord, i en cap cas no ha fet falta arribar a la crisi actual per saber que això és així, entre altres coses perquè el lloc comú que diu Brecht encara era més evident i obvi quan el gran dramaturg va escriure els seus textos, després del fracàs espartaquista i de la brutal repressió que els va anihilar, o bé durant i després de la Segona Guerra Mundial.

El peix més gran sempre es menja el peix més petit, 'Aula Brecht'.

El peix més gran sempre es menja el peix més petit, ‘Aula Brecht’.

Però en el fons aquest no és el problema. La qüestió de pes és la perspectiva lleugera des de la qual l’amiga Patricia Gabancho ens parla de Brecht quan afirma que tot el que aquest autor té per dir-nos ja ho hem après amb la crisi. Naturalment no hem de tractar els grans autors amb una veneració cega que ens impedeixi de rellegir-los i ressituar-los, i, certament, hi ha períodes en què una literatura sembla transcendir el seu moment i després s’esfondra inesperadament. I això és així perquè no hi ha literatura sense recepció. Tanmateix, cadascú ha de ser conscient de la seva capacitat d’influència, i és evident que la Patricia en té molta. I, precisament perquè en té, resulta letal que abundi en la idea ja prou ben instal·lada, que la literatura és poca cosa més que una carambola a tres bandes en què s’han de combinar originalitat, oportunitat i una lleugeresa evanescent que no atabali el lector.

Quan tractem amb la Patricia d’aquesta petita polèmica, ja sé què em dirà: em dirà que el seu comentari era fet de passada, que tothom sap qui és Brecht i que continua sent un dels grans… Doncs no, estimada Patrícia, tothom no sap ni això ni el contrari. La majoria tampoc no sap què suposa Faulkner per la literatura del segle XX, quina és la veritable aportació de Kafka, de quina manera ens influeix el cinema d’Antonioni, o fins a quin punt Proust és transcendent, i tants altres aspectes que són centrals en les arts. Tens raó quan expliques que som lluny dels anys seixanta i setanta, de l’època en què Feliu Formosa i Ricard Salvat, entre d’altres, s’esforçaven per introduir en ple franquisme l’impulsor del teatre èpic i del concepte de distanciament, però t’equivoques quan et refereixes a Brecht com una moda, com una sèrie televisiva que és actual perquè parla de corrupcions, de tripijocs polítics, de rics malèvols que enganyen els pobres… Naturalment tu saps molt bé què i qui és Brecht, saps molt bé que no és grip-lit, ni chick-lit, ni cap d’aquestes agites de moda que només fan sorolls i emboliquen la troca per engalipar el lector. Si el tenim com un referent no és perquè parli de peixos grossos que es mengen els petits, o altres qüestions semblants, sinó, per exemple, per l’ús que fa de la llengua, per la profunda relació que hi ha entre la seva forma escènica i el teixint associatiu de base a l’Alemanya del seu temps, per com dinamita els gèneres convencionals girant-los com un mitjó, per la perspectiva marxista que acaba tenyint d’optimisme la seva denúncia tòpica sobre els pobres i els rics, o sobre la bondat i la maldat…

Ho reitero: l’estimada Patricia tot això ho sap perfectament bé, ho sap millor que jo, però s’ha deixat dur per una mena de lleugeresa periodística que sembla autoritzar-la a adreçar-se a Brecht en termes com ara mira noi, no cal que parlis de tal cosa, perquè la sabem millor que tu. Si fos pel tema, per allò que es tracta, com que ara sabem que els germans es maten entre sí, potser haurem d’admetre que la Bíblia sencera és ingènua i la podem deixar completament de banda… En fi, estimada amiga, a mi el que em sembla realment ingenu fins a la meravella és creure que ara ens adonem d’aquestes coses, que és ara que les descobrim, que som els primers a adornar-nos-en… No, Brecht no és ingenu; és ingenu creure que Brecht era ingenu. Una abraçada amical.

 

Podeu llegir l’article inicial de Patricia Gabancho aquí: “Sorpresa Brecht”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Molt bé per Jordi Coca. Sobretot en el paràgraf final: gràcies. I també caldria parlar més i millor de la tasca tant de Formosa com de Salvat tot i que ja està fora del marc de l’article. Però tot el que hi diu la Sra. Gabancho ja ho vaig escoltar fa uns anys quan el Berliner Ensemble va portar a Barcelona el seu muntatge de l’Òpera de tres rals: un muntatge històric que es mantenia amb la seua “ingenuïtat” del primer muntatge quan es va estrenar l’obra. Aleshores vaig escoltar els comentaris d’alguns patumets teatrals o que aspiraven a ser-ho utilitzant els mateixos “arguments”: la ingenuïtat brechtiana. I no és ingenu que a Paris es represente La cantant calva de Ionesco? Sempre m’he preguntat què hi ha al darrere d’aquesta qualificació. Sobretot quan escoltava aquells patumets esquerrans desencantats de l’URSS: Que no sabien el que hi passava? Qui era l’ingenu i on estava la “ingenuïtat”? I això era abans de la “crisi” actual: n’hi havia una altra crisi. Però deixem-ho córrer. No tot en Brecht té encara plena vigència: és el més normal del món. Però això no treu perquè el gruix fonamental encara tinga plena vigència i no siga per la seua ingenuïtat precisament.