Marisol Gonzàlez Felip plora València

Com una fillola que es menja el padrí Marisol Gonzàlez Felip ens lliura la Suite de València.  Som davant d’un llibre de versos que s’estén per dues estances dedicades al Cap i Casal dels valencians. Babilònia Edicions n’ha fet una edició artesanal de tres-cents cinquanta exemplars numerats i signats a mà. El dibuix de la portada té el títol que escau: “el suc de l’hora precisa” i l’artista plàstic  –Rosamari Vicent Rubert–  fa d’anunciació  sublim a un poemari que colpeix alhora que nafra. El poema fa anys que circula però la poetessa el deixà obert  i ens el torna a lliurar, amb la polpa dels dits que corre asprosa damunt el gramatge del paper, en un gran any Estellés.

La brevetat de la lectura fa de contrapès a la intensitat d’uns versos fets amb les eines i l’ofici del temps de maduresa: una èpica teixida de justesa i de desconhort. Passeja, en la seua derrota esperançada, perduda en una ciutat que es fa i es desfà a cada passa. Des del seu seient enlairat la veu masculina valenciana més clara –d’Ausiàs Marc ençà–  somriu sorneguer, davant la veu de la poetessa valenciana més excelsa de tots els temps; na Marisol, nascuda a la banda de Nules, a la Plana Baixa: una veu que reclama ser llegida de les Corberes al Segura i més enllà. Després d’haver-lo devorat,  la fillola el boçarà renovellat i farà el que ningú no havia gosat fer fins ara: seure al seu costat i mantenir el seu esguard amb dignitat pregona. El realisme cru de l’Estellés es torna lirisme realista en na Marisol, sense perdre gens en un fluir que omple el pare d’orgull.

Per assolir els seus fins, na Marisol li demanarà a en Vicent alguns versos emprats –en el sentit clàssic i viu valencià del terme on ‘emprar’ significa ‘demanar prestat’. Cap al final del poemari defalleix sense adonar-se’n: “no t’he escrit el cant que m’inspirava la teua soledat”. Malgrat la minúscula un no pot més que intuir una confessió. Qui, enfora de la poetessa, es diu Maria Soledat?

Com tots els valencians –de tramuntana a migjorn– se sap hereva no tan sols de l’Estellés sinó d’aquesta ciutat que ens dóna nom. I es plany pel Cap i Casal que no ha sabut fer-se de voler: “Estranyament han deixat de dedicar-te versos i romans muda com un rellotge d’aigua marina”. Així, la veu femenina i intensa supera el realisme bròfec del compare mentor amb la metàfora justa i encisadora: “tota la nit t’he estimat clandestinament/ amb arrop d’oblit en les pestanyes.” Poques imatges catalanes m’han colpit tant com aquest  oblit. Deu beure de la més bella poesia persa plena d’arrops i talladetes.

El cant de na Marisol s’evapora com el perfum que s’escapa de l’ampolleta a força d’un recorregut d’aparença anodina, pels visatges i racons de la ciutat que acaba on comença l’horta.  Començar un poemari amb un vers del tenor de: “Hi la dona de la neteja” ens assenyala la seua condició rebel i contemporània però el “queixal cucat”, del vers segon, ens eleva als cimals de la millor poesia catalana clàssica. Tornem a ser a la València més gran, la que sap  vendre’s amb desvergonyiment. Recorrem el “mandrós silenci de les palmeres” on habita el “donzell fanàtic de la memòria” d’un país en què “la llengua no té veu”.  “La xica que s’ha quedat fadrina”,  per a espant de sa mare, us agombola i us omple l’orella a cau de sons.

Amb el seu gran cant a València na Marisol no tan sols ret homenatge a l’Estellés sinó a tots els qui van fer que aquest país no haja deixat mai de ser una terra de poetes universals. Ens recorda que això ja era així en els temps de Balansya, la mora. A l’hort, Al Russafí  fa llobades i carenes eternes alhora que ens rebleix les banques amb els gessamins arreplegats. El poema, però, també esmenta l’Ausiàs i arriba a fer surar Riba o Espriu. Qualsevol coneixedor de la poesia catalana els sabrà espigolar. Salva la València assenyada –la de la raó i la cultura universal–  amb un reguitzell de noms valencians vius: amagats pels racons que moren a la Plaça de la Mare de Déu, dita de la Verge, cosa que un comarcà com jo no entendrà mai.

Pensa en la pau que arribarà quan València aprenga a estimar-se pel que és i no pel que uns altres han volgut que esdevingués. Tots els camins que ens hi porten seran “dies de neu”, una altra semblança que remou el tuareg, envoltat de palmeres, avesat a les pluges d’arena. I es queixa del verí de les serps que habiten presons infinites: “ara que la ginesta floreix” espriuenca i estiuenca. I, és clar, “destriarem els mots” cosa que completà el poeta de Santa Coloma de Farners i celebrem ara el seu centenari: “per retornar-vos el nom de cada cosa”.

No s’oblida de la València de més coentor per exclamar: “qui t’ha vist i qui et veu, bella porcellana, amant de vidre, presagi d’una mort anònima!” amb la ironia punyent de la terra  perquè el pa amb tomaca es diu “a la valenciana”.

La veu triada es vol, amb humilitat, “una entre tants” amb el record del pare poètic sempre al muscle. No ha estat aquest, però, el lloc que les muses de l’Olimp els han reservat a cap dels dos al Parnàs. En un món que ha deixat de llegir poesia aquests versos tornen a tenir una missió precisa. Ens revelen el que podem arribar a ser a poc que ens ho proposem: “pandèmica i amarga ciutat”.  Per acabar la ressenya us faré una confidència. La gran poetessa menteix quan exclama: “jo t’estimava València”. Brama, de manera més cridanera si cal, que no ha deixat d’estimar-la mai.