Maneres de ser dolent

La sala Muntaner acull fins el 19 de gener l’espectacle “Els dolents (Shakespeare’s villains)”, un repàs als personatges malvats de les obres Shakesperianes, amb  l’actor Manel Barceló, en un muntatge amb dramatúrgia de Steven Berkoff i dirigit per Ramon Simó. La traducció al català és obra de Màrius Serra.

Del corpus literari de William Shakespeare se n’han fet, se’n fan i se’n faran mils de teories, representacions, relectures, tesis doctorals… El desdibuixat poeta i dramaturg anglès per antonomàsia és un mite, i com quan ens fa falta comparar l’astúcia i el retorn recorrem a Homer i a l’Odissea, per recórrer a la malvat podem recórrer a Shakespeare, perquè en les històries d’aquests genis mítics hi trobem referents que són més que això, són gairebé maneres de veure el món, són paradigmes, són estereotips universals, són lleis del ser humà posades dalt d’una columna salomònica: com es diu que qui inventà la cullera o la roda ja va trobar un invent perfecte i rodó, Shakespeare com inventor d’aparell dramatúrgic també trobà els estereotips rodons de la maldat. I això és el que es condensa en el text de Steven Berkoff que aquests dies torna a prendre vida dalt de l’escenari de la Sala Muntaner de cos i veu de l’actor Manel Barceló, dirigit per Ramon Simó i amb  una deliciosa traducció de Màrius Serra.

El públic que vagi a veure Els dolents (Shakespeare’s villains) es trobarà davant una obra que, abans que res, és una obra anglesa, feta per i per a anglesos. Això no vol dir que no es pugui fer a l’Eixample barceloní o a un barri holandès d’una ciutat africana, no, simplement vol dir que sigui quin sigui el públic, sentirà que aquella obra no és del tot per ell, que les picades d’ullet que fa l’autor del text no li són tan personals, que no les rep tan bé com les rebria qualsevol estudiant de primer curs a Oxford; perquè hi ha un conjunt de motius comuns que no són tan propers al “no-anglès”, tot i l’adaptació pertinent.

Aquest és un dels punts amb els quals sobresurt l’ego dramatúrgic que hi ha darrera el monòleg, la veu de Berkoff traient el cap, que també surt quan l’actor critica els crítics teatrals amb certa ràbia volgudament mal-continguda. Aquests són alguns dels matisos interpretatius que Manel Barceló agafa dalt de l’escenari, ell sol amb un públic, amb tot Shakespeare i tots els fantasmes dels seus dolents travessant-lo.

Un altre element que dura tota l’actuació és el debat entre el personatge i l’actor, però l’actor en tant que la personalitat que veiem a l’escenari, que és la de l’actor que explica, no la de Barceló, perquè no és en Barceló qui ens parla, sinó el personatge que interpreta, a servei del text de Berkoff i a punt per dialogar amb els seus pèrfids personatges.

Davant de tot això ens trobem a un esplèndid Manel Barceló, un one man show que va canviant de pell contínuament i tant és el fantasma del pare de Hamlet com el Ricard III més lleig i geperut que puguem imaginar. En l’actuació es succeeixen les transformacions ben argumentades i ben construïdes amb jocs de veu, de llums, de posicions corporals, d’expressions facials: Iago, el mediocre i envejós servent d’Otel·lo; Ricard III, un pèrfid poderós i genial; els Macbeth, ell, aprenent adàmic de perversitat al costat d’ella, Lady Macbeth, l’Eva que corromp, l’única dona de l’obra amb maldat rellevant.

El següent maligne és Shylock, el mercader venecià, el dolent social, en el qual es recrea més tant el text com l’actor que ja coneix el vell jueu venecià. Barceló agafa cert to de veu en Shylock molt a l’estil Al Pacino. Amb Shylock veiem com l’obra no només ens parla dels dolents del geni britànic, també aprofita per desvelar secrets de Shakespeare i dels muntatges que s’han fet de les seves obres, rient-se de les maneres de la crítica teatral, dels directors, dels grans actors del passat, dels mètodes interpretatius i fins i tot del mateix públic. I per riure’s dels secrets dels muntatges teatrals en relació al geni de Stratford-upon-Avon què millor que passar a Hamlet, un dolent reflexiu, metateatral i performàtic. En aquest fragment és en el que el públic riu més a gust, sobretot davant d’un Hamlet que és un pijo dubitatiu.

Amb el foll príncep danès s’hi centra bastant el text de Berkoff, i després d’ell la peça teatral s’encamina al final potser amb certa decadència, cosa de la qual culpo al text perquè no sabria com culpar al director o a l’intèrpret. L’espectador no sap ben bé el perquè de Coriolà i Oberon a la llista de dolents. Coriolà surt entre el reguitzell de malvats (amb assistència de la seva mare Volúmnia) però el que es diu d’ell va massa ràpid o està massa poc justificat, i el rei del bosc Oberon tres quarts del mateix. No es segueix bé la línia final d’anàlisi dels malèvols personatges, que es queda difuminada.

Una obra amb la qual recordar tota la malvat amb les seves diferents cares, perquè realment, si les paraules de Shakespeare cotitzessin en borsa, amb l’obra de Berkoff a l’escenari anirien a l’alça.