“La educación prohibida”, una reflexió sobre el sistema educatiu

/ 16.08.2012

Va ser un dia qualsevol, en una qualsevol escola de la ciutat, quan un estudiant de primer de Batxillerat, davant de l’examen de literatura, va preguntar si podia escriure el que veritablement pensava del llibre i de l’autor sobre els quals havia de ser avaluat. No va donar voltes entorn del tema, no va buscar excuses, la pregunta la feia perquè “jo no estic d’acord amb la interpretació que vostè com a professor i el llibre de text fan de la novel·la”. Res d’estrany hi havia en la pregunta del noi, res si no fos perquè aquella pregunta es realitzava en una aula d’escola, davant d’un examen elaborat amb un únic objectiu: que l’estudiant demostrés que havia après -i aprendre en la majoria del casos equival a memoritzar- el conceptes estudiats a classe. De forma inconscient, amb la seva pregunta, el jove va mostrar el més perfecte i, alhora, cruel rostre d’una educació basada, encara avui, en la repetició i memorització de conceptes i idees considerades necessàries per persones que, des de que van deixar els estudis, no han tornat a trepitjar una aula. Amb la seva pregunta, l’estudiant reclamava el dret d’expressar allò que pensava, volia demostrar que ell tenia idees pròpies, com a lector, com a estudiant i, sobretot, com a persona. Formulada amb la clara convicció de rebre un cop més una resposta negativa, la pregunta era el símptoma de la impossibilitat de demostrar, per part de l’alumne, la seva independència intel·lectual, creativa i reflexiva.

El temps transcorre amb pressa, ja no importa quan i on va passar aquesta anècdota. Allò que importa i que ha de transcendir són les paraules d’aquell alumne, unes paraules que van passar desapercebudes en aquell moment, però que ara cal rescatar perquè tornen a tenir sentit gràcies al documental La educación prohibida.

 

Un fotograma de La educación prohibida

 

 

En el documental, no hi ha traces d’aquell alumne, els directors mai van conèixer la seva història, però la seva veu ressona entre moltes altres que, al llarg de tota la pel·lícula, reclamen un nou model educatiu on l’alumne no hagi de demanar permís per poder expressar les pròpies idees. La demanda d’un canvi en el sistema educatiu fa possible  La educación prohibida, un projecte audiovisual que proposa tornar a pensar l’educació i l’escola des de noves perspectives per així interrompre amb la inèrcia que ha permès la continuïtat d’un model educatiu que té les seves arrels en la Prússia del despotisme il·lustrat. Cal repensar el concepte d’educació i cal repensar-ho, defensen els responsables del documental, des de conceptes com l’amor, la llibertat i l’aprenentatge. Per fer-ho s’ha de ser lliure d’aquella mateixa estructura social que imposa aquest sistema educatiu i La educación prohibida ho és: sense dependre de cap organisme públic o privat, el documental es va finançar col·lectivament segons el model del crowfunding, gràcies a les aportacions individuals i anònimes d’un total de 704 persones. Garantida la independència econòmica –i, per tant, la independència ideològica- La educación prohibida és presenta com un projecte que vol qüestionar “les lògiques de l’escolarització moderna i la forma d’entendre l’educació”. Un recorregut per 8 països i 90 entrevistes a educadors provinguts de tendències i escoles diverses permeten mostrar les alternatives a una educació que des del començament va portar la insígnia de la democràcia –d’aquí el lema d’una educació pública per a tothom-, amagant però el pervers objectiu i, alhora, el seu autèntic motor, de garantir l’Estat en la seva organització en classes socials, en la seva estructura productiva i en la seva estructura jeràrquica i de poder. D’ençà d’aquell primer moment, els plans d’estudi van ser dissenyats per fer del nen i del jove un adult plenament inserit en l’Estat, un adult que accepta el rol que se li ha encomanat, que accepta la seva funció dins la societat i, sobretot, que accepta l’organització de poder –polític, ideològic i econòmic- com un fet natural i immodificable. Si Michel Foucault, parlant de les presons, es referia el binomi vigilar i castigar, el model educatiu basat en la institució escolar es fonamentava en educar i vigilar.

D’ençà de l’escola prussiana, les coses no han canviat gaire. Avui, encara més que abans, l’educació ha deixat de tenir com a objectiu -si és que en cap moment l’ha tingut- l’aprenentatge, posant, en canvi, al centre del seu interès la formació dels futurs ciutadans perquè responguin a unes preestablertes exigències mínimes i a uns determinats paràmetres uniformement vàlids. Els autors del documental ens presenten l’actual sistema educatiu com una cadena de producció, com un sistema que traspassa els límits geogràfics i que, al voltant de 1912 –data de publicació de Principles of Scientific Management, l’obra més rellevant de Frederick W. Taylor- i de la mà del taylorisme, es va anar gradualment configurant com el millor dels sistemes possibles per formar ciutadans en sèrie:  individus, no individualitats, amb les mateixes habilitats necessàries per ser productius dins d’una societat que, d’ençà l’inici del segle XX fins ara, es fonamenta en la idea de progrés econòmic-productiu i, per tant, de progrés social. Recolzant-se en la filosofia taylorista, l’educació  havia de respondre a aquesta exigència, havia d’oferir els més hàbils i preparats individus, tots ells capaços de portar endavant l’empresa estatal, de la qual eren exclosos tots aquells que no responien als criteris uniformadors establerts.

Definir l’escola com un sistema de muntatge pot semblar una “boutade” i potser ho és, però més enllà de metàfores més o menys adients, el documental es qüestiona la validesa  d’una educació homogeneïtzada, basada en estrictes plans d’estudi que no miren per l’alumne, pel seu aprenentatge, sinó pels objectius, per les competències – ara, fins i tot a la universitat, es parla de competències- que l’alumne ha d’assolir. La educación prohibida es pregunta sobre l’absència, dins d’aquest esquemàtic model educatiu, de tota mena de consideració de l’alumne com a individualitat, com a persona amb una pròpia i intransferible idiosincràsia; plantejada com a recorregut lineal amb un punt d’arribada perfectament definit, el sistema educatiu deixa de prendre en consideració el recorregut personal de cada alumne, la seva evolució com a persona i, per tant, el seu procés instintiu i absolutament individual d’aprenentatge. El documental convoca 90 experts en l’àmbit de l’educació provinguts de les 11 escoles teòriques més rellevants de l’últim segle; escoles o tendències teòriques com Montessori, la pedagogia sistèmica, l’educació popular o el mètode Killpatrick, entre altres, comparteixen la necessitat de posar l’alumne al centre del sistema educatiu, sobretot, quan es tracta dels primers anys de formació. De fet, la majoria de les propostes dels diferents experts es refereixen sobretot als primers anys de formació. Tot i així, els conceptes com la llibertat i l’autonomia en l’aprenentatge, la llibertat creativa i, per tant, reflexiva per part de l’alumne o la no fomentació de rivalitats i de l’ambició entre els estudiants per assolir determinats resultats, són aplicables a tots els nivells educatius. En veritat, els últims anys d’escola –aquí el Batxillerat- són la continuïtat d’un recorregut iniciat quan el “futur ciutadà” encara és un nen i, en conseqüència, l’escola superior és la consolidació d’un engranatge perfectament harmonitzat. Des de perspectives diverses, els experts plantegen la necessitat de pensar el sistema educatiu com un procés d’aprenentatge no lineal, com un procés dispersiu que no avança de manera gradual, que no progressa de concepte a concepte i de noció a noció, sinó que es desenvolupa de manera no esquemàtica i desigual. Per  això, els experts fan èmfasi en què cada alumne, es a dir, cada persona, aprèn de forma diferent, el recorregut no només no és lineal, sinó que canvia segons la persona, els objectius no poden ser els mateixos com tampoc els temps. L’aprenentatge és un procés infinit, no conclou amb un títol de secundària, tampoc amb una llicenciatura o amb l’obtenció d’un treball. Viure, diuen els experts entrevistats, és aprendre perquè aprendre és descobrir coses noves, viure experiències desconegudes, veure llocs no visitats abans o conèixer persones diverses, establir, en definitiva, una xarxa de relacions amb el món i amb els diversos éssers que el conformen.

Per tot això, estructurar l’educació com un recorregut unidireccional equival a tancar l’alumne en uns determinats paràmetres fora dels quals res és possible. Ara bé, qui té legitimació per determinar aquests paràmetres? I arran d’aquesta pregunta, en sorgeixen d’altres: com decidir quins són els objectius a assolir? Qui i com pot decidir el recorregut formatiu i vivencial d’un jove? No es tracta de buscar una resposta definitiva a aquestes preguntes. Les diverses tendències teòriques representades en el documental proposen mètodes alternatius, però  aquí no és tracta de decidir quin d’aquests mètodes és preferible, sinó de plantejar, com fa La educación prohibida, aquestes preguntes, de plantejar els defectes d’un sistema que perdura inalterable –només les inexplicables i profundament nocives retallades alteren sempre en negatiu l’educació-, un sistema que, potser, cal repensar.

El nostre sistema educatiu és el reflex de la societat on està immers; els objectius i les competències que estructuren l’actual model educatiu són el reflex d’una societat basada en el progrés entès, no com a progrés individual i personal de cadascú, sinó com a camí cap a l’èxit econòmic i, evidentment, social. Una educació modelada com una cursa cap a l’èxit productiu i, per tant, cap a un èxit únicament acadèmic –les sempre problemàtiques notes-, perd de vista la formació del jove com a ciutadà, com a persona que, en el seu aprenentatge diari, ha d’assolir l’autonomia i la llibertat necessàries per traçar el propi recorregut, per poder prendre les pròpies decisions i, sobretot, per poder reflexionar des de la seva indiscutible autonomia sobre el món que l’envolta, sobre la realitat de la qual forma part.

 

 

No havia de demanar permís aquell noi per poder expressar la seva opinió sobre el llibre perquè l’aprenentatge no pot ser una memorització de conceptes, sinó que ha de ser un camí envers l’autonomia de la reflexió. “Pensa per tu mateix” deia Kant i, potser, ha arribat l’hora de fer-li cas i ser conscients que, en l’educació, les notes i els resultats no són pas el gran problema. No és necessari ser el primer de la classe perquè, en veritat, no cal assolir tots els objectius prefixats. El que cal és assolir les pròpies metes, aquelles que cadascú ha triat. Per això, no importa equivocar-se, ja que sense les innumerables equivocacions, ens recorden al documental, Edison mai no hauria inventat la bombeta. S’ha de permetre que l’alumne s’equivoqui perquè són els errors els que fan possible seguir el camí de l’aprenentatge: aprendre és mirar-se al voltant, preguntar-se sobre les coses, donar-se una explicació, sabent que tota resposta no és mai definitiva, sempre hi ha alguna cosa nova per descobrir.

La automàtica i acrítica memorització de conceptes i nocions  imposats sense un perquè, sense una reflexió per part de l’estudiant que els ha de fer seus, impedeixen al jove de convertir-se en un ciutadà, és a dir, en una persona capaç de dir la seva, de tenir la pròpia opinió en contra d’allò que oficialment està establert. Aprendre a pensar per un mateix, mirar les coses des d’una perspectiva crítica és imprescindible per poder ser un ciutadà crític, un ciutadà que no accepta passivament el sistema establert, que no baixa mai el cap davant del poder. La eduación prohibida ens convida, encara que els seus directors no ho sàpiguen, a ser com a aquell alumne, aquell jove que va voler dir-hi la seva.

 

Si voleu veure el documental, el trobareu a La educación prohibida.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La teoria esta molt be, però ja fa mooolts anys, en fer un parell d’assignatures a Ciències de l’Educació per obtenir el CAP, ja ens va quedar clar a tota la classe que a l’examen calia alinear-se amb el punt de vista del professor. Els dissidents es van haver de conformar amb un aprovat pelat.
    Justament ahir parlàvem sobre el tema de l’article amb una actual estudiant de Pedagogia, i em va contestar: “Si, si, a la facultat ens ho diuen tota l’estona, però els professors no toleren que a l’examen ningú se surti del discurs que ells mantenen”
    Es a dir, que no hem avançat gens.