Jordi Pujol, Núria Feliu, Núñez i Navarro

7.04.2017

La Sala Petita del TNC va estrenar ahir A tots els que heu vingut, un text escrit i dirigit per Marc Rosich. L’obra està situada a l’estiu de 2014, quan Jordi Pujol va fer la confessió pública sobre els seus “diners ubicats a l’estranger”, provinents d’una deixa del seu pare, que no va regularitzar perquè “no va trobar mai el moment adient”. Magda Casals, barcelonina i convergent de tota la vida –interpretada brillantment per Mercè Aránega— es queda vídua i rep la clatellada pujoliana ens pocs dies. El seu món s’ensorra sota els seus peus. Només les cançons de Núria Feliu li serviran de consol.

Mercè Aránega és Magda Casals a ‘A tots els que heu vingut’, de Marc Rosich. © David Ruano

S’encenen els llums i de seguida ens adonem que Mercè Aránega ens recorda a algú. És una mescla imbatible entre Núria Feliu (estampat de guepard, pentinat amb volum), Teresa Gimpera (maquillatge lluminós i bronzo estupendu) i tantes àvies, tietes i mares que tots tenim o coneixem. Una dona d’empenta d’una edat estupenda, sí, però no amb vestit-jaqueta i rebequeta com una Teresina qualsevol, sinó molt més moderna: d’aquelles que des que van descobrir els pantalons no s’han tornat a posar faldilles, que si han de portar ulleres se’n compren unes de muntura blanca i ben divertides, i que no els entra al cap sortir al carrer si no van arreglades de cap a peus (perruqueria setmanal, bossa a joc amb les sabates, moltes joies i/o bijuteria).

El retaule que proposa Marc Rosich està situat a la Barcelona del 2014 (a l’Eixample del 2014, per ser més concrets) en un “davants i darreres” de tota la vida, i identifica i dissecciona totes les grandeses i misèries d’aquesta ciutat nostra. Des de General Mitre al carrer Parlament, des dels Jocs Olímpics als pisos turístics amb angleses borratxes, Marc Rosich sap molt bé del què parla: la Barcelona de tota la vida, que es lamenta de la desaparició dels nostres símbols sentimentals (el cine Urgell) i de la gentrificació pagada amb fons provinents de Suècia, però que també és culpable, en gran part, d’haver-se carregat la pròpia identitat. Les rajoles hidràuliques sepultades sota el parquet d’imitació diuen moltes més coses del que sembla (com molt bé explica Martí Sales a El parquet de tot plegat, el seu pròleg a l’edició del text) i la bona fe del difunt Armando de Clarà va “acabar convertint un davants i darreres en un Núñez i Navarro”.

Les dones de la família Clarà Casals enfrontades a l’home de la barba bruta. © David Ruano

El retaule de Rosich reparteix clatellades a tort i a dret, ja sigui a la promesa de l’emprenedoria com a salvació de la nostra joventut, les filòlogues catalanes ultra-correctores o la Via Catalana “en forma de uve”, de botifarra o de pa de pagès. Amb aparicions estel·lars d’Empar Moliner, Pilar Rahola o Eloi Cordomí, Rosich fa riure a la parròquia amb una rialla a mig camí entre la de tieta escandalitzada i la de nét cupaire.

Mercè Aránega és Magda Casals de Clarà, el pal de paller de la família i de l’espectacle, amb una constel·lació familiar formada per dones, totes amb noms amb “a” (Àgata, Clara, Sandra, Jana) que veuen com l’absència del marit i el pare és immediatament substituïda per un sense sostre, l’home amb la barba bruta. El retrat, gairebé radiografia, que Rosich dibuixa de la catalanor nostra de cada dia treballa conjuntament i amb una força incommensurable amb la fantàstica escenografia de Sebastià Brosa i el vestuari d’extrema violència estètica de Mercè Paloma. Això és una farsa, senyors. Una astracanada. Un esperpent. I tindríem ganes d’entrar al pis de la Magda per veure cada quadre, cada rajola, cada tapete i cada objecte que converteix la vivenda en gairebé una representació hiperrealista de la casa de les nostres àvies. El vestuari és una explosió d’estampats i colors que defineix els personatges tan bon punt entren a escena i que es troba a mig camí entre La Cubana i el primer Almodóvar (el bo, el que no es posava intens).

Les cançons de Núria Feliu tenen un gran pes a l’espectacle, no com a mer contrapunt o subratllat de l’acció sinó com a comentari o evolució del mateix, arribant a cotes dignes de deliri amb la primera carta que Magda escriu a Jordi Pujol: “Escolta’m bé. No sé com dir-t’ho encara. No sé ni com parlar-te. Perquè no et vull fer mal”. El disseny de so de Lucas Ariel Vallejos juga molt a favor de la dramatúrgia, i ens fa entendre a la perfecció que allò que pateix la Magda està molt més a prop del deliri que de la febre, amb una Núria Feliu que per moments recorda a Liza Minelli cantant Losing my mind amb els Pet Shop Boys.

La Via Catalana entra a escena amb el vestuari de Mercè Paloma. © David Ruano

Lurdes Barba és l’Àgata, la germana de Magda, que després de treballar tota la vida a la taquilla del cinema Urgell no pot parar quieta, usuària premium dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (tot el dia entre Valldoreix i Provença) i addicta confessa a fer rentadores. Mireia Pàmies és la Jana, la néta millenial de la Magda, damnificada per l’educació pública i xava fins a la mèdul·la, que l’actriu defensa molt bé però que Rosich descriu de manera massa plana, pel nostre gust. Montse Esteve és la Clara, filòloga, d’esquerres i sabata plana, que no es pot estar de corregir a tot Déu però que en el fons amaga certa tristesa, camuflada sota pàgines per corregir d’escriptors mediàtics que no saben escriure. Àurea Márquez és la Sandra, que es nota que ha sigut concebuda de forma més distreta (gran monòleg d’Aránega sobre el tema), i que dissimula una feina de retratista de salsitxes maquillades amb una aura d’artista i bohèmia molt estudiada. Carles Gilabert, finalment, és l’home de la barba bruta, el sense sostre que Magda fica a casa i que desencadenarà, com un Pepe el Romano versió carrer Mallorca, el conflicte entre les fembres de la casa.

L’espectacle és llarg, segurament massa, i aquí arriba el moment de parlar d’aquells aspectes que creiem que no acaben de funcionar. Dues hores i quaranta minuts, amb mitja part inclosa, acaba resultant una durada excessiva per una història que no té tantes sorpreses o una trama tan complexa. Tant a la primera com a la segona part hi ha alguna escena allargassada, i la voluntat de Rosich (dramaturg i director, recordem, de l’espectacle) de donar a tots els seus personatges el seu moment de glòria, frena en molts moments l’acció dramàtica. “Els nostres drames són molt burgesos. Però això no treu que siguin drames”, diu la Sandra a l’home de la barba bruta en una escena determinada. I té tota la raó del món. La manifestació de la Via Catalana, vista simplement amb dos anys i mig de distància, ens fa riure per la seva (i nostra) pròpia innocència (“Potser és l’última que hem de fer”) i el festival de kitsch bicolor que el vermell i el groc van provocar. Degut, sense cap mena de dubte, als nervis propis de l’estrena, també vam trobar a faltar més unitat de to en el repartiment, ja que els intèrprets no acaben d’estar tots sintonitzats a la mateixa freqüència.

Aquesta és una d’aquelles funcions, com diuen els actors d’antes, que d’aquí a una setmana estarà perfecta. Quan estigui una mica més rodada i les actrius s’acabin de deixar anar del tot. I quan Núria Feliu faci el favor d’anar a veure l’obra. Li encantarà. El seu final, les darreres paraules que pronuncia la Magda, són un homenatge a la nostra cantatriu preferida, un cant d’amor a la nostra geganta de Sants particular. I la Núria s’ho mereix. Tot això i molt més.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Aiiiiii la Núria Feliu que fins i to ara li fan un homenatge les esquerres a Barnasants i ningú recorda que va tenir el seu gran moment a l’època de Pujol quan cobrava una pasta sense fer res com assessora cultural de la Gene. Pero que voleu, els nostrats tòtems són intocables. Mireu la sibil·la oficial Pilar Rahola com garla aquí i allà de com ha de ser la futura Independència de Palesti…..perdó….vull dir de Catalunya.
    .-