Esplèndida incitació

16.05.2013

Dilluns es va celebrar a la Sala Beckett una presentació dramatitzada de la nova traducció de ‘Càntic dels càntics’, obra de Narcís Comadira i Joan Ferrer que ha estat publicada per l’editorial Fragmenta.

 

Joan Ferrer i Narcís Comadira a la Beckett

 

Fragmenta, l’editorial fundada el 2007 per Ignasi Moreta i Inês Castel-Branco, no només ha demostrat que es poden editar “llibres no religiosos sobre religions”, és a dir llibres a l’entorn de les religions des d’una perspectiva absolutament aconfessional i allunyada de la devoció i el dogmatisme, sinó que a més és possible que un petit projecte editorial híper-especialitzat es converteix és un afortunat fenomen d’èxit. Ja sigui per l’impecable gust pel bon treball del textos, clàssics o novetats, com per la selecció dels autors i traductors, pel bon ull de les col·leccions i catàleg, així com l’acurat del disseny, tipografia i presentació, Fragmenta Editorial s’ha sabut situar molt més enllà del que era tradicional en el llibre de temàtica religiosa per entrar de ple en la competició i el circuit de les llibreries generalistes més ben assortides. Per aconseguir aquest estatus d’editorial de referència per al lector exigent a la recerca de nous estímuls i ambicions, sense por, sense tabús i sense vergonya, Fragmenta ha sabut usar totes les tècniques per fer conèixer els seus autors i nous títols, tant les infinites possibilitats de les xarxes socials en la que són molt actius com en les possibilitats la presentació en societat de la novetat. Com ells mateixos expliquen al seu web: “Cada llibre mereix una festa, un ritual de pas, un diàleg públic entre autor i lectors. Per això, tots els nostres llibres es presenten en un acte públic. De vegades, són dos o tres lectors privilegiats els qui ens ofereixen el seu diàleg amb el text. De vegades, l’autor mateix ens en parla. De vegades, el text es torna recitació, música, dansa, art. De vegades, passen totes aquestes coses alhora.”

Aquest és el cas de la presentació-espectacle que ens ocupa. L’ocasió s’ho ben mereixia. El Càntic dels càntics de Salomó, el poema amorós-eròtic més celebrat de la literatura universal inclòs dins del cànon bíblic i per tant part indiscutible de la cultura religiosa d’Occident, traduït i editat per l’hebraista Joan Ferrer i el poeta Narcís Comadira és un cas paradigmàtic dels trets més singulars de l’editorial, que hem descrit anteriorment. Per la selecció del text clàssic pel seu indiscutible i absolut valor literari, interès, qualitat i necessitat pel lector català del segle XXI, per la vàlua i saviesa dels seus traductors i editors i per l’encert del disseny i presentació, amb sengles pròlegs dels curadors, text bilingüe hebreu-català i assaig de lectura a càrrec de Ferrer,  a més de la destacable la il·lustració del volum amb dibuixos originals de Comadira. Així doncs, un llibre d’aquesta magnitud requeria una festa al seu mateix nivell, però una festa que no desvetllés del tot el contingut d’un llibret breu i preciós, però que en deixés un record prou pertorbador, un pòsit prou atraient per no deixar de llegir-lo

I l’espectacle que van poder veure els devots i curiosos de la casa que es van acostar dilluns a la Sala Beckett va complir essencialment amb aquest ferm propòsit. Sense artificis ni barroquismes impropis del tarannà editorial de Fragmenta, Albert Pijuan va ser l’encarregat de posar en escena el Càntic, amb tres actrius i dos músics. La Noia, l’estimada del noi estimat per ella, es va triplicar en les tres actrius, Roser Bundo, Eva Ortega i Carla Rovira, que alhora van exercir de Cor i de les noies de Jerusalem a les que s’adreça la Sulamita. Ella va ser la protagonista de l’espectacle i d’Ella van ser la majoria dels fragments escollits a més d’algunes rèpliques del Noi, de l’estimat, que es van alternar les actrius i un dels músics, Cisco Cruz, encarregat d’acompanyar amb la percussió el violoncel de Núria Maynou.

 

Núria Maynou al violoncel

 

Des de la primera invocació, en que la Noia – tant és si en la veu de Bundó, Ortega o Rovira – diu, prega, exclama “Que m’ompli de petons la teva boca, que els teus amors són més dolços que el vi” i en que es presenta com és (el cèlebre vers montserratí “¡Sóc negra i sóc bonica, noies de Jerusalem!”) i la passió que està vivint, fins a la recerca arreu de l’estimat, del Noi, que la descriu com dels ulls, cabells, les dents, els llavis, la boca, el coll i al pit, les veus es van anar confonent i recitant fins l’èxtasi del festí de l’amor carnal que en un moment determinat fa dir-li explícitament “que el meu amor penetri al seu jardí i en mengi els fruïts sucosos”, en una incitació que va resultar una total seducció, una esplèndida seducció per, acte seguit, anar a raure al llibre que es presentava i que van celebrar tots els assistents amb els traductors i editors.