Assaig sobre la ceguesa

14.11.2016

L’Almeria Teatre repesca De la Miss a la mitad, la biografia a ritme de cabaret que narra l’atzarosa vida del ballarí caraqueny Adolfo Colmenares. Un projecte de la companyia Diversitat Teatral que aposta per la inclusió a l’escena de persones amb alguna mena de discapacitat. Es podrà veure fins el 20 de novembre a la sala de Gràcia.

Adolfo Colmenares protagonitza 'De la Miss a la mitad' a l'Almeria Teatre

Adolfo Colmenares protagonitza ‘De la Miss a la mitad’ a l’Almeria Teatre

Plagio el títol de la cèlebre novel·la de José Saramago per aproximar-me a De la Miss a la mitad, l’obra que l’Almeria Teatre ha decidit recuperar (es va estrenar al festival Barcino d’enguany) i que homenatja el ballarí veneçolà Adolfo Colmenares, que en el punt àlgid de la seva carrera va patir la putada de quedar-se cec.

Escrita pel mateix Colmenares i per Emili Corral –que es reserva també la direcció-, la peça explica la història d’aquest home nascut i criat en un humil barri de Caracas, que quan era petit s’enlluernava mirant per televisió els concursos de Miss Veneçuela i somiava ser com elles, aconseguir la fama i viatjar per tot el món. Esdevé ballarí professional al seu país, i gràcies a una beca de l’Institut del Teatre aconsegueix creuar l’Atlàntic i forjar-se una nova carrera a Barcelona, com a ballarí i finalment com a transformista de la companyia Chico’s Mambo. Però el 1997, un fatídic diagnòstic li capgira la vida i s’acaba convertint en l’Adolfo, el transformista cec del Paral·lel (apel·latiu que dona nom al subtítol de l’espectacle).

Aquest resum condensat de la seva biografia podria donar lloc a un drama de traca i mocador, però Colmenares és hàbil i intel·ligent i de l’adversitat en treu punta, i el que prometia ser una tragèdia de tombant de segle es converteix en un espectacle humorístic, tot fusionant teatre i cabaret, que se’n riu del mort i de qui el vetlla.

Els tres intèrprets de 'De la Miss a la mitad'

Els tres intèrprets de ‘De la Miss a la mitad’

Evidentment, Adolfo Álvarez (aquest és el seu nom artístic, en honor a la mare) es reserva el paper principal. No en va, ell és l’estrella, dins i fora l’escenari, i qui millor que ell mateix per explicar-nos la seva pròpia història. Álvarez deu dormir en formol, perquè està estupend, i es mou amb agilitat i aplom per l’escenari, malgrat la ceguesa. L’acompanyen Judit Saula, amb una vis còmica molt interessant i que es reserva un dels millors gags de la funció, fent de taxista, i Jota Cortés, com a assistent de la vedet, i que també firma l’escenografia, el vestuari i el disseny gràfic de l’espectacle.

La companyia Diversitat Teatral, de la qual n’és fundador i director Emili Corral, busca fer desaparèixer la barrera mental de la “discapacitat” a través d’espectacles de factura professional, sempre dins del circuit comercial, que inclogui artistes amb i sense diversitat funcional. Ja abans havia assajat la fórmula amb El sexe dels àngels i La última pirueta. Amb De la Miss a la mitad, però, la recepta trontolla. Tot i que el text és ple a vessar de bones intencions, no acaba d’aixecar el vol. Immers en una constant irregularitat, hi ha moments (només moments) que desperten somriures (només somriures), però n’hi ha d’altres (massa) que s’allarguen innecessàriament i no justifiquen la gairebé hora i mitja de posada en escena. I no té res a veure amb què el protagonista no hi pugui veure.

Amb tot, cal subratllar –és de justícia fer-ho- que transmet l’objectiu pel qual va ser ideat: reivindicar la faceta artística de l’home per sobre de la seva discapacitat visual. De la Miss a la mitad (fantàstic i divertit joc de paraules, amb múltiples interpretacions) parla de la vida de l’Adolfo Colmenares Álvarez, però podria ser la de qualsevol. És un espectacle agredolç i nostàlgic, però, sobretot, és un crit aferrissat a favor de la llibertat i de la diferència, de la passió, la lluita, l’acceptació, i de com ser feliç en l’adversitat. En definitiva, un espectacle optimista que posa en valor la necessitat de trencar barreres, tabús i prejudicis, i només per això ja paga la pena celebrar que s’hagi programat a casa nostra.