Une soirée chez Voltaire

Monsieur Flotats est arrivé. No vèiem actuar Josep Maria Flotats a casa nostra des de Ser-ho o no (per acabar amb la qüestió jueva), muntatge que es va estrenar el 2015 al Teatre Lliure de Gràcia i que va girar posteriorment per Catalunya. Ara s’estarà durant sis setmanes al Teatre Romea, on va debutar el 1959 amb Tu i l’hipòcrita, de Maria Aurèlia Capmany, dirigida per Ricard Salvat amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Història viva del teatre català. En Flotats té vuitanta-cinc anys i està fresc com una rosa. En escena l’acompanya Pep Planas, actor que va debutar amb el mític Cyrano de Bergerac del 1985. Flotats i Planas interpreten, ara, Voltaire i Rousseau a La disputa. Una vetllada de teatre filosòfic i francòfil. Tertúlia reposada del segle XVIII.

Feia temps que no vèiem el teló d’un teatre. Vivim en una època de caixes escèniques despullades, d’escenaris impúdics que mostren totes les seves interioritats tan bon punt accedim a platea. El misteri del vellut vermell, tot i que innocent i un punt naïf, forma part de l’encant de la vetllada. Quan s’alça el teló, descobrim un magnífic tapís pastoral (o pastoril) que retrata suaument un palau emmarcat per un bosc: natura i cultura, puresa salvatge i refinada civilització. El mobiliari del segle XVIII acaba de completar l’estampa. Voltaire-Rousseau. La disputa és un d’aquells textos típicament francesos: obra de saló, conversacional, civilitzada i culta. Els cants dels ocellets i els lladrucs d’un gos, de fons, anuncien la visita de monsieur Rousseau. Arnau Puig posa la veu en off: recordem especialment la funció de Ser-ho o no al Teatre Modern del Prat: l’actor potablava jugava a casa, i els pratencs quasi estaven més emocionats per veure en Puig que en Flotats. Jean-François Prévand va escriure La disputa el 1991: podria haver inclòs el personatge d’un majordom, així hauria donat feina a un actor jove i els dos protagonistes no haurien d’entrar i sortir tan sovint d’escena.

L’obra es pot resumir ben fàcilment: Voltaire i Rousseau simbolitzen dues maneres diferents d’entendre el món, la civilització i l’Home, és a dir, la Humanitat. Rousseau visita Voltaire amb la intenció de descobrir qui ha escrit Sentiments dels ciutadans, un pamflet anònim que el deixa verd, amb la forta sospita que darrere s’hi amaga el mateix Voltaire. El contrast dels dos personatges és visible a primera vista: Voltaire és pura Il·lustració (casaca, armilla, mitges), Rousseau apareix abillat amb un exòtic caftà d’Armènia i botes (netíssimes) de caminar (vestuari de Renato Bianchi). El duel al qual assistirem serà intel·lectual i filosòfic, però també comptarà amb una fina pluja de dards, els que elegantment Voltaire llançarà contra Rousseau. “Avui tothom escriu qualsevol cosa”, “Estimat pseudofilòsof” o “Doctor Setciències” són algunes de les perles que li regala al seu contrincant dialèctic, amb l’eficient traducció al català de Salvador Oliva.

Més enllà de ser una obra per al lluïment de Flotats, que ho és, La disputa s’erigeix com una vetllada teatral plenament europea i civilitzada. Els debats sobre la religió, la cultura o la bondat intrínseca de l’ésser humà es veuran salpebrats amb tocs d’humor protagonitzats per la sífilis i els bordells, o moments dramàtics amb criatures abandonades a l’hospici. “Estimat filòsof, d’enemics no us en falten”: Flotats defensa amb talent i ofici un personatge que li va com anell al dit, i ens regala una interpretació mesurada, tant en l’àmbit vocal com físic. És envejable la bona forma amb què es troba, demostrant que l’escenari és el seu hàbitat natural. Pep Planas li dona la rèplica amb generositat i una dicció excel·lent, mostrant totes les contradiccions de Rousseau sense emetre judicis de valor. Quan a Flotats se li escapa, en alguna frase, la seva tradicional cantarella, quasi tenim ganes que no s’aturi: com la Lizaran o la Sardà, un actor que té una melodia pròpia ja és un gènere en si mateix.

Voltaire-Rousseau. La disputa és una vetllada teatral que agradarà als amants de la pièce bien faite i el teatre sense estridències. “No hi ha cap Vivaldi entre els hipopòtams”, afirma Voltaire en la seva defensa aferrissada de la cultura i la civilitat. “Abans que culpables o innocents, tots som responsables”, o la Cultura entesa com la memòria de la Humanitat. Un sonet de Francisco de Quevedo tanca la vetllada: «Retirado en la paz de estos desiertos, / con pocos, pero doctos libros juntos, / vivo en conversación con los difuntos, / y escucho con mis ojos a los muertos». El Teatre Romea acollirà fins a l’1 d’abril un dels pocs muntatges en català que s’hi podran veure aquesta temporada: aneu-hi si voleu sentir un parell d’actors amb ofici que diuen el text de meravella. Les “o” i les “u” afrancesades de Flotats, juntament amb les seves “s” sibilants, són Patrimoni Immaterial del Teatre Català.

Núvol se suma a la campanya Cap butaca buida. Us animem a omplir els teatres el dissabte 16 de març. Pots comprar la teva entrada per aquest espectacle aquí.