Una història d’amor a cegues

Banyoles està afamada d’espectacles de categoria i, quan té l’oportunitat de saciar-se’n, ho agraeix i els aplaudeix amb entusiasme. Així va ser la passada nit de divendres, quan, al petit teatre de l’Ateneu Centre d’Estudis Musicals de Banyoles, organitzat per Joventuts Musicals de Banyoles dins de les activitats emmarcades en el Dia Internacional de la Dansa, vam tenir ocasió de gaudir d’un espectacle excepcional: Cita a cegues, una curiosa simbiosi entre la ballarina i coreògrafa Sol Picó i el músic Marco Mezquida, pianista i artista resident de l’Ateneu-CMEM-2018.

Es fa difícil d’explicar amb paraules les emocions que produeixen en els espectadors la música i la dansa. Són manifestacions artístiques que es gaudeixen en un instant –o en una seqüència d’instants correlatius que de seguida se’ns han fos entre els dits–, però que deixen, a qui sap obrir-s’hi expectant, un rastre d’agradables sensacions que regalen felicitat per molt temps. Si a la dificultat de plasmar emocions, hi afegim la complexa mescla de les dues mestries posades en joc, el repte és doble per tal com som davant d’un beuratge màgic gens comú. Així definiria Cita a cegues, com una trobada singular, cuinada per dos grans artistes, tot i agafar com a punt de partida el referent més comú del món: l’amor.

Al fons de l’escenari, hi veiem una conversa en un xat: “Mosquetamorta busca un amor a cegues”. És així literalment com els dos artistes apareixen en escena, cadascun per un canto del pati de butaques, amb el ulls embenats, buscant l’altre a les palpentes, mentre toquen seients i espectadors. Una bona metàfora visual que de seguida fa esclatar les rialles del públic.

Encara amb els ulls embenats, sense paraules i envoltats d’un ambient molt auster (tan sols un piano i una estora roja), comença aquesta història d’amor entre la música i la dansa. La música inicia una maniobra d’apropament amb una melodia tranquil·la, suau, segura. La dansa se li acosta amb moviments sinuosos, serpentejants, gairebé de contorsionista que rodeja amb els seus membres el cos de l’altre. La música s’accelera. La dansa adquireix moviments estranys, salvatges. La ballarina es mou tota, fins els muscles més petits. Tot creix i s’accelera, fins que s’atura amb l’espasme (el clímax àlgid) de l’orgasme final.

Tot seguit, la història d’amor continua com totes les històries d’amor quan els amants es treuen la bena dels ulls. Primer, moviments i melodies amables, seguits poc després per discussions accelerades de la música que, com que no en te prou amb el teclat, fins i tot obre la caixa del piano per servir-se’n com a acompanyament de percussió. Per part de Sol Picó, salts i cops de dansa, i un inequívoc balanceig aferrada a la cua del piano que presagia la caiguda a l’abisme. La dansa ja en te prou, deixa la música i les sabates de taló impossible, i surt de la sala. Però Mezquida, immutable, continua expressant-se al piano amb una benedicció de música fresca dins el segell que li és característic. Passada una estona, la ballarina torna a aparèixer en escena amb les seves precioses sabatilles vermelles marca de la casa, que destaquen com petites joies en moviment en la buidor de l’escenari. Lluny de l’amant –la música del qual l’acompanya a distància–, ella es mou a un ritme íntim i essencial, amb la saviesa de qui hi ha esmerçat moltes hores d’estudi, els muscles tibants, el moviment ràpid i a estones brusc. Es diria que improvisa cada moviment en un exercici d’introspecció que segueix els dictats dels seus propis sentiments.

Quins bons canvis de registre, de diversitat de tons, salpebren el diàleg escènic. Rere aquest moment d’introspecció íntima, l’humor retorna a l’espectacle. A poc a poc, la ballarina abandona la soledat de l’escenari per convidar a ballar amb ella els espectadors de l’obra. Espantats alguns davant la possibilitat de ser escollits i d’altres amatents a ser-ho, ens la mirem riallers. Picó en treu a ballar ara un, ara un altre, mentre de cua d’ull es mira el músic com reptant-lo. L’estratègia de la gelosia funciona, l’amant gesticula per recuperar la seva parella, mentre s’escolten les rialles còmplices del públic. Sona “La vie en rosa”, i ja tothom intueix el final feliç.

Quina alegria, quantes gràcies (les moltes “gràcies” seves i el “moltes gràcies” que els tornem nosaltres”) que ens regala aquesta parella. Sol Picó i Marco Mezquida sabem com omplir-nos el cap i el cor d’art. És a dir, d’emocions, pensaments i rialles.