Una Calòrica neoclàssica

Després de mesos de gira amb dues de les seves últimes produccions, Els ocells (2018) i De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda (2021), La Calòrica torna amb un nou muntatge que promet ser el més ambiciós fins ara, tant en termes de temàtica com de contingut. Le congrès ne marche pas, escrita per Joan Yago i dirigida per Israel Solà, firmes habituals de la companyia, es basa en un fet històric real, però relativament desconegut a casa nostra: el Congrés de Viena de 1814, on les potències vencedores de les guerres napoleòniques van redefinir les regles de joc mundials després de la derrota de França i la primera caiguda de l’emperador Bonaparte.

L’ambició de l’obra no es limita només al gènere o la temàtica, ja que es tracta d’una grandiosa comèdia històrica, frívola i profundament política (marca de la casa), sinó que també es caracteritza per un notable augment dels intèrprets de la companyia i per la proposta multilingüe de la posada en escena. Als calòrics habituals, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol, s’hi han afegit quatre nous intèrprets de generacions diferents de la dels integrants usuals de La Calòrica: la veterana Roser Batalla i els joves Carles Roig, Tamara Ndong i Joan Esteve que, tanmateix, ja tenen una trajectòria força consolidada. Ndong, per exemple, l’hem vist recentment a l’obra Amèrica, de Sergi Pompermayer (que tornarà al desembre a La Villarroel) i Roig era un dels monologuistes del premiat text de Jordi Prat i Coll M’hauríeu de pagar. Esteve, en canvi, l’hem vist aquest any al George Kaplan de Frédéric Sonntag, traduït i dirigit per Pablo Macho Otero.

Israel Solà assegura que gràcies a aquestes incorporacions han crescut com a companyia, perquè els han ajudat a «oxigenar-se i a ser més permeables». Segons el director, «les noves incorporacions aporten una energia i una mirada nova molt necessàries». No és la primera vegada que La Calòrica es reforça amb agents externs, però sí que és el primer cop que incorpora tants intèrprets nous en una mateixa obra. En ocasions anteriors, per exemple, han comptat amb noms com Mònica López (De què parlem…), Carla Rovira (Feísima enfermedad…), Queralt Casasayas i Vanessa Segura (Fairfly) o Arnau Puig (L’Editto Bulgaro), entre altres.

I ara, atenció! Avís per a navegants: l’obra es desenvolupa en francès, rus, alemany, anglès i castellà, amb sobretítols en català i un narrador català omniscient, amb la veu de Pau Masaló, que exposarà els fets històrics a l’audiència talment com si estiguéssim veient un documental o una recreació històrica museogràfica. Així, doncs, esteu advertits. Porteu les ulleres al teatre si no us voleu perdre cap detall de les converses multilingües del Congrés de Viena, considerat, per a molts, com la primera gran trobada internacional de la història. Antecessora, per tant, de la Societat de Nacions, de l’ONU o de la mateixa Unió Europea.    

Aquest lligam amb l’organització política i social contemporània és, precisament, una de les claus de volta de tota la proposta. Segons assenyala Joan Yago, «la primera reunió internacional de la història és un grapat de poderosos que es reuneixen per assegurar-se que el seu poder es perpetuï i establir una resposta comuna en cas que el poble decideixi alçar-se de nou, com acabava de passar a la Revolució Francesa». Per a Yago, aquesta pomposa i frívola celebració de l’Antic Règim, just en un moment en què ja estava tocat de mort, té molts paral·lelismes amb la situació actual del capitalisme.   

La idea de l’espectacle va sorgir de l’actor Xavi Francés qui, abans d’engegar el projecte de De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda?, havia llegit l’obra pòstuma de l’historiador Josep Fontana, Capitalisme i Democràcia 1756 – 1848: Com va començar aquest engany (Edicions 62, 2019). El caràcter decadent, esbojarrat i caòtic del Congrés de Viena, que va durar nou mesos en lloc dels pocs dies inicialment previstos, va fascinar immediatament als membres de La Calòrica per la seva alta dosi de comicitat latent.

La cimera els serveix d’excusa per plantejar per què, com a societat, som incapaços d’imaginar una alternativa plausible a un sistema clarament esgotat i amb evidents símptomes de col·lapse. Imbuint-se dels postulats teòrics d’altres pensadors, com el filòsof britànic Mark Fisher, autor, entre d’altres, de l’assaig Realisme capitalista. No hi ha alternativa?  (Virus Editorial, 2022), els membres e La Calòrica es llancen a formular una hipòtesi –tot i que asseguren que no tenen cap solució definitiva– i apunten cap a la resistència de classe. Segons Yago, «hi ha una classe privilegiada que actua, voluntàriament o involuntària, com a força opressora i que no té cap interès en què el sistema canviï, perquè el canvi i la revolució signifiquen posar en risc els seus privilegis».

Sobre l’escenari veurem desfilar una corrua de diplomàtics i alts dignataris, convidats o no al Congrés. Tots ells estan basats en personatges reals, des del Tsar de Rússia Alexandre I fins a l’amfitrió de la cimera, el Primer ministre austríac Klemens von Metternich. Tanmateix, des de La Calòrica ens asseguren que no han volgut fer una recreació històrica fidedigne i detallada d’aquests personatges. En canvi, la resta de l’equip creatiu, com l’escenògrafa, el figurinista, els dissenyadors de so, l’il·luminador o la responsable de la caracterització, sí que s’han inspirat en els referents estètics de l’època, que es caracteritzava per un neoclassicisme «dur, rígid, sobri i imponent», segons Bibiana Puigdefàbrgeas, encarregada del disseny de l’espai escènic.

El resultat és un espectacle amb «textura», com es pot veure en les imatges promocionals distribuïdes pel Teatre Lliure i fetes pels fotògrafs Sílvia Poch i Sergi Panizo. Aquesta textura i complexitat de capes permeten un diàleg constant i metafòric entre l’imperialisme  de l’època i la nostra realitat política actual. La pintura de l’època, com el conegut retrat de La família de Carles IV (1800) de Francisco de Goya, ha servit com a referència per a l’estètica de l’espectacle, així com la pel·lícula històrica Barry Lyndon (1975) de Stanley Kubrick.

Albert Pascual, el figurinista de capçalera de La Calòrica, guardonat en diverses ocasions gràcies als seus dissenys de vestuari, destaca que «el teatre ha de reconquerir la teatralitat» i assegura que amb Le congrès ne marche volen demostrar que «es poden crear obres de teatre contemporani amb una gran dosi de teatralitat, és a dir, amb vestuaris d’època i grans escenografies» i que això no implica, necessàriament, «deixar de tractar temes d’interès actual».

Pascual subratlla que els personatges de l’obra utilitzen el seu vestuari per exhibir-se i influir en la cimera, tot i que la seva indumentària no sempre concorda amb el seu caràcter. Podríem dir que aquesta afirmació de Pascual posa de manifest la màxima de RuPaul: «tots naixem despullats i la resta és drag». L’equip també ha volgut destacar la feinada que ha suposat coordinar tot el disseny sonor de l’espectacle, a càrrec de Guillem Rodríguez i David Solans, en un muntatge dominat constantment per la música i el ball; coreografiat i assessorat per Vero Cendoya, amb qui Israel Solà ha col·laborat en diverses ocasions.

A més a més, han lloat els esforços de l’equip de traductors que els han ajudat ha treballar l’ambiciosa vessant lingüística de l’espectacle, especialment complexa si tenim en compte que la majoria dels intèrprets no tenien coneixements previs de francès, alemany o rus. Per a aquesta tasca han comptat amb l’assessorament fonètic de Julia Calzada (francès i anglès) i de Gerard Ardover i Yulia Karaganova (rus).

Juan Carlos Martel Bayod, director del Teatre Lliure, es mostra satisfet de poder tancar la seva etapa al capdavant del teatre amb aquesta nova proposta de La Calòrica. Una companyia que ell mateix va programar per primera vegada en un teatre públic ara fa cinc temporades, quan va prendre les regnes del Lliure i va coproduir el remuntatge de Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I (2020), l’espectacle fundacional de La Calòrica rescatat amb motiu del seu desè aniversari.

Ara, tornen a la càrrega amb un altre espectacle històric, però igual de mordaç. De moment estan programats cinc setmanes al Lliure de Gràcia, fet del tot poc habitual, on ja han exhaurit entrades abans de l’estrena, com ja va passar al TNC amb De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda?  No obstant això, estem segurs que la trajectòria de Le congrès ne marche pas no s’acabarà aquí. Si no teniu entrades, no us preocupeu, ja s’han anunciat les primeres dates de la pròxima gira: Roses (28/10), Badalona (4/11), Granollers (11/11), Reus (24/11) i Girona (2/12).

També sabem que la temporada vinent actuaran al Centro Dramático Nacional de Madrid, coproductor de l’espectacle juntament amb el Lliure, i estem convençuts que ben aviat anunciaran noves funcions. Així que no deixeu escapar l’oportunitat de gaudir d’una de les companyies més singulars i excepcionals del país. Llarga vida a La Calòrica! Esperem que no hàgim d’esperar gaire més per veure’ls triomfar als grans escenaris del país com la Sala Gran del TNC, la Sala Fabià Puigserver o el Teatre Tívoli. Mereixen ser-hi per mèrits propis, i estic convençut que ben aviat també els veurem girar per mitja Europa.