Un monstre per Sant Esteve

Tres anys abans que els de Pixar fessin parlar les emocions a Inside out (Pete Docter i Ronnie del Carmen, 2015), l’Anna Llenas va escriure i dibuixar una història que tractava d’explicar les emocions als més petits. El monstre de colors és, avui en dia, un dels contes infantils més populars de casa nostra, amb més de 300.000 còpies venudes i traduïda a setze idiomes. Però ara, a més, és una obra de teatre infantil que la gent de Tutatis i Transeduca va portant per tot el territori català. Des de fa un mes que els diumenges al matí ocupa el Teatre Goya amb la platea ben plena de famílies. Un pla ideal per anar amb la família abans de menjar-se els canelons de Sant Esteve.

A casa ens sabem el conte de memòria, i fins i tot hem vist el vídeo-conte animat. La cançó del final és un hit, a casa nostra. Però l’obra de teatre és fidel al conte. Es tracta d’una producció de titelles que compta amb la direcció de la Ruth Garcia i la manipulació i interpretació de la Laura Bosch i la Gisela Guitart. Una s’encarrega de la nena, la que aconsella al Monstre que ordeni les seves emocions, i l’altra és aquest ésser estrany i entranyable que està fet un garbuix d’emocions. El monstre se’ns presentarà pintat amb tot de guixades de diversos colors. Cada color és una emoció i, tal com va dibuixar l’Anna Llenas, cal fer un viatge a través de cada emoció per, de manera poètica, identificar cadascuna i entendre la seva importància. El viatge ve acompanyat per una banda sonora que lliga amb cada emoció, creada pel prolífic Joan Colomo.

L’obra pretén ser una extrapolació, en moviment, de cada pàgina que la il·lustradora va dibuixar, menys el principi. Primer apareix la nena i com d’un calaix en surt una pilota juganera. Uns minuts perquè els espectadors vagin descobrint una escenografia rústica de fusta blanca, que al llarg de l’obra s’anirà transformant, com un trencaclosques de diverses peces on aquestes van encaixant per crear nous punts de suport per on el Monstre deambularà. Precisament quan el Monstre fa acte de presència i, motivat per la seva amiga, comença el seu viatge emocional, va fent salts d’alegria, d’un punt a l’altre. Cada color compta amb una espècie de performance del Monstre que interactua amb objectes. L’Alegria es representa amb paraigües de paper de color groc i un ocell. El blau de la tristesa ens portarà al mar on veurem peixos penjats d’un mòbil, llàgrimes i un núvol. Tot de color blau. Sigui pel canvi de peces, del groc al blau o per l’explotació dels nous elements, cal dir que el temps que les actrius s’estan en aquesta emoció és massa llarg. El meu fill, arrapat a la mare, era el millor indicatiu que el trànsit per la Tristesa s’havia de fer més de pressa.

D’aquest estat blavós es passa al roig de la Ràbia. Un mini monstre apareix embogit, fent soroll. Però immediatament es transforma en un Monstre molt més gran, de dues peces que sembla que s’ho vol menjar tot. Ho empastifa tot de color vermell i fins i tot esquinça un dels llenços de paper. La Ràbia és el foc, i les actrius es prenen la llicència de cantar allò del “foc, foc, foc joliu; crema, crema amb gran delit”. Del roig passem al negre, i ara és el torn del Monstre de la Por, atemorit per la foscor i per un fantasma que es projecta. Aquí sí que no s’hi enquisten massa i, immediatament, el Monstre muta al verd de la Calma, on tot floreix de nou. El Monstre i la Nena interactuen amb arbres i flors, mentre d’un extrem van sortint bombolles de color verdes que enlluernen a tota la platea. El dia que els més petits descobreixin en Pep Bou, es quedaran de pasta de moniato.

Un dels aspectes més originals de la proposta la trobem en com s’ordenen les emocions. El Monstre deixa dintre dels pots un dels objectes que ha utilitzat en la representació de cada emoció: un sistre groc, unes gotes de llàgrimes blaves, un fil de llana vermella, un tros de tela negra que representava el mateix monstre i unes fulles verdes. Els infants aprenen a identificar les emocions, a associar-les a un color i a començar a entendre els simbolismes.

I sí, com molt bé sabran els pares lectors del conte d’Anna Llenas, al final el monstre apareix de rosa, i sorprèn la nena dient-li que està enamorat, entregant-li un cor rosa que explotarà fent volar tot de confeti. El comiat, amb els llums de platea encesos i amb el monstre de tots els colors, s’acaba amb una selfie, amb el públic de fons. I ja està. I la cançó? Sí, sí. Els pares ja saben de què parlo. Ja ho deia al principi de la peça. El vídeo animat El Monstre de Colors acaba amb la cançó “Endreça les emocions”. I quan es van encendre els llums de sala vaig pensar que ens la farien cantar a tots. Hagués estat un bon final per reforçar el missatge i crear comunió. Molt més que una autofoto.