«El Teatre Lliure tenia un deute pendent amb Lorca», assegura el seu director, Juan Carlos Martel Bayod. El pròxim divendres 18 de novembre, la Sala Fabià Puigserver acollirà l’estrena d’un nou muntatge de Yerma, que es convertirà, així, en el primer Lorca de producció pròpia del Lliure en els més de quaranta-cinc anys d’història de la institució. Un fet sorprenent si tenim en compte que Lluís Pasqual, un dels seus fundadors i director durant una dotzena d’anys, és, sens dubte, un dels especialistes més grans del país en el poeta i dramaturg granadí.

De fet, l’afirmació inicial és un xic fal·laç perquè la temporada 97-98, Pasqual ja va estrenar al Lliure el monòleg Como canta una ciudad de noviembre a noviembre, interpretat per Juan Echanove; una conferència performativa (que en diríem ara) que el mateix Lorca va escriure i interpretar a Buenos Aires, Montevideo i Barcelona el 1933, i l’any passat, el Lliure va col·laborar amb l’Institut del Teatre per dur a escena l’únic guió cinematogràfic del poeta, Viaje a la luna, sota la direcció de Marta Pazos. Tanmateix, sí que és cert que, més enllà d’aquesta breu incursió lorquiana, el Lliure no havia muntat mai, fins ara, cap dels grans textos de Federico García Lorca.

Així doncs, Yerma, aquesta «tragèdia poètica» sobre la incapacitat d’una dona per a ser mare, serà el primer Lorca «oficial» del Lliure. També serà el primer Lorca de la carrera interpretativa de María Hervás, l’actriu madrilenya protagonista del muntatge, que actuarà per primera vegada a Barcelona. Tot i això, no serà la primera vegada que la veurem actuar a Catalunya, perquè l’actriu ja va protagonitzar el celebrat muntatge de Jauría, del flamant Premi Nacional de Cultura Jordi Casanovas que, incomprensiblement, no es va arribar a representar mai a la ciutat comtal tot i passar pels teatres de Viladecans, Badalona i Figueres. Misteris insondables –i una mica vergonyosos– dels programadors escènics de la capital.

• 

  Crítica

  La responsabilitat social d’una violació

  Martí Figueras

Hervás estarà acompanyada d’una sòlida companyia de joves intèrprets, al voltant de la trentena, encapçalada pels barcelonins Joan Amargós –antic membre de la dissolta Kompanyia Lliure– i David Menéndez –actor fetitxe del director italià Moreno Bernardi– que encarnen els dos protagonistes masculins de l’obra. El repartiment es completa amb la polifacètica dramaturga, directora, actriu, dobladora i cantant barcelonina Bàrbara Mestanza; l’actriu i cantant vigatana Yolanda Sey –integrant del grup musical The Sey Sisters–, la madrilenya Camila Viyuela, i la veterana actriu valenciana Isabel Rocatti, que interpretarà a la vella consellera pagana de l’obra.

Segons Rocatti, Lorca és un autor que va entendre «el profund constructe social que configura la identitat dels homes» i Yerma és una «gran tragèdia sobre els enormes i opressius constructes socials», «sobre allò que s’espera d’un home i d’una dona, allò que segons la societat fa a l’home, home, i a la dona, dona». L’innominat personatge d’Hervás, definit sempre a través de l’adjectiu «yerma», carrega amb la pressió d’un entorn que creu indispensable la maternitat en una dona casada. Per a Mestanza, però, l’obra no tracta «d’una dona que no pot tenir fills, sinó de la revolució d’una dona que no es conforma, que busca la vida de forma obsessiva». La gran tragèdia de Yerma, per a Yolanda Sey, «és que faci el que faci està atrapada i no pot sortir del pou on ha caigut».

Un pou que serà molt present a escena durant tota l’obra, perquè un dels punts forts del nou muntatge dirigit pel mateix Juan Carlos Martel Bayod és l’espai escènic firmat per l’artista visual Frederic Amat, que ja va col·laborar amb Fabià Puigserver i Lluís Pasqual en el mític muntatge de El público, una de les «obres impossibles» de Lorca, estrenat a Milà el 1986.

Amat, que guarda records d’adolescència del mític muntatge de Yerma que la companyia de Núria Espert va aixecar el 1971, amb una espectacular i polèmica escenografia de Puigserver, recorda amb afecte el fundador del Lliure i admet sentir-se «sentimentalment» lligat a la proposta. L’artista assegura que ha volgut mantenir-se fidel al procés de «teatre artesanal» que sempre ha guiat la història del Lliure i que només va posar una condició per acceptar l’encàrrec: que no hi hagués cap mena de videoprojecció.

Recuperant l’«essencialitat» de la tramoia, amb una posada en escena «agosarada» i allunyada de l’artificialitat de «la pirotècnia escènica», l’escenografia que ha dissenyat Amat és austera en aparença i evoca un territori ple de cendra, «un prado de pena» en paraules de Lorca, presidit per una estructura ovalada en la qual pengen i giren grans teles, tot encerclant un «mont de Venus» on es desenvolupa la tragèdia.

Amb el públic disposat a quatre bandes, la proposta escènica d’Amat convida els espectadors a presenciar l’acció com en un zoòtrop, el giny precursor del cinematògraf, generant una seqüència visual a mesura que les cortines, amb les seves transparències i plecs, velen i revelen l’escena central. L’escenògraf assegura que la seva proposta, «una Yerma de cambra», segons la defineix, ofereix una «transició coreogràfica d’escenes» juntament amb la il·luminació dissenyada per Maria Domènech.

De fet, el muntatge compta amb una assessoria de moviment de la coreògrafa Lali Ayguadé que ha treballat frec a frec amb el compositor musical de l’obra: Raül Refree, col·laborador habitual d’artistes com Rosalía o El Niño de Elche. La partitura de Refree és un altre dels punts forts d’aquest nou muntatge de Yerma.

El compositor ha col·laborat molt estretament amb la coreògrafa perquè l’ambient sonor no sorgeix de cap instrument en escena ni de cap enregistrament predeterminat. Seguint la proposta d’austeritat terrenal de l’escenògraf, Refree ha dissenyat tot l’espai sonor de la peça a través de les veus dels mateixos intèrprets i dels diversos elements que apareixen en escena: bastons, campanes, esquelles i percussió corporal. Caldrà assistir a l’espectacle per veure com funciona tot plegat, però el petit tast que ens ofereix el teaser de l’obra val a dir que és força suggeridor.

El text de Lorca comença amb una cançó de bressol i Martel, que ha submergit la companyia en una extensa bibliografia lorquiana, afirma haver-se inspirat en la conferència Las nanas infantiles, que l’autor va pronunciar el 1928, com a punt de partida del seu muntatge. Per al director «és impossible pensar que tot aquest coneixement musical i popular no fos utilitzat per Lorca en la composició de la peça» i assegura que a la conferència, Lorca ja assenyalava que a Espanya «creixem a la defensiva, a punt d’atacar, perquè les cançons de bressol ibèriques, a diferència d’altres països, ens adverteixen constantment dels perills futurs que poden passar».

Martel assegura que va tenir la necessitat de fer un Lorca i que l’elecció de Yerma va sorgir perquè «necessitava desenvolupar-me creativament, però és difícil fer-ho quan hi ha una estructura que t’encotilla, una mica com li passa a Yerma, un projecte sobre el qual he projectat el meu estat anímic del moment pandèmic». El director del Lliure, que ja va fer d’ajudant de Lluís Pasqual als muntatges de La casa de Bernada Alba (TNC, 2009) i Doña Rosita la soltera (Piccolo Teatro di Milano, 2010), també afirma que li hagués estat impossible aixecar aquests dos textos «sense repetir allò que ja havíem fet».

Sigui com sigui, explica que en aquest nou muntatge de Yerma ha estat «ambiciós i egoista» perquè s’ha envoltat de «les millors complicitats possibles per dur-lo a terme: he anat a buscar els millors en tots els àmbits i crec que no m’he equivocat». L’espectacle, que s’estrena divendres, estarà en cartell fins al 16 de desembre i després viatjarà a Madrid, on estarà nou dies en cartell al Centro Dramático Nacional, abans d’iniciar una gira per Catalunya que s’allargarà fins a finals d’abril o principis de maig del 2023.