Un diumenge “tonto”

Vivim abocats a un món bipolar. Passem de l’eufòria a la depressió, del positivisme màgic a la negativitat que ens ofega. De Mr.Wonderful a Mr. Wonderfuck. Dins d’aquesta bipolaritat, la gran majoria de gent intentem viure en una escala de grisos que ens aporti una certa estabilitat emocional. Però després hi ha aquell que es dedica a viure la seva vida fastiguejant la dels altres. Els vampirs socials existeixen i jo en soc un d’ells. I tu. I nosaltres, tots som vampirs socials. N’hi ha que ho són una mica, n’hi ha que no en són gens, n’hi ha que en són molt. I una obra com Sólo llamé para decirte que te amo de Nelson Valente ens posa un mirall davant per veure com un diumenge tonto podem dedicar-lo a fer la vida impossible a algú del nostre entorn. Molt a favor d’aquestes reposicions amb tanta mala llet. Molt a favor de l’Off de La Villarroel.

Ja coneixem la loquacitat dels argentins. I que són una de les comunitats que més voltes donen a tot. Però també els hi coneixem la mala llet. En aquest cas, Nelson Valente no ataca ningú en concret, no és polític, sinó que va contra la família, pilar fonamental de la societat. L’autor va als extrems, no crec que li agradi la moderació. Des d’una caricatura realista d’un prototip de família captiva el públic, que sap riure i comprendre la bestialitat del què passa mentre ens remou la consciència. Qui no ha minat mai la moral d’algú estimat, d’algú proper? Qui no ha imposat la seva voluntat per sobre de la parella, l’amic? Qui no ha fet sentir, inconscientment, a algú altre menyspreu, superioritat? I encara que aquests personatges siguin portats a un extrem de la sociopatia, sempre hi ha un to, algun gest, alguna mirada que ens recorda que nosaltres també hem pogut viure algun diumenge tan miserable.

La gran virtut del text de Nelson Valente es troba tant en el to com en el ritme. No hi ha cap moment en què el temps s’allargui, no hi cap rèplica, cap escena que sobri. Cada minut pesa i aporta informació i drama. I el to ja el marca de bones en l’arrencada de l’obra, una gran explosió de crits, mala educació, d’abús que s’imposa sobre un dels moments més lluminosos de la vida d’una dona abocada a tirar del carro d’una família disfuncional. Patrícia (meravellosa Mayra Homar) rep una trucada d’un antic amor (Juan Pablo Kexel), que li diu que ve a la ciutat i que té ganes de veure-la. Però el soroll de fons s’imposa: els seus fills bessons (Ramiro Delgado i Gonzalo Sáenz) s’han despertat, reclamant la seva atenció. Dos fills de vint i pico anys, sense ofici ni benefici. I enmig la xicota d’un d’ells (Julia Dorto) que també aporta una certa irritabilitat a l’estampa familiar. Així doncs, amb cinc minuts se’ns ha presentat un conflicte: una dona ha de regir una família d’histèrics egoistes mentre espera que aquesta tarda tingui una cita amb un antic amor. Una porta a l’esperança en el seu infern personal. Però això tot just comença.

Un cop els xavals s’han calmat, apareix la germana de la mare (esplèndida Roser Batalla amb un accent porteño molt treballat). Un paràsit social que es descobreix com el personatge més odiat. La pitjor consellera, la pitjor germana que no fa res més que recordar-li tot allò que va fer malament, la més barruda, la menys exemplar. I malgrat la seva xerrameca tòxica, Patricia aguanta, mira a l’infinit, sospira, espera i tracta de no desesperar. I si a la família no hi haguessin prou boques per alimentar, finalment s’aixeca l’àvia (rotunda Silvia Villazur). Un altre paràsit, però és un personatge que oxigena. Una àvia que viu més de nit, que porta la vida de disbauxa que els més joves no porten. El món al revés: els joves, emmandrits; els vells, de “farra” com si no hi hagués demà. El contrast ens fa riure, però tampoc ens fa perdre la perspectiva. La relació mare-filla tampoc és especialment amorosa, que diguem.

Mentre la mare tracta de trobar el moment per preparar-se per la cita, els conflictes dels seus fills prenen protagonisme i agafen un cert dramatisme que posa contra les cordes a la mare. Valente posa aquesta bona dona al límit per tal que quan arribi la cita tot pugui explotar de la pitjor manera. Què passarà amb la cita? Quina resistència tindrà el personatge? L’autor, però, estima la seva protagonista i li ofereix una possibilitat de redempció. Valente és un romàntic i ho celebrem. Però no ens enganyem: aquestes mares-coratge al càrrec de paràsits no acostumen a tenir aquestes oportunitats. És clar que, al final, el que veiem és com una passa al testimoni a l’altra. La felicitat sempre és una decisió egoista.

La comèdia brilla, una comèdia que gela. Valente construeix uns personatges meravellosos i unes situacions de terror existencial. I té al seu servei un equip interpretatiu de gran nivell. Mayra Homar transmet la bondat i paciència infinita de la Patricia, igual que la seva valentia. Però tota la resta de família està magnífica, encara que tinc una petita debilitat per la xicota d’un dels germans. Julia Dorto té un paper més aviat petit, contingut, sense la verborrea dels seus companys. La transmissió del seu drama intern a través d’un personatge aparentment apàtic és meravellosa. El combat de gestos entre mare i jove conclou la història d’una manera agredolça.