Un conte èpic sobre la Transició

La Sala Beckett ha inaugurat la seva temporada 2021-2022, i l’ha dedicat a la memòria de Josep Maria Benet i Jornet. El dramaturg barceloní, mort la primavera de l’any passat, va ser el pare (o l’avi) de molts dels dramaturgs catalans que actualment tenen la sort d’estrenar a les nostres cartelleres. Toni Casares va decidir iniciar la temporada amb Descripció d’un paisatge, un text de 1978 molt poc representat, i que dialoga directament tant amb la Transició espanyola com amb el nostre present més rabiüt.

Les estrenes tornen a ser una mica estrenes. D’acord, no hi ha la copa de rigor, però les atmosferes que es respiren són de quasi-estrena. Il·lusió al 70% d’aforament i amb mascareta. La primera funció oberta al públic de Descripció d’un paisatge va comptar amb alguns convidats vinculats a la trajectòria del Papitu, com ara la fotògrafa Pilar Aymerich, el cineasta Ventura Pons, els directors Xavier Albertí i Sergi Belbel o el dramaturg Josep Maria Miró, entre d’altres. També era a la platea la Carlota Benet, filla del protagonista de la vetllada i portadora de la seva memòria, com a mínim la familiar. Benet i Jornet va escriure Descripció d’un paisatge el 1978, i el text es va estrenar al Teatre Romea el 1979, en un muntatge dirigit per Joan Ollé i protagonitzat per Rosa Maria Sardà, Àngels Moll i Josep Torrents. El mateix Toni Casares va dirigir una posada en escena del text a l’Aula de Teatre de la UAB, el 1996, i sembla que des de llavors no s’havia tornat a representar professionalment. De fet, a l’entrada de la Viquipèdia dedicada a Benet i Jornet, aquesta obra no hi apareix. Aquí ho deixo.

Toni Casares ha retornat a la direcció escènica (fa quatre anys d’Eva i Adela als afores, el seu darrer muntatge) amb una proposta al servei del text. Tant l’escenografia de Laura Clos “Closca” com el vestuari de Míriam Compte o la il·luminació de Guillem Gelabert estan al servei de les paraules de Benet i Jornet. Descripció d’un paisatge és un conte, una història que succeeix en un país imaginat del Mediterrani, i beu molt del teatre que es feia als anys setanta a Catalunya. És a dir, un teatre influenciat pel realisme i el teatre èpic alemany. El Papitu va passar per l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, i tot i que més tard en renegaria, és evident la influència que va rebre de Ricard Salvat i la seva concepció del fet escènic. Era un temps i un país, evidentment. El caràcter narratiu del text, la seva essència de conte, i els recursos de distanciament que s’empren (personatges que surten de l’acció per comentar-la i autoconsciència de ficció) són totalment característics del teatre que es feia a Catalunya a les acaballes dels anys setanta. Mort el dictador, la promesa de democràcia va ser tacada per la Transició, en què ara sabem de sobres que tot es va deixar ben lligat i relligat (i amb doble nus, per si de cas).

“Quatre esgarips i una mica de llum. És així com s’inicia la història”. Carles Martínez és el funcionari, el narrador-comentador del conte: personatge que serveix de pont entre l’escena i la platea, amb un peu a cadascun dels dos mons. Martínez és sempre garantia de qualitat, tot i que els personatges que interpreta sovint s’assemblen molt. Però siguem sincers: existeixen els actors veritablement camaleònics? El text de Benet presenta i comenta alhora els personatges: el dèspota que governa el país, “un dolent d’opereta”, és interpretat per un Òscar Rabadan sense caricatura i amb tota la seducció de la seva barba frondosa i la seva veu greu. Aquí les protagonistes són les germanes Munàdil, filles d’un doctor contrari al règim, que retornen de l’exili després d’anys d’absència. Elles són Màrcia Cisteró, la gran, aparentment més freda i mesurada, i Enka Alonso, la jove, més temperamental i abrandada. La història beu directament de la tragèdia Hècuba, d’Eurípides (aquí els hel·lenistes ja sabran el final) i és un relat de venjança i justícia.

La resolutiva escenografia de Laura Clos –tarimes a diferents nivells– fa que la proposta avanci amb naturalitat, permetent els canvis d’espai amb gran rapidesa. No cal que entri una taula i cadires per representar el sopar (oh, gràcies), o que hi hagi un llit a manera de tàlem. La interpretació dels actors crea els espais. El repartiment el completen un convincent (i sorprenentment dramàtic) Francesc Ferrer (idèntic al Papitu, amb bigoti), una Fina Rius còmplice i guerrera com les dues germanes o un Pep Ferrer eficient com sempre (“Tinc un paper curt, però important”). El fum es cola per les gelosies que decoren l’escenografia, així com la llum de Gelabert i els records del passat.

El dèspota se’ns revela més astut del que pensàvem (“Les germanes Munàdil són un símbol i reconeixeran l’afalac públic”) i la història ens demostra que les coses, al final, queden més o menys igual com eren abans. Allò del “atado y bien atado” i la mítica cita de Lampedusa a Il gattopardo. L’exili com a moneda de canvi i els jocs de cadires i poder. Els sona? Han passat quaranta-tres anys des que Benet i Jornet va escriure Descripció d’un paisatge. I el paisatge, amics meus, continua sent el mateix.