Un còctel d’Alistair McDowall a la Beckett

Poder disposar de la possibilitat de conèixer en primera persona un dramaturg anglès venerat a Londres, d’escoltar com descobreix les claus de la seva escriptura, i dues setmanes després de veure una lectura dramatitzada de una de les seves obres més celebrades, és un privilegi. Però així ens cuiden els de la Sala Beckett, sens dubte una de les empreses culturals que més escola fan. Posem-hi nom als protagonistes: Alistair McDowall, un dramaturg de trenta anys (talent i joventut tan envejables…); Víctor Muñoz Calafell, traductor i responsable de formació i relació amb autors, el moderador de la xerrada i del col·loqui posterior a la lectura; Iván Morales, director de la lectura dramatitzada d’Aventures brillants; i un grup d’actors que formen part de les companyies El Eje i Todo por el punk.

Diu Alistair McDowall que ell no para d’escriure. Consells? Doncs això, “no paris mai d’escriure, no et tallis, no et censuris, i llegeix molt”. Llegeix teatre, llegeix còmics, llegeix prospectes si cal.  Ara, tot no és tan fàcil, es clar. La constància és vital, però el talent… Ai las, el talent! Però l’Alistair ho viu tot amb tranquil·litat, amb una certa sensació de despreocupació. “Encara m’assec als portals i em poso a escriure com feia en els meus inicis”. McDowall va donar-se a conèixer amb Brilliant adventures (Aventures brillants), i des de llavors no ha parat, sent un dels autors anglesos joves més prolífics i representats. El Royal Court de Londres és la seva segona casa. D’ell valoren la seva forma de parlar sobre temes socials introduint en els relats elements de ciència ficció. De fet alguns es queden amb una vaga descripció, catalogant-lo d’autor de ciència-ficció. Però ell mateix rebutja aquesta etiqueta.

Alistair McDowall parla de “tensions familiars, d’injustícies socials i polítiques, de lluita de classes i ho faig lligant-hi històries de còmics, de cine….” Elements de la cultura més popular. Diu el director i dramaturg Iván Morales que és un autor que li interessava perquè li explicava com era el món ara. De fet, ell mateix sempre tracta d’escriure les seves obres situant-les en el ara i el aquí, quelcom que es veu en la dramatúrgia de l’anglès, això sí, traslladat al seu àmbit més proper. McDowall ve del camp, de les zones més industrialitzades, no de les grans ciutats. El batec dels carrers, dels seus amics ressonen en cadascun dels seus personatges, en els diàlegs, en els pensaments. L’aposta està clara: un retrat naturalista del seu àmbit més proper. Però l’originalitat de la dramatúrgia de l’autor està precisament en com, a poc a poc, introdueix elements estranys, no naturalistes, sense que desentonin amb el relat, creant un univers propi, però molt recognoscible.

Precisament, les Aventures brillants d’Alistair McDowall són un fantàstic exemple per entendre-ho tot plegat. Un adolescent, en Luke viu en un pis de protecció oficial en un barri conflictiu de Middlesbrough. No surt de casa, només es dedica a treballar a la seva habitació en els seus projectes de ciència. Amb ell hi ha la Creg i ben aviat arribarà la Rob, la germana del Luke. El dibuix dels adolescents és ràpid, uns joves marginals, pobres, malparlats, però amb ambicions i ganes de sortir d’aquell cau. Però el conflicte esclata quan la Rob apareix amb el Ben, un home de negocis de Londres que converteix el pis de dalt en un centre d’operacions per tripijocs i tràfic de drogues. Fins aquí tot correcte, un argument que s’instal·la en el drama social. Però en la primera visita de la Rob ja ens introdueix un element rupturista que trenca amb tota la lògica. Portant-lo com un gos, la Rob va amb un home mig nu lligat a una corretja. Per més inri l’home resulta ser el pare ionqui de la Rob i en Luke. Però el clau que rebla, el punt de gir rupturista està en quant, amb la mateixa naturalitat que acceptaven la presència de l’home-gos, li expliquen al Ben que la capsa de cartró que hi ha darrera, que sembla amagar una nevera, és en realitat una màquina del temps. No seran les drogues doncs, ni el pare lligat amb corretja el motiu del conflicte, sinó aquella màquina del temps que tant desitjarà el Ben. Tot agafa doncs un aire de thriller (o un western, com diu el mateix autor) que poc a poc va escalant en violència. Però el mateix autor no deixa de banda els elements estranys. Dóna protagonisme, en una escena antològica, al pare, que fins aleshores només s’havia expressat amb grunys i gemecs. I es clar, la màquina del temps fa la seva funció i ens dóna una aparició sobtada, com passava a Back to the future. Tot i que potser, i degut a la seva procedència britànica i tenint en compte les mides i l’aparença allargassada de la capsa de cartró, podríem assimilar la màquina a la famosa TARDIS de Doctor Who. No seria pas descabellat que McDowall jugués amb aquesta referència, perquè els elements de la cultura pop, i el Doctor Who n’és una de bona, s’inclouen en els seus relats. Però el propi McDowall aclareix que “incloure màquines de temps o superherois són eines dramàtiques per parlar dels sentiments, que serveixin per escoltar els batecs dels personatges”. Les seves posades en escena, com els seus textos, potencien la imaginació més enllà del que veiem a l’escenari.

Iván Morales dissenya l’escenografia amb els elements mínims, recreant els quadres escènics que el text dibuixa. A més a més, incorpora una banda sonora que inclou ritmes trap i electrònica. Però la importància la té la paraula i aquesta ve dita per sis intèrprets, cinc joves talents, d’aquests diamants en brut que el director gaudeix polint, i un més sènior, però amb un esperit jove incorruptible, Marc Martínez. Aquest gemega com l’home lligat amb la corda, però també recorda un accident del passat amb els seus fills. Un monòleg brillant a un pam del públic. Els joves són de dues companyies de nova o gairebé nova creació, El Eje i Todo por el punk. Tots i cada un d’ells donen el to i la caracterització exacta, amb l’energia i la irreverència que escupen els personatges. I a més donen el perfil de personatges britànics, sobretot Pol Fernández, que ja té planta de british bad boy dels anys setanta.

Volem més lectures dramatitzades com aquesta, que ens obrin el ventall d’autors, noves veus internacionals que no acaben d’arribar a casa nostra. Són tastets, però poden embriagar com qualsevol altra obra ben aixecada.