Tractat sobre la manipulació

Torna a Barcelona La forma de les coses, del dramaturg i cineasta de Detroit Neil LaBute. Una peça celebrada i aplaudida arreu, que va guanyar el premi Oliver i de la qual, fins i tot, se n’ha fet una adaptació al cinema. Moltes veus s’entesten a catalogar-la com a comèdia, però és una punyalada amb tots els ets i uts. Una ferida profunda i untada amb sal, que juga amb les bones persones en mans de ments manipuladores i egoistes. Potser per això la proposta arrasa. L’obra es va estrenar a l’Almeida Theatre de Londres el 2001, amb un repartiment encapçalat per Rachel Weisz i Paul Rudd, i set anys després en vàrem veure una versió en català al Teatre Lliure, dirigida per Julio Manrique i amb part de la seva tropa com a companys de viatge i escena.

Ara, quinze anys més tard, el prolífic i polifacètic Marc Rosich agafa la batuta de la nova versió, polida i actualitzada, que es pot veure a la Sala Versus Glòries fins al 28 de gener. També l’ha traduïda. La forma de les coses ens explica com una desimbolta i magnètica estudiant d’art, l’Evelyn (Laura Porta), sedueix un tímid i senzillot vigilant de museu, l’Adam (Francesc Marginet), i com es construeix la seva història d’amor. La parella amiga del noi –la Jenny (Rafaela Rivas) i en Phillip (Jordi Andújar), a punt de casar-se– contempla la seva transformació alhora que es qüestiona els seus propis lligams. Una comèdia de parelles? No pas! O no només! Sense desvetllar el gir argumental (i quid de la peça), el muntatge ens parla de la dictadura de l’estètica, de principis, de valors, d’ètica, i, de retruc, el nord-americà repassa amb sorna el món de l’art i les seves preses de pèl. La nova estrena barcelonina, per cert, coincideix amb la seva reposició londinenca al Park Theatre.

El dramaturg, fill de la classe obrera i de cos no normatiu, aborda al muntatge els cànons de la bellesa contemporània occidental, i com aquests poden condicionar la nostra felicitat. L’Evelyn Ann Thompson, de manera sibil·lina, suggereix al càndid Adam a modificar el seu cos i el seu aspecte físic per a ser més atractiu. Això és, perdre pes, anar al gimnàs, canviar l’alimentació, tallar-se els cabells d’una forma diferent, treure’s les ulleres i posar-se lentilles, operar-se el nas, renovar el vestuari… L’Adam, enamorat fins al moll de l’os i hipnotitzat per la manipuladora Evelyn, segueix fil per randa les indicacions i inclús s’arriba a tatuar al pubis, per voluntat pròpia, les seves sigles: EAT, amb la connotació que això representa. Els seus dos amics estan estupefactes amb els canvis. Anotem tres frases que pronuncia la nostra pèrfida alumna: “No m’agrada l’art que no és veritat”, “No t’esforcis a fer art si no és per a canviar el món” i “Agafar la matèria i donar-li una nova forma”.

L’obra pivota en el binomi protagonista. Marginet (integrant de la companyia Duo Fàcil, amb qui ha fet totes les seves obres, a part d’altres, com per exemple La setena porta) encarna amb molta solvència aquesta víctima innocent, convençuda que exerceix les seves voluntats sense pressió externa. Porta (La pell fina, Kalumba, Una teràpia integral…) exerceix de mantis religiosa sense pietat, algú a qui tothom voldria tenir el més lluny possible… si se la caça a temps, és clar. Rivas (Gustafsson R60, Els rapinyaires, Te deix, amor, la mar com a penyora… ) assaboreix el seu paper de dolça i insegura, però no només no claudica davant dels esdeveniments sinó que reivindica la seva identitat i la seva manera de ser, i s’empodera amb un bon cop de puny damunt la taula. D’Andújar (La màquina de parlar, Rovira vs  Rodríguez, La paella dels dijous…) sempre celebrarem la seva vis còmica, demostrada a bastament. Aquí el registre és un altre, perquè es posa en la pell d’un ésser primari, simple, fanfarró i desagradable, amb el seu punt de geni quan no es deixa trepitjar ni insultar per una forana com l’Evelyn.

Paula Font firma l’espai escènic on es desenvolupa el muntatge. Un quadrilàter blanc i resolutiu (recordem que el teatre està configurat a dues grades) que arrenca amb els intèrprets ja deambulant enmig de les tarimes d’un museu, tot contemplant les peces exposades. Marginet, per cert, ja fa de vigilant tot indicant per on ha de passar el públic mentre cerca la seva butaca. Més tard, amb un escàs inventari d’elements, aquella sala expositiva es converteix en un bar, en una cambra amb llit inclòs, o en un parc. El disseny de llums de Daniel Gener aporta el seu meticulós granet de sorra per a facilitar les transicions i els moments de clímax. Marta Pell es fa càrrec del vestuari: modern i acolorit per a l’Evelyn, clàssic per a la parella amiga i la metamorfosi de la pana estripada a l’atrevida jaqueta de marca per a l’Adam.

En un punt i a part destacarem l’espai sonor, mèrit de Roger Blasco. Al text original no hi ha cap mena d’acotació al respecte, així que la desfilada de hits musicals que escoltarem a escena és un regal d’Apunta Teatre, la companyia que assumeix l’obra. Versions de Nirvana, Blur, Oasis o The Cure s’encadenen múltiples vegades per a delícia dels espectadors amants de la música majoritàriament britànica. Tot plegat al servei d’una obra que denuncia el dret que hom s’adjudica per intervenir en la vida d’altri sense que ho hagin demanat. Quina justificació ens atribuïm per a fer-ho? Quines en són les conseqüències, sobretot emocionals? Com algú pot mirar-se després al mirall i no tenir càrrec de consciència? El quartet d’intèrprets intenta fer-nos reflexionar però sense donar-nos respostes. Que cada individu n’extregui les seves conclusions.

La forma de les coses encapçala la denominada “Trilogia sobre la bellesa”, seguida per Gorda i per Pretty. Totes tres obres s’han vist ja a Barcelona. Fat Pig (al títol original), a La Villarroel el 2006, dirigida per Magda Puyo, abordava l’enamorament amb desenllaç impossible entre una dona grassa i un sexy boy. Reasons to Be Pretty (també a La Villarroel, el 2016), dirigida per Marilia Samper, plantejava com no sucumbir a la tirania de l’aparença. Un trencaclosques de tres peces sobre l’obsessió de la societat per l’aspecte físic. Neil LaBute ja és un habitual de l’escena catalana. A més, també s’ha representat Excés (TNC, 2002) o Coses que dèiem avui (Sala Beckett, 2010), un recull d’algunes de les seves obres curtes. Posi un LaBute a la taula i triomfarà. La llista de textos del dramaturg és àmplia, així que encara en queden per a omplir cartelleres.