Ser o no ser (guap@), aquesta és la qüestió

La nova elecció de Sixto Paz Produccions planteja com no sucumbir a la dictadura de l’aparença.

La Villarroel programa Pretty, l’obra que tanca la “Trilogia sobre la bellesa” del reputat dramaturg nord-americà Neil LaBute, després dels èxits de La forma de les coses i Gorda (representades totes dues a Barcelona, l’última al mateix teatre fa deu anys). La nova elecció planteja com no sucumbir a la dictadura de l’aparença.

Sara Espígul i Pau Roca a 'Pretty', de Neil LaBute. © Kiku Piñol

Pretty (Reasons to be pretty, al títol original) no és, ni de bon tros, la millor obra de LaBute, l’autor nord-americà celebrat i multipremiat arreu, acostumat a ficar el dit a la nafra i incomodar algunes parròquies en analitzar la complicada naturalesa humana. Tampoc la més representativa, ni tan sols de la trilogia. Tampoc la temàtica és de rabiosa actualitat (la tirania de la bellesa, que esclavitza i condiciona les nostra societat cosmopolita és més antiga que la pana), però cal celebrar que els sempre eficaços Sixto Paz Produccions l’hagi escollida per engreixar el seu currículum (un LaBute sempre queda bé) i, de pas, oferir-nos als espectadors l’última peça que ens faltava del trencaclosques.

L’argument de Pretty és simple: a la Meri (Sara Espígul) li arriba una conversa que el seu nòvio Edu (Pau Roca) ha tingut amb el seu millor amic i company de feina Toni (Joan Carreras) en la qual li diu que ella “té una cara normal” (per contraposició, ella no és “guapa”). Aquest comentari, aparentment inofensiu, revelat per la Carla (Mariona Ribas), la millor amiga de la Meri i parella del Toni, causa la devastació. La protagonista se sent insultada i menyspreada (“Jo no podria estar amb un tio que no em trobés guapa”, arriba a dir) i posa de manifest que sempre s’ha d’anar en compte amb el que dius, encara que sigui al teu millor amic. Frases tretes de context sovint generen problemes, tot i que l’interessat subratlli que no canviaria la xicota per res del món. En aquest cas, però, els problemes agafen dimensions còsmiques, i el vendaval d’emocions que desperten a l’interior de la Meri arriben a tals extrems que alerten dels perills de tenir una nòvia amb la cua de palla.

La directora d’aquesta petita orquestra, encarregada de posar fil a l’equació emocional que esquitxa les dues parelles, és Marilia Samper, que ja havia dirigit dos espectacles dels Sixto Paz, Pulmons i Si existeix encara no ho he trobat, i és una habitual de La Villarroel. Samper plasma amb precisió l’oratòria embarbussada del personatge més intens de Pretty, la Meri, però la gesticulació histriònica que li fa executar (l’obra original no inclou aquestes acotacions), entenc que és una elecció personal de la directora, distorsiona la funció. És cert que la interpretació de Sara Espígul aixeca rialles, però aquesta comicitat exageradament impostada aconsegueix, al meu entendre, l’efecte contrari, i fa que no només la pobra Meri caigui antipàtica, sinó que perdi la versemblança que en un primer moment podria tenir i que l’empatia que despertava s’escoli com l’aigua entre els dits. Mariona Ribas és efectiva en el seu paper d’inquisidora (i més, vestida de guàrdia de seguretat), però el personatge, a més d’arquetip, és buit; i Joan Carreras, sempre excel·lent allà on vagi, aquí té un paper poca-solta, pla, de manual. Sobresurt per damunt de tots, i amb galons, Pau Roca. El veiem desconcertat, al·lucinat, tocat, expectant, il·lusionat, traït, humiliat (una de les millors escenes, sense dubte, és quan la Meri li vomita a la cara una feridora llista de greuges, davant la concurrència). Roca ens regala tots els matisos necessaris i aconsegueix ser el referent indiscutible de la funció, relegant els altres a meres comparses. Roca podria enfrontar-se tranquil·lament, ell solet, a un monòleg, viscut i sentit, i ens transmetria les mateixes emocions, sense la resta d’atrezzo, inclosa l’escenografia (simplíssima, però efectiva alhora, reproduint els accessos i els vestidors d’una empresa). Aquí Samper li sap treure el màxim de suc, si bé és cert que a Pau Roca no cal que l’orientin gaire perquè doni el millor de si mateix.

Mariona Ribas és Carla a 'Pretty'. © Kiku Piñol

És interessant, això sí (mèrit de LaBute), que l’acció se situï en l’univers de la classe treballadora: dos empleats d’una fàbrica ubicada en un polígon industrial, l’esmentada guàrdia de seguretat i la famosa Meri, perruquera de professió (s’entén que el seu màxim sigui estar –que no ser– bella). Segurament seria més tòpic si l’autor centrés la història de la dependència dels valors estètics i del què diran a les classes que viuen a l’Upper Diagonal. En canvi, com aquests cànons afecten la classe obrera és summament més enriquidor (ja sigui per defugir de les misèries inherents o com a fórmula d’ascens social). Però del que realment parla Pretty és de les inseguretats personals i els complexos físics: com d’important és ser guapo per resultar atractiu als altres i, per tant, ser acceptat i reconegut dins la tribu, tant la més immediata (parella) com la més llunyana (família i amics, i de retruc, tota la societat). Volem saber quina aparença real tenim i què pensa la gent de nosaltres: si som prou guapos, si som prou bons. En definitiva, si som els millors. Ras i curt, l’obsessió per la imatge que generem més enllà de la nostra bombolla de confort i seguretat.

L’autor té un profund respecte per la classe treballadora, de la qual prové i on ha crescut i que, per tant, coneix molt bé. “El pitjor dia que hagi pogut tenir jo escrivint és millor que el millor dia que hagi pogut tenir treballant en una fàbrica”, diu. I afegeix: “Tota la gent que ho fa (treballar en una fàbrica), any rere any, per pagar el lloguer, el menjar o les despeses de les criatures, té tot el meu suport. Escriure és fàcil. La vida és dura”. LaBute, un home amb un físic lluny dels cànons de bellesa actual, no amaga el seu rebuig per la gent que dedica temps a mirar-se al mirall, preguntant-se una cosa tan insubstancial com l’aparença o el pentinat que portaven ahir. “M’agrada la gent que dedica més temps a treballar que a Facebook, la gent que surt i viu la seva vida enlloc de plasmar-la en un blog”, rebla. Però si és així, Pretty (que va estar nominada a un Tony en la categoria de millor obra) es queda curta, no passa d’apuntar els titulars, les pinzellades en el plantejament i, en canvi, ens deixa orfes d’aquesta oportuna reflexió. Les dues primeres parts de la trilogia sobre l’obsessió de la societat amb l’aspecte físic, La forma de les coses i Gorda, anaven molt més enllà (fins on podem arribar en nom de l’art, en la primera; i l’enamorament amb desenllaç impossible entre una dona obertament grassa i un sexy boy, en la segona).

Pau Roca i Joan Carreras a 'Pretty'. © Kiku Piñol

Neil LaBute ja és un clàssic de l’escena catalana. Al llarg dels anys, s’han anat estrenant obres de l’autor i director de Detroit. Pretty, sense anar més lluny, és estrena a tot l’Estat espanyol, malgrat que la peça data del 2008 i va ser la primera que el polifacètic dramaturg va representar a Broadway. La mateixa Villarroel va acollir Gorda a la temporada 2006/2007, amb uns fantàstics Ivan Benet i Mireia Gubianas, i també Julio Manrique va adaptar La forma de les coses, amb un enorme èxit, i més endavant algunes de les seves peces curtes. LaBute sempre ha tingut bona acollida a Barcelona, i reitero l’encert de Sixto Paz de brindar-nos l’oportunitat de veure la peça que ens faltava per quadrar el cercle. I aprofito per reivindicar dues excel·lents peces de l’autor, encara no estrenades a les nostres contrades, per si alguna companyia s’anima: The Mercy Seat, sobre una parella d’amants tancats en un apartament de Nova York mentre es produeix l’atemptat a les torres bessones on ell, precisament, hi treballa; i The break of noon: què passaria si Déu li digués a un home de negocis que ha de ser millor persona, però el món no el deixés?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació