Tot jugant amb Pigmalió

Tot fent Pigmalió és un gran homenatge a la cultura i a la llengua. La dramatúrgia de Marc Rosich és un viatge nostàlgic i, en certa manera, històric pels moments més emblemàtics d’aquest text de Bernard Shaw, popularitzat a Catalunya gràcies a la magnífica traducció i adaptació feta per Joan Oliver als anys cinquanta i mundialment conegut gràcies al musical My Fair Lady que fou adaptat al cinema l’any 1964 amb Audrey Hepburn i Rex Harrison com a protagonistes. Rosich, braç a braç amb Jordi Andújar, comenta que ha creat una “petita bogeria” amb la dramatúrgia i la direcció de l’obra, que acaba sent un joc metateatral amb “salts mortals lúdics” i ganes d’implicar el públic.

Del 31 de gener al 24 de març, la Sala Versus Glòries acollirà aquesta nova producció, tot i que l’estrena oficial serà el dia 7 de febrer. L’espectacle comptarà amb l’actuació de Lloll Bertran i Manel Barceló. Es dona el cas que Lloll Bertran ja va protagonista el musical Pigmalió que Xavier Bru de Sala va adaptar per a Dagoll Dagom el 1997 a partir de My Fair Lady. Bertran i Barceló seran els encarregats de donar cos i veu a tots els personatges de l’auca. I, de fet, la dramatúrgia també compta amb alguns records personals de Bertran sobre aquell mític muntatge de Dagoll Dagom.

Per a Bertran, aquest retrobament amb el personatge de Rosita Fernandes -Joan Oliver va adaptar i catalanitzar tots els nomes i localitzacions del text original de Bernrard Shaw- li ha permès tractar-lo amb més maduresa i sensibilitat. D’altra banda, per a Manel Barceló, aquesta ha estat una oportunitat per jugar amb aquells personatges que van fer que volgués dedicar-se al teatre: “És com tancar un cercle, perquè m’he retrobat amb els meus inicis, amb aquelles primeres sensacions”, explica Barceló. 

El punt de partida és una sala d’assaig on els dos protagonistes assagen Pigmalió, la peça que han de representar. El vestuari d’època que llueixen és el primer tripijoc que plantegen els directors, ja que contrasta amb la senzillesa de la sala. Al llarg de l’hora i escaig que dura la peça s’hi combinen fragments del text de Joan Oliver, cançons de la pel·lícula americana de George Cukor, moments en què els actors reflexionen sobre què suposa per a ells representar aquesta obra i anècdotes seves personals relacionades amb aquest retrobament sentimental. Pel públic és un viatge desconcertant, “juguem amb el que és veritat i el que és mentida. Volem que el públic es perdi i es pregunti quan els personatges són ells i quan no”, comenta Jordi Andújar. 

A més, Rosich també ha volgut rendir homenatge a la llengua catalana. Enmig d’aquesta desconstrucció de l’original, s’hi podran captar molts dels accents i dialectes de la parla catalana. Les cançons, recuperades d’artistes com Salvador Escamilla o Núria Feliu i amb la música de Marc Sambola, també seran en català, i donaran aquest afegit a la reivindicació cultural de la peça.