Som dins un videoclip

Veig per Twitter que aquest cap de setmana la Shakira ha celebrat el seu aniversari amb una festa més aviat modesta. En la seva humil casa han passat gent com la Beyoncé, el Chris Martin, Messi i Antonella, la Rosalia, Gloria Estefan, Jennifer López, Ben Affleck, Penélope Cruz i un llarg etcètera. Era l’ocasió perfecta perquè la gent de La Virgueria i de NUS Cooperativa irrompessin l’orgia d’egos i realitzessin un taller d’aquests que fan per a joves amb la finalitat de donar eines d’anàlisi critiques a l’hora de veure videoclips. I de pas, per si tenien pensat de passar alguns dies a Barcelona, donar-los-hi entrades per El missioner a la Fundació Joan Brossa, que just acabaven funcions diumenge passat. Si hi haguessin anat, s’haurien sentit molt interpel·lats.

La coherència amb una ètica i un pensament social és quelcom que costa molt seguir al llarg de la vida. Per això, fer-ne bandera i portar aquesta coherència al camp professional, concretament en una companyia d’arts escèniques, té encara més mèrit. Inspirar les bones pràctiques en aquest món és important. Vivim entravessats per mil imatges, inputs digitals que ens bombardegen en un instant per perpetuar els valors del capitalisme. Per això sí durant una hora i mitja, asseguts a una butaca, rebem una bona dosi de teatre crític i reflexiu, teatre per dinamitar el capitalisme des de dins, doncs benvingut sigui. És obvi que un cop sortim del teatre, tornarem a posar-nos els auriculars i tornarem a sentir els mateixos hits capitalistes de sempre. Però almenys tindrem la consciència de quina mena de música escoltem.

I precisament la cosa va de música. La tesi tracta sobre com els grans hits i els videoclips que els acompanyen, els contemporanis i els de tota la vida, sols fan que perpetuar uns models clàssics de capitalisme voraç, uns rols de gènere i socials que ens esclavitzen. La Beyoncé, la Lady Gaga, la Madonna, però també el Glenn Medeiros, els Dire Straits o el Sabina són armes de submissió massiva (terme emprat per la mateixa companyia, al Cèsar el que és del Cèsar).

L’autoria de l’Isis Martín i l’Aleix Fauró està estructurada en tres línies narratives que es van entrellaçant. No són històries amb un plantejament, nus i desenllaç, sinó més aviat contes conclusius amb personatges recurrents que són com relats amb aparença distòpica amb una mica de costumisme. Primer tenim l’Èric, un hacker que representa tots els hackers. Ara és a Barcelona, ara a Buenos Aires, ara a Chicago i ara a Tokyo. Des del cafè on es troba sempre li serveix una cambrera que va mutant de nom. Treballa amb el seu ordinador i intenta sorprendre a la seva cambrera amb les seves troballes a Internet. El relat del narrador omniscient, la veu escollida per a tots els relats, descriu passivament i amb actitud freda el que fa i el que pensa aquest hacker. Tot i que representa un personatge que pot atemptar contra la nostra seguretat digital, que es creu un activista contracultural, a l’hora de la veritat és un peó més en el taulell capitalista. Els seus cascos de 800 euros el delaten.

Després de la primera aparició de l’Èric, quatre moviments escenogràfics, quatre elements d’attrezzo nous situats en aquestes plataformes en forma de graons, i un nou narrador ens explica la història de la Sara. Bé, la projecció de la vida que desitja aquesta nena de vuit anys. El relat de la Sara es repetirà fins a tres vegades amb moltes variabilitats, però amb un tret en comú: totes volen ser borratxes, és a dir estrelles de videoclips, cantants d’èxit. La tria del gènere femení no és gratuïta. Totes les històries són somnis infantils que assumeixen peatges emocionals i de salut que el voraç sistema capitalista i patriarcal imposa a les nenes, joves i dones que volen fer-se un lloc en el mainstream. Les tres Sares estan cosificades i encara que el seu relat es disfressi de “sexocràcia”, al final aquest apoderament femení  està subjecte també a explotació.

La tercera línia narrativa trenca aquesta lògica distòpica i el narrador es fixa ara en els dos dramaturgs de l’obra i en com a través d’episodis quotidians en família com un dinar de diumenge es va encenent l’espurna que acabarà confluint en aquest espectacle. Aquest relat que es va desplegant serveix també per demostrar com els propis mateixos autors són esclaus dels hits musicals, i tot i que condemnin les lletres de Bad Bunny o critiquin el K-Pop, haver sentit Glenn Madeiros o ser una fan de C. Tangana, tampoc els eximeix. I mentre analitzen com estan construïts aquests hits musicals (meravellosa la teoria del silenci) i com ens empassem aquests productes culturals massificats, es van fent preguntes de com haurien de ser i sobre la responsabilitat de cadascú en la difusió d’aquests productes. I una pregunta que ressona per sobre de totes: es pot canviar el món canviant la lletra d’una cançó?  

La fragmentació i l’ordre de les tres línies narratives és clau per anar desplegant la tesi de l’espectacle. La visió perifèrica de l’Èric com un consumidor crític més es barreja amb els testimonis de les Sares, autèntiques víctimes d’aquest sistema i entremig els dramaturgs somien en crear una obra que denunciï el capitalisme que amaguen els videoclips. Cada part està ordenada amb sentit, encara que el final és una mica abrupte.

El segell de La Virgueria no sols es nota en el seu teatre polític i social, sinó també en el seu teatre viu, impactant escènicament. Un cop més el moviment, la performance, i més que mai, la coreografia pren protagonisme. De la mà de la Patrícia Bargalló, també dins l’elenc interpretatiu, l’espectacle està dissenyat perquè sempre, sigui en primera línia o de fons, hi hagi algú recreant alguna coreografia d’alguna diva. I lògicament l’espai escènic dissenyat per les dues Paules (Font i González) és clau per endinsar-nos en aquesta distopia reflexiva, les quals, aliades amb el cada vegada més sol·licitat Francesc Isern, encarregat del vídeo i les projeccions, i amb el David Bofarull i el Mario Andrés il·luminant, creen un escenari en perpetu canvi. La direcció escènica de l’Isis s’ha bolcat en crear imatges que evoquin una estètica videoclipera: sigui per l’ús d’una nina que simbolitza les tres Sares, pel moment en què Esmeralda Colette vestida com una núvia canta sobre l’origen del nom de Lady Gaga o potser per la simulació sexual dels intèrprets sobre el cos de la mateixa Isis. Cada imatge, però, està dissociada del que es va dient, creant aquest efecte de crítica constant.

Probablement, aquesta és l’obra on els intèrprets es llueixen menys individualment, ja que la no personalització del relat fa que, mentre es van passant el micròfon per exercir de narradors, adoptin un to més fred i distant. Tanmateix, el treball de Guillem Gefaell, virguero molt reincident en els últims muntatges, de l’Esmeralda Colette i l’Alba Sáez sembla que pren més protagonisme.

La Virgueria continua en forma i més que mai ens escup unes quantes veritats a la cara. Perquè tot i desmuntar la indústria musical global, tot i fer-nos veure que cada videoclip perpetua uns cànons estètics definits pel capitalisme, el que fa millor és dir-nos que som nosaltres qui ho permetem. Però, amb humor, assumeixen que tots formem part d’aquest sistema. Fins i tot ells mateixos. El desig d’un dels dramaturgs era que, imbuïts per l’erotització forçada dels videoclips, marxéssim a casa amb ganes de follar. Però acaba reconeixent que han fet un espectacle que no fa venir ganes ni de follar ni de viure.