Sarsuela, doncs, minyons, coratge!

La sarsuela és un gènere força injuriat a casa nostra. A la immensa majoria de nosaltres el mot ens evoca un espectacle tronat i carrincló, amb intèrprets abillats a la folklòrica manera cantant cançons allargassades i estridents. Res més lluny de la veritat. La jove companyia Epidèmia Teatre s’ha proposat demostrar-nos que la sarsuela catalana pot ser una font, perfectament legítima, per a nodrir la creació contemporània. Si no em creuen, vagin a veure Mistela Candela Sarsuela, en cartell al Maldà fins al 9 de maig, i ja m’ho diran. 

Després d’atrevir-se amb l’adaptació d’una superproducció de Broadway com 9 to 5, i d’aventurar-se en el camí de la creació pròpia amb Bed&Breakfast, els membres d’Epidèmia Teatre han posat fil a l’agulla (mai millor dit) per fer-se un vestit a mida amb textos i cançons de diverses sarsueles. Les escollides són: El punt de les dones (1864) i Si us plau per força (1866), de Frederic Soler “Pitarra”, i La gran sastressa de Midalvent (1870), d’Eduard Vidal i Valenciano; paròdia, al seu torn, de l’opereta francesa de Jacques Offenbach La gran duquessa de Gerolstein de 1867.

I és que la sarsuela catalana, de gran succés a cavall dels segles XIX i XX, va ser força prolífica en obres i autors i, més enllà de l’arxiconeguda Cançó d’amor i de guerra (1926), no hauria hagut de perdre mai la seva ascendència dins del patrimoni escènic i musical del país. Quant de mal va fer l’apropiació indeguda de certes manifestacions culturals populars per part del Franquisme! La gran majoria d’aquest llegat s’ha perdut o és extremadament difícil de trobar, tal com va constatar Joel Riu, director musical de l’obra, durant els assaigs. Més enllà de les partitures d’Offenbach, li va ser gairebé impossible trobar les composicions originals de Joan Sariols i Anton Gordon per a les obres de Pitarra. Sort en va tenir dels beneïts arxius i biblioteques nacionals!

Mistela Candela Sarsuela presenta una elaborada dramatúrgia de Sílvia Navarro i Gemma Sangerman, directora de l’espectacle, que a més d’unificar trames i personatges, també inclou alguns versos de Josep Maria Arnau, destacat comediògraf arenyenc força popular durant la Renaixença, que evoquen les aventures colonials dels indians catalans. I és que l’obra toca tots els pals de l’imaginari d’aquella època: des de l’afany pel treball, tan ben exemplificat a L’auca del senyor Esteve de Rusiñol, fins a l’ideal pels diners, el desig que ens toqui la loteria, força popular a l’època, o la persistent distinció de classes d’una Catalunya industrial dividida entre obrers, burgesos i menestrals.

La majoria de versos es mantenen intactes, per bé que actualitzats, respectant la mètrica heptasil·làbica tan característica d’aquestes obres populars i que són tan fàcils de memoritzar gràcies al seu caràcter mnemotècnic sustentat per la rima. Hi ha poques variacions respecte a les històries originals, per bé que a l’obra ja no hi apareixen esclaus cubans i les dones s’estalvien la submissió als designis de marits i pretendents; una actualització més que necessària que demostra com de fàcil és adaptar qualsevol obra als estàndards actuals si realment hi ha voluntat de fer-ho.

El resultat és un divertit musical, amb moments especialment ben trobats, com la lliçó de seducció amb vanos, la còmica disputa entre doctors partidaris de l’homeopatia i els de l’al·lopatia, o l’antològica llista de productes típics de cada poble català. Una obra que flueix gràcies a un ús vivaç de la llengua, amb un vocabulari ric i eloqüent, ple de castellanismes i barbarismes, que esglaiaria als més puristes, però que fa les delícies dels defensors del català tranquil. O el que vindria a ser el mateix, esveraria els jocfloralescos i captivaria els defensors del “català que ara es parla,” en paraules de Pitarra. I és que el debat lingüístic, sovint, sembla estar permanentment encallat a mitjans del segle XIX.

Gemma Sangerman, una de les millors professores de dicció de l’Institut del Teatre -amb permís de la llegendària Coralina Colom– encamina els seus intèrprets cap a un ús eficaç del vers i la qualitat interpretativa de tot el conjunt, format per Aida Llop, Mireia Lorente-Picó, Lluís Oliver i Joan Sáez és notable, amb diversos canvis de personatge, un bon to per a la comèdia i unes qualitats vocals que sobresurten en diferents moments de la partitura.

Una partitura que Riu ha sabut també adaptar als temps actuals, amb noves harmonitzacions i estils musicals que amplien la paleta de colors sonora de la peça, d’acord amb l’acolorit espai i el vestuari que firmen Mariona Signes i Sergi Cerdán, amb notable menció pels diversos dissenys de la Sastressa interpretada per Lorente-Picó. Tot plegat per oferir-nos una sarsuela del segle XXI que, des del primer moment traspua energia per totes les seves costures, en part gràcies a les escaients coreografies d’Anna Rosell –algunes més eficaces que altres- i, en part, gràcies a l’entrega d’uns intèrprets que creuen en el que fan i que ho defensen amb dents i ungles.

El públic riu i s’ho passa bé, i els aires de sarsuela que respira l’obra s’entremesclen amb ritmes urbans, cançons amoroses i ensucrades a l’estil Disney, petites sorpreses escèniques, jocs de paraules i diversos embolics amorosos que acaben amb un apoteòsic final on l’energia continguda durant tota l’obra es desborda i encomana a l’audiència. Només em resta dir que sarsueles així, sí! Deixem-nos de Gilberts i Sullivans, oblidem els Offenbachs, allunyem-nos de Broadway i pouem en el nostre propi patrimoni musical: ànsia, doncs, minyons, coratge!