Sant Hubert, patró dels caçadors

3 de novembre i ens plantem, jo i la meva calipàndria, al Teatre Municipal de Girona per veure els de Complicité amb el seu Drive your plow over the bones of the dead («Passa l’arada pels ossos dels morts»). Aprofito aquesta tribuna per disculpar-me pels esternuts, tos i mocades durant la funció. Avui he decidit apuntar-me a la prefunció, una mena d’introducció a l’obra que es fa al deliciós (i burgesíssim) Saló de descans del teatre. M’hi esperen l’Andreu Gomila, crític, escriptor i traductor, que és l’encarregat d’il·luminar-nos, i una trentena de persones, que l’escolten com tots els professors desitjarien ser escoltats: amb devoció. Gomila ens explica qui són Complicité, què és Passa l’arada.

L’obra és una adaptació d’una novel·la de la Nobel Olga Tokarczuk. Aquest matí me n’he llegit la meitat perquè les adaptacions sempre són interessants; m’agrada veure quines decisions s’han pres i com s’ha adaptat, sobretot quan es tracta d’una novel·la com aquesta, narrada en primera persona amb poques escenes dialogades i molta digressió. Adaptar aquesta obra al teatre em sembla tot un repte. La novel·la m’ha interessant més aviat poc i després de veure el que n’ha fet Complicité em pregunto si deu ser a causa de la traducció castellana, una mica insípida, ja que el to de l’obra de teatre és bastant diferent: molt més juganer i irònic. En definitiva, que com que no sé polonès, no sé quina és la veritable Tokarczuk.

Complicité és una d’aquelles companyies que costen de contractar. Costen en tots els sentits: primer, en el sentit que és difícil, perquè estan molt sol·licitats (quadrar calendaris amb ells és més malabarístic que la puntualitat de rodalies); i segon, en el sentit econòmic, no només perquè el seu caixet és considerable (normal: ja sabeu, la llei de l’oferta i la demanda) i perquè a més facturen en lliures (s’apuja la clatellada), sinó també perquè són molta gent. Calculo que per a la funció de Girona (10 actors sobre l’escenari) es deuen haver desplaçat unes 30 persones (a les quals cal pagar, esclar, avions, allotjament i dietes), i sumar-hi un parell de tràilers. A canvi, l’èxit està pràcticament assegurat. A la porta em trobo alguns coneguts: «Això no ens ho podíem perdre». Complicité sempre és un esdeveniment.

Potser el problema és aquest. Que continuem creient en els clixés, confiant-hi, recorrent-hi, perquè, ai, són tan convenients: simplifiquen el món i ens el fan més comprensible.

La protagonista de l’obra (Janina) és una dona d’uns seixanta anys amb algunes excentricitats: una fe cega en l’astrologia, mals i dolors de tota mena, un bri de misantropia i un amor sense límits pels animals (compensat amb un odi igual d’intens pels policies, els caçadors i els capellans). Viu en unes muntanyes poloneses a tocar de la República Txeca, on els hiverns són rigorosíssims. Està envoltada de pocs veïns i de massa caçadors que maten més per diversió que per cap altra cosa. El pinyol de l’obra és que comencen a aparèixer morts alguns dels caçadors i ella sosté que els assassins són els animals, que s’estan venjant. La prenen per boja, esclar. Passa l’arada és una mena de thriller ecologicopolicial i filosoficorural que flirteja amb la comèdia àcida. Una mena de Fargo amb pinzellades intel·lectuals: els versos de William Blake fan de leitmotiv que ens guia per les entranyes de la trama amb l’excusa que la Janina ajuda un alumne seu a traduir-los al polonès.

L’obra és gairebé un monòleg de tres hores, puntejat d’algunes breus escenes amb altres personatges. L’actriu que encarna la Janina, Amanda Hadingue, és formidable, també la resta d’actors que tant li fan d’espàrring en les escenes dialogades com escenifiquen coreografies simbòliques o encarnen tota mena d’animals (quin encert la decisió de tenir persones fent d’animals). Tot acompanya la Janina, també  l’escenografia eficient i elegant, el vídeo en blanc i negre, els jocs de llums (els blancs, les penombres, els esclats inesperats), els contrastos sonors, els tocs de postmodernitat i autoconsciència posats amb molta gràcia, la perfecció amb que s’executen els canvis d’escenografia. Tot flueix sense que se li vegin les costures. La tecnologia no oculta el teatre sinó que el subratlla, i això s’agraeix en els temps que corren. Passa l’arada és un artefacte complet, total, i crea una genuïna complicité amb l’espectador: ens fa riure, ens desperta la compassió i l’empatia, ens planteja preguntes. Amb l’excusa de la trama policial, el text ens parla d’animalisme, de negacionisme climàtic, del problema dels homes (la síndrome testosterònica: li compro), de l’envelliment, de l’amistat, del dol. «Only the sick are truly well», diu un personatge en un moment de l’obra. ¿On he de signar?

Veient aquesta maquinària impecable que mou els seus engranatges com una cosa viva, se m’acut que el teatre és també un ésser orgànic, un animal mitològic que cal salvar de les batudes de la modernitat. Tanmateix, malgrat l’enlluernament i la perfecció, a la mitja part constato algunes desercions a platea. ¿Potser l’obra és una mica massa llarga (innecessàriament llarga, s’entén: una obra pot durar sis hores i necessitar sis hores)? ¿Potser, quina bajanada, sento que tot és massa net, massa perfecte, massa a lloc? ¿Massa teatral? ¿O serà la calipàndria que porto al damunt com una capa de malestar que m’insensibilitza i no em deixa connectar amb el món?

En una escena, els caçadors celebren el dia del seu patró, Sant Hubert, amb una festa de borratxera i fanfarronades. I resulta que Sant Hubert és el 3 de novembre, és a dir avui, el dia que jo soc asseguda a la platea del Municipal escoltant-los. I penso que en algun lloc no gaire lluny, deu haver-hi uns caçadors de debò com els que els diumenge es passegen vora casa meva encalçant senglars, caçadors devorats per l’estultícia que s’engaten amb vinatxo i s’afarten de botifarres. O no. ¿Són els caçadors com aquest clixé? ¿Són els animalistes uns excèntrics incapaços de fer-se entendre? Potser el problema és aquest. Que continuem creient en els clixés, confiant-hi, recorrent-hi, perquè, ai, són tan convenients: simplifiquen el món i ens el fan més comprensible. Però potser els necessitem, perquè tot és més complex del que sembla, també els llibres d’Olga Tokarczuk.