Retirada d’una estàtua (en dos actes)

Aquest diumenge a Barcelona es va viure una festa popular que tenia com a eix central un fet poc comú a les nostres latituds: la retirada d’una escultura de l’espai públic. A la cruïlla de la Via Laietana amb el Passeig Colom, al costat de l’imponent edifici de Correus, l’estàtua d’Antonio López va ser baixada del seu pedestal. Una festa ciutadana, organitzada per l’Ajuntament i amenitzada per Comediants, va servir per acomiadar definitivament el primer Marquès de Comillas d’aquest espai, que a partir d’ara queda obert a un canvi de nom.

L’any 2010 l’entitat SOS Racisme i els sindicats UGT i CCOO van demanar al consistori barceloní, per primer cop, la retirada d’aquesta estàtua de l’espai públic. Han hagut de passar vuit anys, però finalment ha succeït: l’Antonio ja no hi és. Barcelona deixa de tenir un monument dedicat a un esclavista, que va fer fortuna transportant persones des de l’Àfrica fins a Amèrica, on eren venudes com a esclaus. Fundador de la Companyia Transatlàntica i del Banc Hispano Colonial, López es va enriquir fent de negrer, i va guanyar el títol de marquès i de Grande De España gràcies a les seves bones relacions amb els borbons. El poeta Jacint Verdaguer va ser el capellà de la companyia naviliera, i posteriorment va exercir com a confessor de la família, arribant a dedicar L’Atlàntida al marquès. Al seu torn, Eusebi Güell, mecenes d’Antoni Gaudí i gendre del marquès de Comillas, es va inspirar en el poema verdaguerià a l’hora d’encarregar els dissenys dels Pavellons Güell a l’arquitecte de Riudoms (o de Reus, com es prefereixi). Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. És cada cop més públic i notori que les fortunes dels indianos, que van pagar i fer possible l’esplendor del Modernisme, tenien uns orígens si més no èticament reprovables. Barcelona és bona si la bossa sona.

Doncs bé, la festa estava anunciada pel diumenge 4 de març, per això quan vaig passar per la plaça el dissabte 3, i vaig veure que l’estàtua ja era a terra, em vaig quedar de pasta de moniato. “Es deu tractar d’un assaig tècnic”, hauria d’haver pensat jo, crític teatral habituat als assajos tècnics, a la italiana i generals. Doncs bé, servidor de vostès va pensar: “Potser l’han baixat avui perquè demà hi haurà molta gent, i volen evitar així el possible perill, amb la grua i tot plegat”. Poc amant de fer fotos amb el mòbil, vaig pensar que l’ocasió s’ho mereixia, i vaig retratar l’estàtua de l’Antonio a terra i el pedestal buit. En vaig fer aquest tuit amb el text “Que bonic que és veure com retiren l’escultura d’un esclavista. Bye bye, Antonio!” i al cap de poca estona vaig al·lucinar bastant amb la repercussió que va tenir (sóc tuitaire de pocs likes i retuits, jo). Cent setanta-sis likes i setanta-nou retuits és quelcom que un article sobre la darrera peça de l’Antic Teatre no aconsegueix, creguin-me (i mirin que m’agradaria). Em vaig dirigir cap a l’activitat de la Quinzena Metropolitana de Dansa que m’esperava, i en sortir-ne vaig veure el missatge que em van enviar els de Betevé Notícies, demanant-me si podien fer servir les meves fotografies. És clar, els vaig dir, però ja sabeu que era un assaig, oi? Tornant a casa, vaig tornar a passar per la plaça, veient que l’estàtua del senyor Antonio tornava a ser al seu lloc. Vaig escriure ràpidament un altre tuit: “Falsa alarma! El senyor torna a ser a dalt de la peana… Serà que aquest matí he presenciat l’assaig general?”. Els companys de Betevé ho van deixar clar: “A les xarxes, alguns usuaris s’han mostrat sorpresos de veure aquesta imatge un dia abans del previst, però el consistori ha confirmat que només es tractava d’un assaig tècnic previ a la festa organitzada per acomiadar la peça”. Sí, un d’aquests “usuaris” va ser servidor de vostès. Diguin-me carrossa, carcamal, o poc millenial. Ho accepto.

El diumenge 4 vaig tornar a la plaça, ja plena de gent, on em vaig trobar amb en Xavier Artigas, de Metromuster, enregistrant l’acte. La productora independent (responsable dels documentals No-res, Ciutat morta o Tarajal) dona suport a la proposta –encapçalada per l’entitat Tanquem els CIE— de canviar el nom de la plaça Antonio López pel d’Idrissa Diallo. Aquest és el nom del jove senegalès que va morir al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Barcelona el 2012, i que és el punt de partida de la pel·lícula Idrissa, crònica d’una mort qualsevol en la qual Metromuser està treballant en l’actualitat. El canvi de nom de la plaça pel d’Idrissa és una de les tres iniciatives ciutadanes que es volen incloure a la multiconsulta que l’Ajuntament de Barcelona vol realitzar abans de l’estiu. Les altres dues tracten sobre la remunicipalització de l’aigua a la ciutat i sobre l’adquisició de l’edifici del Gimnàs Social Sant Pau, per tal de fer-hi vivenda pública. Totes tres iniciatives ha superat de llarg les 15.000 signatures necessàries per tal que siguin admeses.

Finalment, va arribar l’hora que tots esperàvem. Al so del O Fortuna, la peça més coneguda del Carmina Burana de Carl Orff, reinterpretada en clau de ska per l’Always Drinking Marching Band, la grua va elevar la figura d’Antonio, lentament i de forma majestuosa, i sense pressa la va dipositar a la camioneta, que ja l’esperava. Va ser bonic. Com ens agrada convertir qualsevol cosa en una performance, a Barcelona. Però és que l’ocasió ho mereixia. Un altra cosa hauria sigut organitzar un enderrocament a l’estil Saddam Hussein, però llavors la plaça hauria d’haver sigut evacuada, per tal que l’estàtua hagués tingut espai per caure i esbocinar-se. Va ser bonic, repetim, perquè les coses importants necessiten gestos teatrals i simbòlics, i a Barcelona no es retira una estàtua de l’espai públic cada dia.

Després la festa va continuar amb xocolatada, tallers diversos per als més petits i la música de la banda africana Djilandiang. Un altre tema seria, estimat Ajuntament de Barcelona, l’elecció d’una “companyia” com Comediants per a aquest tipus d’actes. Comediants, com La Fura dels Baus, ja fa molt temps que no és una companyia de teatre i s’ha convertit en una simple marca, una etiqueta difusa que engloba qualsevol activitat que se li demana, contractant actors de forma temporal (esperem que amb unes condicions dignes). A Barcelona hi ha moltes altres companyies (de les de veritat) que fan excel·lents propostes de teatre de carrer i arts en viu. Si volen un altre dia en parlem.