Ramon Madaula: “En la vida íntima, cadascú fa el que pot”

Perduts és la quarta obra escrita —i dirigida—pel reconegut actor i director Ramon Madaula (Sabadell, 1962), que obrirà temporada, aquest 13 de setembre, al teatre Aquitània. Una comèdia que aborda les relacions d’amistat i de parella des del patetisme que amara, habitualment, la nostra realitat quotidiana. Durant hora i mitja, els actors Xavier Bertran i Jordi Coromina ocupen l’espai escènic. Els dos personatges viatgen pertot arreu sense aixecar-se de la cadira. I, cosa més important: se’ns enduen amb ells.

Ramón Madaula | Foto: Duran Actores

“Al capdavall, el que nosaltres anomenem ordinàriament amics i amistats no són més que relacions i familiaritats lligades per l’atzar o la comoditat gràcies a la qual les nostres ànimes es mantenen unides”, escrivia Montaigne als seus assajos.

Tal vegada aquestes paraules —escrites al segle XVI— podrien revelar el significat vertebrador de l’última obra de Madaula. Això —entre altres coses— és el que m’agradaria preguntar al dramaturg. Després de fer un tast de l’assaig de Perduts, espero l’hora de la pausa i ens asseiem, actors, director i entrevistadora, al cafè de la cantonada.

Tens una llarga trajectòria al teatre; sobretot n’has interpretat, però també n’has dirigit, i a cinquanta anys vas començar a escriure’n. Tenies la necessitat de narrar una història pròpia? Què t’aporta, de perspectiva del gènere, escriure teatre?

Els autors catalans em titllen d’intrús, perquè vaig començar a escriure amb cinquanta anys, i ara en tinc cinquanta-cinc. Es pregunten: ‘Què fot aquest actor, que amb cinquanta anys està escrivint i que ens vol prendre el lloc?’. Però jo els dic sempre que no soc pas un intrús, perquè des dels vint anys em dedico a actuar professionalment. La feina de l’actor consisteix a ficar-se en el cap de l’autor, a posar-se en la pell d’aquest, a entendre què volia transmetre l’autor, quan va escriure el paper per al teu personatge. Per tant, jo no he escrit fins a cinquanta anys, però he tocat molts textos i en tots els estils, des de clàssics a contemporanis. Sí que soc un autor novell, però tinc un bagatge de trenta anys d’actor que fa que conegui molt el gènere.

Ara bé, jo no sabria escriure un conte ni un relat, perquè no em considero escriptor o narrador, em considero un actor-dramaturg: m’invento situacions i diàlegs, però no sé descriure, només sé fer dialogar. A la vegada, com que soc actor, sé diferenciar quan un diàleg està ben escrit o mal escrit, quan una situació és dramàtica o no. 

Pel que en sabem de moment, Perduts és interpretada per dos personatges. El fet que només comptis amb dos actors està influït pels condicionaments (de pressupost, tècnics, etc.) que creus que ha d’enfrontar el teatre avui dia?

Sí, evidentment. L’obra me l’invento jo, i davant l’ordinador soc Déu, però aleshores soc realista i em plantejo que, si vull fer obres i les vull estrenar, han de tenir pocs personatges. De les quatre obres que he estrenat, tres tenen només dos personatges, i ja les plantejo així amb la idea que puguin materialitzar-se, que sigui fàcil aixecar-les. No és que trobi un gust especial a escriure obres de dos actors; ho faig simplement perquè penso en el pressupost: un sol espai, un sol decorat. Si hem de començar a buscar pressupost a fora, la cosa es complica. Fins ara, he pogut estrenar una obra al Romea de sis personatges, de la qual estic molt content; però ja veurem quan podré estrenar-ne una altra d’aquestes característiques.

Quines diferències essencials creus que suposa fer una obra més íntima, a nivell literari i de contingut, respecte d’una producció més complexa?

Això no ho sé, perquè com a dramaturg i director només tinc experiència amb les meves obres, que sempre han estat petites, en aquest sentit. Em poso condicions abans d’escriure: tinc moltes idees per a moltes obres, però els condicionaments externs són molt importants, per mi. Necessito considerar contínuament els límits reals que marca la producció teatral. Això, evidentment, condiciona la direcció que prenen les obres a nivell literari.

Penses que un teatre més íntim es presta a explicar històries més fondes a nivell psicològic?

Sí. A mi m’hauria agradat escriure aquesta obra amb quatre personatges: els dos protagonistes i les seves dones (de fet, les dones hi tenen un paper molt important: no les veiem, però contínuament se’n parla). Per tant, m’hauria anat molt bé tenir dues actrius, però, esclar, més personatges implica més decorat i més pressupost. He hagut de restringir a dos actors una obra que originàriament estava pensada per tenir-ne quatre, i això complica una mica les coses. A la vegada, però, això serveix per sintetitzar i, segurament, per aprofundir més en els personatges: és com un poema, amb poc s’ha d’explicar molt, i aquest repte també m’agrada.

Sabem que els dos personatges de l’obra dialoguen sobre les respectives experiències vitals (matrimonials, sobretot). Però, quin és l’element dramàtic que fa avançar la història?

Als dos personatges els agrada molt jugar i dur les situacions a l’extrem, sobretot al personatge d’en Jordi. No puc explicar gaire cosa més, perquè faria spoiler. Només puc dir que hi ha una situació que s’imaginen i que intenten fer realitat. I aquest joc se’ls escapa de les mans.

I es fan amics?

Ja són amics, quan comença l’obra. Busquen els límits de l’amistat, volen veure en quina mesura pot resistir la seva relació d’amistat.

Quins són els elements que connecten els personatges a nivell emocional? Quina perspectiva de l’amistat plasmes, a l’obra?

Els connecta una cosa molt important. Jo penso que és molt complicat trobar persones que realment s’interessin per nosaltres, a qui puguem explicar la nostra vida i les nostres intimitats i amb qui ens sentim còmodes parlant-ne. Aquesta comunió és molt difícil de trobar, tant en els homes com en les dones, i a aquests dos personatges els passa! Això fa que comencin a explorar la seva amistat fins a límits força desconeguts, i, fent-ho, arriben a un punt en què es perden.

Ara bé, volem fer una comèdia perquè la gent passi l’estona, eh? De vegades sembla que estiguem fent una tesi sobre amistat o teràpia de parella, i no és així. No donem lliçons a ningú: només intentem crear un artefacte teatral perquè la gent passi una hora i quart divertida.

A grans trets, quina petja hi ha, a Perduts, a nivell filosòfic i literari, de la teva trajectòria en el món del teatre?

No res: de filosòfic no hi ha res. Jo escric per jugar, l’únic que proposo és un joc d’enganys, d’equívocs. Vull jugar amb les expectatives de l’espectador, buscar el divertiment de la gent. A l’obra no hi ha implicacions filosòfiques, perquè jo no tinc la preparació intel·lectual per parlar de res més que no sigui un joc humà entre persones.

És per això que l’obra pren la forma lleugera de la comèdia, i no el to greu del melodrama, per exemple?

A mi m’agrada la comèdia perquè me’n ric de mi mateix. Totes les situacions que escric són vivències que, si no m’han passat, poc n’ha faltat.

Per tant, hi ha molt contingut d’experiència vital personal?

Sí, tot i que res del que escric és directament autobiogràfic, ¿eh? Relato coses que m’han tocat de prop, situacions en les quals m’he sentit una mica patètic. Les escric i, així, em ric una mica de mi mateix. Trasllado coses de la meva experiència vital a aquests dos personatges: ells tenen quelcom de mi.

[Als actors, Xavier Bertran i Jordi Coromina]: Us la sentiu vostra, aquesta història, aquesta experiència?

Jordi Coromina: Home, esclar! El fet de treballar-hi cada dia i de donar-hi voltes fa que te la sentis molt teva. Hi donem voltes tot el dia perquè és el nostre ofici i ens apassiona: ens hi impliquem de dalt a baix.

Xavier Bertran: Molt. Com a actors, sempre hem de trobar la benzina perquè la comèdia tiri en el món emocional. En interpretar, hem de fer un viatge emocional molt gran, perquè hem d’aguantar el personatge durant molta estona. Una obra de teatre es pot dir, i s’entén. Però si la sents, l’obra pren una altra dimensió: quan connectem amb el personatge passen coses extraordinàries, perquè diem el text, però per dins ens passen un tou de coses!

A més, transmeteu un tipus d’emoció que arriba molt a l’espectador, perquè, per sort o per desgràcia, és fruit d’una situació molt quotidiana.

Jordi Coromina: Totalment. És una conversa entre dos tios patètics que volen parlar de temes profunds. I és que, quan t’escoltes el que dius, de vegades et fots riure. A més, als homes ens costa molt parlar de les nostres intimitats: no ho fem, o ho fem molt poques vegades. Costa trobar a algú a qui puguis explicar la vida íntima. I en aquesta obra això es produeix.

[Madaula ho reafirma]: Aquest és el punt de partida de l’obra: la sinceritat, el fet de poder explicar la vida a l’altre i que l’altre t’escolti.

Aquí entra en joc la teva sensibilitat: has hagut d’aprofundir en aquests sentiments íntims que costen d’exterioritzar.

Sí, però sempre des de la comèdia, eh? En la comèdia tot agafa cert patetisme. Penso que el món íntim i de la sexualitat és un món que ningú té solucionat: a la vida íntima, cadascú fa el que pot. Sempre tenim la inquietud d’interpel·lar-nos i de pensar: ‘Jo estic bé? L’altre, està millor que jo? En definitiva, mai saps si vas bé o malament en aquestes qüestions.

A més, el món de la sexualitat és un món molt sobrevalorat, amb massa inputs externs. Se’ns creen expectatives molt altes, quan no hauria de ser així, perquè, realment, tampoc és tan important. Tots estem molt perduts, en aquest món: tant els homes com les dones. I l’obra parteix d’aquí: de les intimitats que s’expliquen els dos personatges, a partir de les quals es teixeix la història.

Vehicular aquests sentiments també representa un gran repte per als actors, que ho estan enganxant de meravella. Tot passa en un restaurant de menú i s’ha de tenir en compte que es passen una hora i quart asseguts en una cadira, parlant tota l’estona. Això a mi m’agrada molt, des de fora, però és molt difícil d’interpretar, perquè han de passar per tot aquest periple emocional sense aixecar-se de la cadira. Als actors ens agrada molt aixecar-nos, bellugar-nos, fer accions, i no poder-se aixecar, per ells, és molt puta. Han d’escoltar-se molt i ho estan brodant. A mi, com a actor, em costaria moltíssim!

I per què no s’aixequen?

Perquè no fa falta. Jo ja vaig concebre l’obra pensant que tindria poc pressupost per fer-la. Per explicar el que jo volia explicar em calia, només, una taula i dues cadires. Volia que l’obra es pogués representar en qualsevol lloc, aquí mateix, per exemple, en aquest bar [l’espai és minúscul], sense focus i sense res. Aquesta era la meva idea bàsica. Al final hem aconseguit pressupost per fer un decorat, i l’estrenem en un teatre de tres-centes localitats, que està molt bé, però el fet de poder fer aquesta obra on es vulgui representa un repte.

[Als actors, Xavier Bertran i Jordi Coromina]: I, com actors, què representa el fet d’ocupar l’escenari durant una hora i mitja, sense poder-vos moure de la cadira?

Xavier Bertran: Aquest fet t’obliga a interpretar de veritat. A creure’t molt el personatge, a interioritzar-lo molt. És un exercici intens, perquè tota l’acció és interna. T’has de posar ben bé a la pell del personatge, has de tenir les emocions que toquen a cada moment i fer-les fluir de manera natural. I això és el més bonic.

Jordi Coromina: Exacte: jo ja somio el personatge! El teatre de text t’obliga a jugar amb les paraules, que tenen sempre diferents dimensions, i amb el subtext.

Madaula: Sí. Ens agrada el teatre de text perquè té subtext, ens agrada que s’expliqui el que no es diu: sempre busquem textos en els quals allò que passa al personatge quedi darrere, que no es digui o que, fins i tot, es digui el contrari. Això és el més bonic i el més divertit d’interpretar, perquè és el que ens fa viatjar. I és paral·lel a la vida: allò que exterioritzem i allò que pensem moltes vegades no coincideixen.

En l’assaig he vist que atures els actors pràcticament a cada frase, per fer indicacions de subtext. Podem dir que el subtext és el teu propi subtext, i no tant el de l’actor?

Com a dramaturg, vaig ajustant el subtext, però els actors van sols. Quan els veig a ells, jo també modifico coses, perquè ells modifiquen coses del meu text.

Xavier Bertran: En aquesta qüestió, el que és fantàstic és que guionista i director siguin la mateixa persona. En Madaula sap perfectament des d’on està escrita cada paraula, i, per tant, hi ha una coherència perfecta entre el que està escrit i el que se’ns demana a l’hora d’interpretar.

Jordi Coromina: A la vegada, però, estem fent un treball de creació conjunta a partir del seu text: anem modificant coses a partir del que ell va escriure; fem un treball d’equip extraordinari.

De quina manera reculls el tòpic del matrimoni tediós i de la deriva de l’home casat? Què n’arreplegues i com hi dones forma?

Els personatges tenen aquesta cosa que em va passar a mi: a quaranta anys, quan ja estàs casat i tens fills, tens el típic neguit que et fa preguntar-te: ‘Jo estic bé? Està tot bé, a la meva vida?’ Aquesta necessitat de comparar el teu nivell de felicitat amb el de la mitjana. La història parteix d’aquí.

Jo mostro dos homes que no saben massa el que tenen, que és el que ens passa moltes vegades: no sabem valorar prou el que tenim. No estan avorrits, però es troben en aquesta mena d’inèrcia que et dona el matrimoni, sobretot quan tens fills. Una inèrcia que, de vegades, et fa buscar fora de casa el que ja tens a casa i no t’adones que tens.

Als meus dos personatges els passa exactament això. Segurament no és possible que trobin res millor que el que ja tenen, però ells això no ho saben.

 

En la història, les vertaderes protagonistes [les dones dels dos personatges] hi són absents. Tenen veu, les dones, en aquesta història? Per què no es parla gairebé mai des del punt de vista de la dona, en aquest sentit?

Efectivament, les dones tenen molta veu a l’obra. Els dos protagonistes són dos homes molt ben casats, que parlen tota l’estona de les seves dues dones.

Si bé és cert que l’obra està molt enfocada des de la perspectiva de dos homes (com moltes d’altres en aquest sentit), elles hi són molt presents. El diàleg entre ells dos està al servei de fer visualitzar com viuen elles les seves relacions, d’aconseguir que l’espectador es posi a la pell de la dona i entengui també les seves emocions.

Creus que l’amor de matrimoni o de parella té data de caducitat, i que l’amistat, per contra, pot durar per sempre?

En l’obra ho poso en dubte tot: tant l’amor de parella com l’amistat. Les dues relacions es forcen, es posen en situació límit, se’n posa a prova la resistència. Jo penso que l’amistat i l’amor són igual de fràgils. No soc ningú per donar lliçons, però per mi existeix una fórmula bàsica: si tu t’interesses de veritat per l’altre (genuïnament, sincerament, vull dir), la relació aguanta. És quan llangueix aquest interès que la relació va morint.

Montaigne, en els seus assajos, escriu això sobre l’amistat: “Al capdavall, el que nosaltres anomenem ordinàriament amics i amistats no són més que relacions i familiaritats lligades per l’atzar o la comoditat gràcies a la qual les nostres ànimes es mantenen unides”. Creus que aquestes paraules, escrites al s. XVI, podrien servir per resumir el significat de la teva obra? 

Sí, però jo hi afegiria que, perquè es mantinguin unides, cal interessar-se per l’altra ànima. Tan fàcil com empatitzar amb l’altre. Tan fàcil com preguntar: ‘Com estàs?’, però preguntar-ho de veritat, sincerament, no perquè sí. Hi ha moltes persones que pregunten com estàs per explicar-te com estan elles. La meva filla sempre em diu: ‘Papa, el dia que jo trobi un home que s’interessi veritablement per com estic, me n’enamoraré de seguida, perquè, la majoria, o només busquen sexe o només volen parlar d’ells’.

Penses que això és més comú als homes que a les dones?

Potser sí. Les dones també teniu els vostres problemes, eh? No sou pas millors que els homes! Els problemes els tenim les persones, no els gèneres, per descomptat. Ara bé, també penso que la manca d’empatia no només és un problema dels homes, i que és més aviat una cosa generalitzada…

 

Tots n’estem força, de perduts; més que no pensem. Suposo que és això, també, el que fa que la vida s’esbranqui en totes direccions. Perduts, assagem nous camins i dibuixem nous paisatges, perspectives i dreceres. Perduts s’embosca, ara, en els viaranys de l’ànima al teatre Aquitània.