Raimon Molins: “Un teatre ha de ser alguna cosa més que un espai que obre a les nits”

L’actor, director i gestor Raimon Molins té la casa empantanegada. Acaba d’estrenar Una còpia, el text de Caryl Churchill que coprotagonitza juntament amb Lluís Marco, i al mateix temps té la Sala Atrium en ple procés de transformació. Ja se sap que, quan fas obres a casa, sempre s’allarguen més del previst, sigui una cosa gran o petita. En aquest cas, la Sala Atrium passarà a tenir un teatre el doble de gran i amb el doble d’aforament que l’actual, una sala d’assaig i una cafeteria oberta al públic. L’activitat de la casa és frenètica, perquè durant el dia treballen els paletes i a la nit arriben els actors. Obres de dia i obres de nit.

La notícia és que la temporada que ve, la Sala Atrium serà un teatre més gran i on hi passaran més coses. Com serà, tot plegat?

Fer reformes a casa sempre comporta complicacions, i nosaltres no ens n’hem escapat. Fa més de dos anys i mig que treballem en la nova Sala Atrium. El barri on som, la Dreta de l’Eixample, té un element patrimonial important, i avui en dia construir un teatre no és tan fàcil com ho era al segle XIX. Ha sigut un procés molt llarg de converses amb diversos agents, i el finançament l’hem fet entre nosaltres i les institucions. El nostre pla inicial era iniciar i acabar les obres abans, però per una qüestió administrativa la cosa s’ha anat alentint. Rebem el finançament del Consorci de Rehabilitació i Equipament dels Teatres de Barcelona, que està format per l’ICEC, el Ministeri i l’Ajuntament de Barcelona. Com que això té uns requisits molt concrets, estem fent les reformes per fases. 

De fet, vau iniciar aquesta temporada al gener. No és habitual començar una temporada en aquesta època.

Vam estar tancats durant quatre mesos, perquè ens pensàvem que podríem fer les obres en aquell període de temps, però no va ser possible. Com que no ens podíem permetre tenir la sala tancada més temps, al gener vam iniciar la temporada amb Al contrari!, de la Lluïsa Cunillé. Estem utilitzant la Sala Atrium de sempre mentre anem construint la futura sala, que és el local que està just al costat. El que farem serà mantenir aquest espai, en principi sense grada, com a sala polivalent, per a assajos, presentacions, o com a estudi de gravació. Aquí podrem fer tot el treball digital que sol haver-hi a les nostres produccions. A Barcelona falten sales d’assaig, i la nostra ubicació (Consell de Cent amb Passeig de Sant Joan) és molt privilegiada. El pis de dalt s’ampliarà i estarà dedicat a la producció i a la gestió, serà una ala de treball. 

Al local del costat s’entrarà per la cafeteria, que estarà oberta tot el dia i donarà al carrer. Al pis de dalt hi haurà uns camerinos comme il faut, una sala de treball i tota la part tècnica. La sala gran tindrà un aforament de noranta espectadors i escaig. L’escenari tindrà unes dimensions de nou per sis metres, amb una grada que també serà molt versàtil. De fet, la sala ocuparà el pati interior de l’edifici, que es tira a terra i es refarà de nou. 

Per tant, el projecte suposa, sobretot, la creació d’una sala més gran i confortable.

Un teatre ha de ser alguna cosa més que un espai que obre a les nits, quan la gent ve a veure un espectacle. La idea de la nova Sala Atrium és que funcioni tot el dia i que hi passin moltes coses. La nostra intenció no és passar a programar dues sales en paral·lel, la gran i la petita, però sí que la petita estarà oberta a presentacions o esdeveniments de tota mena. Ens quedarà un petit equipament cultural, que es continuarà anomenant Atrium, amb una sala, un estudi i una cafeteria. La previsió és fer la inauguració al setembre, iniciant la temporada 2024/2025.

D’on sorgeix la idea d’ampliar l’espai i, per tant, el projecte de l’Atrium?

Nosaltres érem una companyia de teatre, i un dia vam tenir l’oportunitat de llogar aquest local per fer-hi una sala. Això havia sigut una corretgeria, antigament. Quan el local va quedar buit, el 2011, el vam reformar i el vam convertir en la Sala Atrium. En aquell cas no vam tenir finançament públic, va ser una iniciativa nostra i vam demanar un crèdit. Nosaltres sempre hem sigut una gent que vol fer teatre, no que vol construir un teatre. Hem aconseguit un petit espai, que no volem perdre, però ara fem un pas endavant i retornem allà on volíem anar en un primer moment. Ja havíem tingut un estudi i una productora, on convidàvem gent de fora per impartir classes, unint l’exhibició, la producció i el món acadèmic. Ara tornem a aquesta idea. Quan vam obrir la Sala Atrium, el 2011, ja vam pensar que quan fos possible ens quedaríem el local del costat.  

La història de la Sala Atrium està lligada a noms com els de Marc Chornet, Jordi Prat i Coll o el teu mateix, com a director de diversos espectacles. Ara formeu part de la plataforma dels teatres de proximitat On el teatre batega. Com valores aquesta iniciativa?

Ens estem acabant de conèixer, perquè som sales molt diferents entre nosaltres. El que hi ha, bàsicament, és bona voluntat i moltes ganes de fer coses. Darrerament, han aparegut tantes iniciatives que cap dels socis tenia temps de portar-les: tots anem molt enfeinats amb les nostres sales respectives. Ara hem contractat una persona que coordina la gestió i anem treballant de mica en mica. Crec que On el teatre batega està servint molt per fer xarxa entre nosaltres i plantejar accions conjuntes. 

Tornant a l’Atrium, aquesta temporada fa patxoca: Cunillé, Churchill, Müller, Estellés i Pasolini. Esteu fent una programació de teatre públic!

És una temporada ambiciosa, però crèiem que per començar a acomiadar-nos d’aquesta primera etapa volíem tornar a l’origen de la Sala Atrium. L’autoria contemporània de finals del segle XX i inicis del XXI és l’origen del teatre que practiquem avui. Aquests espectacles han vingut a nosaltres a partir de propostes, i hem construït un relat al seu voltant. El que intentem programar aquí són equips, més que individualitats. Pot haver-hi un bon autor, però si no té un bon equip darrere, l’espectacle no funciona. O al revés. L’Albert Arribas no havia treballat mai a l’Atrium, però la Berta Giraut sí, amb el Marc Chornet havíem fet coproduccions, i l’Oriol Genís ja havia estat a la sala amb Agamèmnon. Tancarem aquesta temporada amb dos espectacles que anunciarem aviat, fets per creadors relacionats amb la casa. 

A casa nostra vam descobrir el text de Caryl Churchill Una còpia amb el muntatge que en va fer el Jordi Prat i Coll, el 2007 a l’Espai Lliure. Per què has volgut tornar ara a aquest text?

Una còpia és una rara avis dins del corpus de la Churchill, perquè no és tan atrevit formalment com altres de les seves obres. No és tan bèstia, no trenca tant les costures. Però la seva mirada política, fins i tot activista, sobre la societat actual ens interessa molt. També m’ha permès treballar amb un actor d’una generació que no és la meva, i que no és la més jove sinó la més gran. Jo havia dirigit el Lluís Marco a Litoral, el 2013 al Teatre Romea, i a Alba, que va coprotagonitzar al TNC amb la Montse Guallar, i ara volia que Una còpia inaugurés la nova sala. Com que no va poder ser, l’hem estrenat aquí, a l’Atrium de sempre.

L’obra és un duel dialèctic entre un pare i un(s) fill(s), un regal per a dos actors.

El Lluís era l’únic que podia fer del meu pare… si no el pare ja l’havia de fer jo! [riu]. Hem treballat un munt. Ell és d’una generació que té un gran saber, un bagatge de coses que avui en dia podem creure que no són importants, però sí que ho són. Té un domini de l’ofici, del llenguatge teatral que havíem oblidat. En aquest muntatge flirtegem amb el thriller psicològic, perquè l’espai sonor de l’Efrén Bellostes és una banda sonora que dura una hora i deu minuts.

Caryl Churchill va escriure Una còpia (A number) el 2002, quan començàvem a parlar de clonació gràcies a l’ovella Dolly, i encara som al cap del carrer.

Aquest text parla de moltes coses: dos homes sols, la incapacitat de parlar i d’entendre’s, l’absència de la dona, generacions diferents… Una còpia és un gran retrat i una gran denúncia, alhora, de la societat heteropatriarcal. Què passa quan dos homes d’aquesta generació es queden sols en una habitació? És una crítica a una masculinitat molt determinada. 

I de cara a la futura i nova Sala Atrium, ja saps quin serà l’espectacle inaugural?

El primer que hem de saber és quan podrem obrir. Encara estem tenint reunions amb els arquitectes i els constructors per tenir clars els tempos de cada fase d’obres. Però sí que ho tenim pensat: la primera temporada de la nova Sala Atrium marcarà la nova línia programàtica, i hi haurà segur dues produccions nostres. Al final tot es resumeix en la qüestió econòmica. Volem que el nou equipament sigui més que un teatre, que es converteix en un lloc de trobada d’artistes de diferents disciplines, que estigui tot el dia amb activitat, que la cafeteria estigui viva. Aquest és el projecte real de l’Atrium.