El plaer de la incomoditat

Sarah Kane ha passat a la història pel radicalisme del seu teatre i, en menor mesura, per la seva mort (es va suïcidar a vint-i-vuit anys), ambdós aspectes no tan allunyats l’un de l’altre. Kane va ser una brillant estudiant d’art dramàtic de la universitat de Bristol i una precoç dramaturga: l’any 1991, als vint-i-un anys, ja va triomfar a Edimburg amb tres monòlegs que sota el títol de Sick mostraven sexe explícit damunt l’escena –amb violació inclosa– i tractaven aspectes tan controvertits com la bulímia. Tota una declaració d’intencions pel que fa a la temàtica que bategaria en la breu, però intensa obra posterior de la dramaturga, la qual encapçalaria un moviment radical amb dos altres autors –Anthony Neilson i Mark Ravenhill– que es coneixeria amb el nom ‘In Yer Face’.

El teatre d’aquest grup –també anomenat ben significativament “Blood and Sperm Theatre” – estava influenciat per la dramatúrgia de la crueltat d’Antonin Artaud, però també per d’altres autors britànics que ja havien trencat anteriorment amb l’esperit de les “well made plays”, com Harold Pinter o Howard Barker. Les obres que creen tendeixen cap a una radicalització temàtica per denunciar aspectes ètics i de desesperança latents que parteixen d’un període històric determinat com és la Gran Bretanya de Margaret Thatcher, però que es projecten cap a la societat occidental contemporània en general. En el teatre de Sarah Kane, l’ésser isolat navega enmig d’un mar de frustracions personals, manifesta un clar rebuig envers el seu entorn social més immediat i acaba reflectint una desorientació moral, la qual atansa l’individu cap a posicionaments cada cop més extrems, amb una violència descarnada i un tractament esqueixat del sexe i de les relacions interpersonals, no tant amb un ànim experimental, sinó més aviat com a mostra d’una actitud nihilista i desesperançada. Aquest teatre no és temàticament ni estèticament atractiu, però la duresa i el simbolisme de les situacions presentades remouen emocions i sentiments i provoquen una manifesta incomoditat en el públic.

Representada només tres cops a la Gran Bretanya, Cleansed (Purificats) és l’obra més polèmica de Kane, juntament amb Blasted (Rebentats), i la més representativa del que Graham Saunders va definir com a “teatre dels extrems”. L’obra mostra una situació distòpica en què el doctor Tinker (Guillem Font) –nom que Kane va extreure de Jack Tinker, el crític del Daily Mail que havia blasmat durament l’obra anterior de l’autora, Blasted– custodiarà, al més pur estil de No a Homes i No de Manuel de Pedrolo, dues parelles: Carl i Rod (Martí Aparici i Mia Parcerisa) i Grace i Graham (Júlia Genís i Pau Oliver), juntament amb un altre personatge, Robin (Bernat Albareda). Aquests misfits –una parella gai, dos germans incestuosos i un individu malaltís i depressiu– que cercaran desesperadament amor en un món sense sentit seran durament reprimits per Tinker amb la idea de promoure un subliminar puritanisme. A mesura que l’obra avança, però, observarem com el cruel doctor sentirà una atracció libidinosa per una dona emocionalment dèbil que treballa en un ‘peep-show’ (Alba Latorre), mostrant així la incoherència moral del sàdic personatge. Purificats és un cant terrorífic a favor de l’amor lliure i una condemna a l’engavanyament religiós, tant intolerant com hipòcrita, mostrat a través d’una radicalitat escènica en què tortura, mutilació, violació i incest faran acte de presència per sacsejar i incomodar més que mai l’espectador.

El muntatge de Mia Parcerisa que podem veure al Tantarantana va molt més en la línia expressionista de la producció de Sean Holmes de 2005 que no pas en la més naturalista de Katie Mitchell de 2016, la qual va situar l’acció en un laboratori universitari d’un estat totalitari. Contràriament, Parcerisa ens presenta un espai neutre, una acció deslocalitzada que ens aboca cap a l’acció terrorífica pura, buidada de cap ideologia, i que mostra amb tota cruesa els racons més obscurs a què és capaç d’arribar la naturalesa humana. El treball corporal dels actors, impregnat de simbolisme, transmet plenament la inquietud i l’angoixa que traspua el text. Tots els intèrprets, per mitjà d’unes dures coreografies de l’horror, sense cap artifici al seu abast que no sigui el propi cos, deixen aclaparat l’espectador de principi a fi a través d’un treball extenuant. Una autèntica exhibició interpretativa!

Caryl Churchill fa un teatre polític en el sentit més ampli del terme: s’enfronta sempre als problemes de la contemporaneïtat i qüestiona l’ordre establert i el concepte de llibertat que emana de les societats occidentals. Com assenyala Florentina Anghel, Churchill dona forma a les realitats del món postmodern acarant dicotomies diverses: racionalitat-irracionalitat, masculí-femení, passat-futur… i A Number (Una còpia) no n’és pas una excepció. En aquesta obra, l’autora confronta un pare, Salter, amb tres dels seus fills: Bernard 1, Bernard 2 i Michael Black, els dos últims –i dinou més que “corren pel món” – van ser clonats a partir de les cèl·lules de Bernard 1. Del descobriment d’aquest fet i del diàleg conseqüent que cada un dels fills té amb el pare sorgeixen retrets, mentides, penediments, pors i inseguretats que provoquen que l’amor paternofilial s’esberli davant dels problemes ètics i identitaris que cada un dels fills haurà d’assumir en conèixer el seu origen artificial. Un panorama familiar, no cal dir-ho, del tot atípic, però que no dista en excés de la broken family que, per exemple, trobem a The Homecoming (Qui a casa torna), de Harold Pinter, obra en què les relacions entre un pare i els seus fills també col·lapsaran i crearan una tensió incòmoda per a l’espectador.

A Una còpia, però, el component sexual que desencadena la tensió paternofilial de l’obra de Pinter serà reemplaçat pel malestar generat pels temes científic i ètic. Sigui com sigui, però, malgrat la dialèctica provocada per la clonació i els conflictes d’identitat, l’autora s’inclina i ens atansa subtilment cap a la importància del medi cultural per damunt de la genètica: “compartim el 99% de gens amb els d’una altra persona”, el 90% amb els d’un ximpanzé i el 30% amb els d’un enciam, això no t’anima una miqueta?”, li etziba Michael Black al seu “pare”. I és que justament la visió desdramatitzada que aquest tercer personatge té sobre la seva pròpia vida de clonat obre una escletxa d’esperança enmig del pessimisme que el turmentat pare i els altres dos fills han transmès al llarg de l’obra: “tota aquesta gent tan igual fent les mateixes coses o una mica diferents o tant hi fa el que estiguem fent, fins i tot jo en puc veure la gràcia”, rebla Black a l’última escena.

A partir d’una correcta i pràctica traducció de Jordi Prat i Coll, Raimon Molins proposa una escenificació senzilla, funcional, amb uns mínims objectes d’un saló menjador i uns finestrals amb projeccions de fons que indiquen el pas dels temps i la separació de les escenes en què dialogaran el pare i els fills. També resulta encertat el so de fons quasi imperceptible, però constant, que se sent al llarg de l’obra i que incrementa delicadament la inquietud pels conflictes plantejats. Lluís Marco interpreta amb encert i ofici l’angoixat pare i el mateix director del muntatge, Raimon Molins, es posa en la pell de cada un dels tres fills clonats atorgant una personalitat diferenciada a cada un d’ells. El treball d’orfebreria interpretativa que ofereixen tots dos actors és clau en l’èxit d’un text tan aparentment senzill com complex de fons a causa d’un nivell de llenguatge superb que exemplifica molt bé el perquè Caryl Churchill és una de les millors dramaturgues europees dels segles XX i XXI.

Els dilemes que ens presenten tant Caryl Churchill com Sarah Kane –per bé que Kane utilitzi un registre del tot diferent– ens resulten incòmodes, ens interroguen i ens transmeten una sensació d’inquietud que no ens abandona quan s’obren els llums de sala. I aquí rau, precisament, l’èxit dels dos muntatges: la indiscutible qualitat de les dramatúrgies de dues autores imprescindibles del teatre britànic contemporani, però també els bons equips artístics que en representen les obres, com és el cas de la companyia La Cremosa (Purificats) i d’Atrium Produccions (Una còpia).