¿Qui ens està matant?

Avui vaig a teatre i em piquen els ulls. No me’ls puc parar de rascar. M’hi veig borrós. Tinc la mirada seca. Potser és aquest el drama dels nostres dies: que la mirada se’ns asseca i ja no som capaços de veure res ni de pensar en res més que les nostres pròpies picors.

Arribo sola a El Canal. Al vestíbul em trobo la irredempta nacional, Cristina Garcia Molina, per a qui la combinació de Thomas Ostermeier i Édouard Louis era lògicament inescapable. No és ella l’única que segueix aquest director alemany que produeix genuflexions i reverències intel·lectuals. La Dolors seu al meu costat. No la conec, però ahir em va veure en un acte de la Woolf i m’aborda; ens posem a xerrar. Ha vingut en tren des de Barcelona (després mitja hora més caminant fins al teatre i de tornada haurà d’agafar un dels temibles borriqueros que són com un rosari fet tren). I ha vingut perquè és una devota d’Ostermeier. El teatre és una mena de religió i ens redimeix.

Mentre el públic va entrant, Édouard Louis seu davant d’un ordinador. Se’l veu relaxat, com si allà no hi hagués centenars de persones que l’observen. És curiós, perquè Louis no és actor. Louis és escriptor, l’autor mateix del monòleg autobiogràfic que avui representarà. Encara que representar segurament no és el verb més adient, ja que Louis no re-presenta, fa d’ell mateix. No és el primer cop que Ostermeier i Louis conflueixen: al 2018 ja vam veure la seva adaptació d’Història de la violència, també a Temporada Alta. No sé si va ser aquell any que vaig veure Ostermeier dirigir els actors a l’assaig. Va ser meravellós, il·luminador: hauria de fer assajos amb públic perquè llavors veus el que busca amb cada frase, amb cada gest, amb cada personatge. Sigui com sigui, Ostermeier i Louis repeteixen junts. Les simbiosis a llarg termini solen donar bons fruits, perquè es crea un vincle més profund, amb arrels.

Un dia jo dinava amb un amic homosexual (a casa es pensaven que era el meu nòvio). El pare mirava les notícies i s’exclamava: «A tots aquests negres i maricons els haurien de matar»

L’obra es titula Qui a tué mon père (Qui va matar el meu pare). Si bé, el pare de Louis encara és viu. Però com si no ho fos. La pregunta va més enllà de la mort física. Qui a tué mon père és una crònica de la destrucció física i psicològica del seu pare, un home homòfob amb un fill homosexualíssim, un home inculte amb un concepte antic (malalt) de la masculinitat (els homes no ploren, els homes no estudien, els homes no ballen), un home abandonat per la dona, un home a qui treballar en una fàbrica li va destruir el cos i la vida, un home que beu, un home amb un pare violent, un home fill de la pobresa.

Inevitablement, penso en el meu pare. Perquè anar al teatre o llegir un llibre o veure una pel·lícula, és també un exercici introspectiu. Endinsar-nos en les històries dels altres sempre implica endinsar-nos en alguna dimensió de la nostra. Louis, doncs, va despertar el fantasma del meu pare. Un dia jo dinava amb un amic homosexual (a casa es pensaven que era el meu nòvio). El pare mirava les notícies i s’exclamava: «A tots aquests negres i maricons els haurien de matar». També la meva mare era d’aquesta corda. Quan es va saber que el fill d’una amiga era gai, ella els planyia: «Pobres». Tenir un fill gai era una desgràcia. I també li produïa un fàstic indescriptible. A casa no eren pobres ni incultes, i tanmateix tenien el cervell igual de podrit de merda.

A través de tot d’episodis de joventut i infantesa, que Louis explica al pare absent, ens va ficant en la teranyina de les injustícies personals i polítiques. La mare injusta que no suporta la vergonya de tenir un fill «marieta». El pare injust que li gira l’esquena. La fàbrica injusta que deixa el pare amb l’esquena trinxada després d’un accident. El govern injust que l’obligarà a destrossar-se el cos quan li retira la pensió, quan canvia lleis que l’obliguen a treballar més hores o a pagar per medicaments que necessita. Qui a tué mon père és el retrat d’un pare que es pensava que la masculinitat era no sotmetre’s a res i, sense adonar-se’n, estava sotmetent el cos i l’ànima a un sistema que el trepitjava. Louis retrata la relació en tota la seva complexitat: amb tendresa, amb rancor, amb ràbia, amb comprensió, amb impotència, amb humor. Amb les contradiccions inevitables: entenc que el meu pare fos així; detesto que el meu pare fos així. És una mena de reconciliació: Era abominable, però innocent de ser-ho. Era abominable i crec que l’estimava.

Qui a tué mon père parla de les violències que travessen les nostres vides i que són exercides arreu, des de la família fins als governs. Ens diu que si el racisme, l’homofòbia i el masclisme són situacions en què hi ha persones que estan exposades a una mort prematura a causa de la seva raça, inclinació sexual o gènere, la política és la manera de marcar la frontera entre qui ha de viure i qui ha de morir abans d’hora. El posicionament de Louis és contínuament polític i entrellaça —amb un encert que li envejo— la vida individual i la vida col·lectiva.

En un moment de l’espectacle Louis parla de la bogeria dels homes. El terme bogeria aplicat als homes em sobta. I m’agrada. És una paraula que se sol fer servir amb les dones, ja sabeu: histèriques, trastocades, boges

En un moment de l’espectacle, Louis parla de la bogeria dels homes. El terme bogeria aplicat als homes em sobta. I m’agrada. És una paraula que se sol fer servir amb les dones, ja sabeu: histèriques, trastocades, boges. Quan en realitat és ben bé a l’inrevés: són els homes els que estan trastornats per la violència contra els altres i contra si mateixos. Qui a tué mon père és també un monòleg sobre la bogeria del seu pare.

Però qui ha matat el pare de Louis? Físicament, els polítics amb noms i cognoms que han aprovat lleis amb repercussions directes en la degradació física del seu pare. Espiritualment, el patriarcat i la seva idea trastocada de la masculinitat. L’ha matat el sistema polític i moral de l’època, que li ha impedit sortir de la indigència econòmica i emocional. En la darrera frase, l’escriptor cita el seu pare, que al final (massa tard) ha pres consciència: «Tenies raó», li va dir, «caldria una bona revolució». Louis posa en cada text la seva espurna a la foguera de la història per encendre la revolució. A mi, avui, m’instil·la unes gotes de col·liri per poder tornar a mirar i a veure l’atrocitat quotidiana del món a la qual ens sotmetem. Revolució? I tant, fem-la.