Què fem amb el desig, Edward?

Sortegem 10 entrades dobles per veure «La cabra, o qui és Sylvia?», del 16 al 20 de febrer, més informació aquí.

És difícil ser tolerant, netament tolerant, amb una cosa (una decisió, un gest…) que no s’entén, que s’escapa de la nostra comprensió. Ho sabia bé Edward Albee i amb això va jugar a La cabra, o qui és Sylvia?, amb la tolerància, amb el consentiment. El text, escrit l’any 2000, es va estrenar el 2002 al John Golden Theatre de Brodway i aquell mateix any va ser premiat amb un Tony Award. A Catalunya, aquesta peça descarnada es va poder veure per primera vegada el 2005 gràcies a l’aposta personal de Josep Maria Pou, que la va traduir i dirigir. En aquella adaptació, el director també interpretava en Martin, el pare de família, un dels quatre personatges. Ara, la presència incòmoda de la Sylvia torna a la cartellera. Iván Morales dirigeix, a La Villarroel, una nova lectura de l’obra d’Albee, amb la traducció de Pou a la base del muntatge. El llistó es manté altíssim: tothom recorda l’èxit de Pou, una feina arriscada. Aquesta vegada, a l’escenari es reuneixen Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Roger Vilà i Jordi Martínez.

Abans de res, enllestim el resum de la trama: en Martin (Bosch) és un arquitecte reconegut –ha guanyat el Premi Pritzker– casat amb la Stevie (Vilarasau), amb qui ha tingut un fill, en Billy (Vilà). Un dia, en Martin rep la visita d’en Ross (Martínez), amic i periodista. Han pactat una entrevista, però durant la conversa el pare manté una actitud inestable, erràtica. Finalment, en Ross coneix els motius del nerviosisme d’en Martin: s’ha enamorat de la Sylvia, una cabra; l’atracció és profundament sòlida. Una bomba esquerdarà la pau familiar. Han passat divuit anys des de la primera representació de La cabra… i avui el text està sotmès a noves lectures, a una mirada més actual. Morales (La calavera de Connemara, La partida d’escacs…) l’ha adaptat “en present”. “En aquests divuit anys han passat coses”, diu. La confessió, però, continua sacsejant.

A La cabra, o qui és Sylvia?, Morales hi veu una “obra de personatges” que s’aixeca amb “les eines del teatre popular”. El text, diu, té aires del “teatre mainstream”, però alhora desplega “una mirada crítica del món”, un paisatge poc amable. Per al director, Albee (Qui té por de Virginia Woolf?, Tres dones altes…) ofereix “una reflexió existencialista” a través del tractament de “temes complexos i perillosos”. “Albee té ganes de fer mal al públic”. El desig és el principal tema. Què fem amb el desig, quan allò que ens atrau no és ordinari, normatiu? L’assumim? Ens traïm? “Necessitem que el món ens accepti i validi”, assenyala Morales, que destaca com el dramaturg nord-americà indaga “l’ànima dels personatges”. “És una obra humanista”. El desig d’en Martin pot representar qualsevol altre desig inconfessable, segurament no tan estrambòtic, però igualment privat i difícil de compartir. “Cadascú té la seva Sylvia”, sintetitza Morales.

Jordi Bosch retrocedeix i subratlla “la valentia” del muntatge de Pou. “Li vam agrair molt que dirigís un muntatge tan valent. Va ser molt important el que va fer. La cabra… és un text que s’ha d’anar veient, representant. No ens l’acabarem mai. Albee va llançar un ham que mai ens acabarem. Davant d’aquest text, el cap es dispara”. Com a intèrpret, Bosch sap que ha de donar “una visió delimitada” del personatge que interpreta. L’ha d’acotar. La intenció és que el públic tingui “la sensació de llegir l’obra” mentre la veu representada.

Vilarasau, per la seva part, no tem “res del que Albee planteja”. “Albee ens planta als límits de la tolerància. Et situa davant d’allò que entens i d’allò que no entens. És un autor valent. Ho va ser, almenys, en el moment en què es va estrenar l’obra. Avui, la societat és més permeable, ens hem tornat més tolerants”. L’actriu posa l’exemple de la sèrie Transparent, una comèdia sobre la vida d’una professora transsexual: “Vint anys enrere potser no s’hauria pogut fer”. Tot i així, “encara hi ha sectors de la societat que promouen la intolerància. Textos tan lliures com aquest continuen sent molt necessaris”. “Seguim negant situacions, escenaris. Ens entestem a creure que una cosa no pot passar, però passa. Hem d’admetre el que passa, el que incomoda. Posar-ho sobre la taula. És difícil, però, ser tolerant amb una cosa que no entens”, afegeix Vilarasau.

El jove Roger Vilà ha viscut els assajos com una lliçó d’honor: “He hagut de desaprendre per aprendre”. Destaca “l’ull clínic” de Morales i parla d’una “història arriscada”. Martínez ha hagut de treballar amb cura la confessió, és a dir, “el problema”, el detonant de l’accident dramàtic; el seu personatge, en Ross, és qui col·loca “la bomba” al centre del tauler. Ell fa que tot sigui “un daltabaix”. I la veritat és que ho és. “Cadascun dels meus textos és un acte d’agressió contra l’statu quo. Molts dramaturgs exculpen el seu públic en comptes de donar-li un cop de puny a la cara, que és allò que hauríem de fer”, va deixar escrit l’autor de La mort de Bessie Smith.

Per conèixer una mica més la figura d’Albee –i no pas en un sentit honorable– podeu llegir la carta que el traductor Joan Sellent va adreçar al dramaturg arran de la versió catalana d’A Delicate Balance. I per acabar, una petició: potser ara que es torna a representar La cabra… podrem tenir el text editat i disponible als taulells de les llibreries.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.