Quatre de Beckett, si us plau

Obtingueu entrades per veure Beckett’s ladies el dia de Sant Esteve subscrivint-vos a Núvol.

Aquests dies de Nadal, més enllà del teatre habitual que podem trobar per aquestes festes, si aneu a la Sala Beckett us sorprendrà una proposta que parteix de les emocions com a fil conductor per explicar quatre històries sobre la vida i la pèrdua. És com un viatge que fa aflorar un munt de sentiments, i això el fa vestir de dificultats, turbulències i corbes, i és aquí on recau el seu interès. Beckett’s ladies, amb Míriam Iscla, Rosa Renom i Sílvia Bel, obliga a l’espectador a deixar-se portar. I això és molt bonic.

S’agraeix trobar un espectacle que fa ‘toc, toc, toc’ a la porta, que demana per entrar, però tu, com a públic, ets l’únic responsable d’obrir la porta o mantenir-la tancada. Queda a les teves mans desembolicar aquest regal per veure què és el que hi ha dins, o bé quedar-te contemplant els colors vistosos de l’embolcall de la superfície, que també està molt bé. De fet, tant si decideixes aprofundir com quedar-te fora per no prendre mal, Beckett’s ladies sap atrapar.

Com ja n’hem informat a Núvol, enguany es commemoren els 30 anys de la sala Beckett i de la mort del dramaturg, tot alhora.  I per recordar-ho, la programació d’aquesta sala del Poblenou s’ha omplert d’un munt de propostes escrites per l’autor irlandès. Mentre a la Sala de Baix fan Esperant Godot, a la Sala de Dalt té lloc Beckett’s ladies, sota la direcció de Sergi Belbel. En aquesta última es poden veure quatre peces breus que juguen a interpel·lar l’espectador. Com passa habitualment amb Beckett, la tristesa, el neguit i la desesperança s’ajunten dins d’unes trames que difonen missatges difusos i gens mastegats. Els assistents han de posar imaginació i enginy per fer encaixar les peces, però tampoc és imprescindible que això passi. Al contrari del sentit general de la societat, aquí no cal entendre-ho tot, potser és preferible deixar-se arrossegar pel vent de les emocions.

Abans d’accedir a la sala, se’ns proporciona un manual d’instruccions amb totes les pautes a seguir durant l’espectacle. Una pàgina sencera que demana, per exemple, molta cura per no alterar la concentració de les actrius (amb la tos o els mòbils), o també explica on cal anar entre les quatre representacions, que exigeixen moure’s per l’espai de la Beckett amunt i avall. Un encert per captar l’interès de l’espectador, que es desplaça fins al lloc de l’acció (i no és l’acció que va cap a ell o ella). Cada part és individual i, en general, amb una sola actriu com a intèrpret, excepte l’última, on surten les tres com a colofó final.

Tot comença amb Passos, a càrrec de la Rosa Renom, que es dedica a caminar anar amunt i avall. Després es divideix el public en dos grups, que successivament veurans les dues parts següents: Bressol, amb Sílvia Bel, i No jo, amb Míriam Iscla. Mentre Bressol agafa un aire gòtic i desolador, amb un to fúnebre i pausat, a No jo tot s’omple de paraules amb un treball magistral d’Iscla que, paradoxalment, deixa sense paraules. I, finalment, les tres acomiaden a tot el públic, tornat a ajuntar al complet, amb una peça molt breu de vuit minuts, Anar i tornar. Aquesta última amb un to més còmic i agradable, això sí.

Més enllà d’una trama, que és el de menys, la força i intensitat de les emocions és tan visceral que et deixes fer. Són tres dones que estan perdudes a la vida, no són vistes ni escoltades; uns personatges sense rumb que demanen comprensió i estima. Al cap i a la fi, potser només és això, però ja és molt. I tot interpretat per tres actrius que fan una gran feina, amb una escenografia que, visualment, resulta impecable, de la mà de Max Glaenzel. Simplement, espectacular.

Com podeu comprovar, aquest article no conté molts detalls perquè és fàcil trencar amb la màgia d’aquesta peça explicant més del compte, així que millor anar-la a veure. Estarà en cartell fins al 4 de gener.