Seguim esperant Godot?

L’únic substancial en 'Esperant Godot' és l’espera, més aviat el temps de l’esperança.

És impossible no tenir expectatives quan un va a veure Esperant Godot, perquè qui més qui menys l’ha estudiat a l’escola o n’ha sentit a parlar. Això vol dir que ens n’hem fet una idea prèvia, més a partir dels llibres de text i conceptes tècnics que no pas de l’experiència d’haver vist l’obra. Això fa, per tant, que l’experiència i comprensió d’allò que anem a veure estigui condicionada per aquestes expectatives tant com pel contingut artístic mateix.

Nao Albet i Pol López protagonitzen 'Esperant Godot' a la Sala Beckett. © Kiku Piñol
Nao Albet i Pol López protagonitzen ‘Esperant Godot’ a la Sala Beckett. © Kiku Piñol

Aquesta tensió, entre la cultura i l’art, és especialment present a Esperant Godot¸ l’obra més coneguda de Samuel Beckett, que s’està representant a la Sala Beckett per celebrar el 30è anirversari de l’espai i de la mort de l’autor que li dona el nom. És una proposta que té tots els números per sortir bé només amb el títol i el tàndem que formen Nao Albet i Pol López. Tanmateix, surto de l’obra pensant que alguna cosa no funciona, que hi ha quelcom que se m’escapa, i em pregunto què deu ser.

L’escenografia de Max Glaenzel, la il·luminació de Paula Miranda, l’espai sonor de Damien Bazin, el vestuari de Berta Riera i la caracterització de Coral Peña són molt escaients. Transmeten la idea de ser en un no-lloc d’un temps qualsevol de 1953, però que alhora són un espai i un temps encapsulats en l’escena, tant, que els personatges es veuen com peixos voltant dins d’una peixera (seria una gran al·legoria de l’obra, per cert). Els personatges principals, dos vagabunds que no són res més que vagabunds esparracats però amb barrets forts, i els secundaris, l’amo i l’esclau, vestits d’amo i esclau, també amb barrets forts, però un amb bigoti i l’altre amb perruca.

La interpretació tampoc pot ser el problema, fins i tot les diferents constitucions de cada actor doten als personatges d’una singularitat extremada pel contrast amb la resta. La consistència interpretativa de Pol López dona vida a Vladimir, qui està convençut que Godot apareixerà en algun moment i l’únic capaç de fer i comunicar raonaments elaborats. El prim i allargassat Estragó, a qui Nao Albet dona la justa inconsistència, sí que sembla patir gana i tot de mals físics i psicològics: una pedra a la sabata, una garrotada a la cama, una memòria fugissera, una son insaciable… L’arribada de la veu i presència explosives d’Aitor Galisteo-Rocher, fa que Pozzo, l’amo, ocupi i monopolitzi l’escena amb les seves cabòries mentre maltracta l’esclau, que alhora és la seva única companyia. Al seu torn, la interpretació de Blai Juanet fa que Lucky (“afortunat” en anglès) sigui un personatge tan inquietant i colpidor, sense més intervenció discursiva que un monòleg en què s’hi deixa els pulmons.

Una escena del muntatge 'Esperant Godot' a la Sala Beckett. © Kiku Piñol
Una escena del muntatge ‘Esperant Godot’ a la Sala Beckett. © Kiku Piñol

La traducció de Josep Pedrals, amb les modificacions i actualitzacions justes per fer el text més proper a l’espectador contemporani, tampoc és problemàtica, sinó més aviat curosa i respectuosa amb l’original. Encara menys la direcció de  Ferran Utzet, que ha sabut mantenir el to absurd, que tan aviat fa riure sense caure en la comèdia com es revela carregat d’existencialisme sense caure en la tragèdia. L’absurditat de la situació i les converses, així com la buidor de narrativa i context, és el que fan l’obra reconeixible com a text de Beckett.

Potser la culpa és de Beckett? Potser el que no funciona és una obra que no té argument, ni trama, ni acció, ni tan sols articulació de reflexions concretes, res amb què l’espectador es pugui sentir identificat. Però no és dins l’obra que hem de trobar-ne l’interès, en cap moment concret ni expressió particular, perquè el seu contingut és totalment contingent, podria ser qualsevol altre text, amb uns altres personatges qualsevol. L’únic substancial en Esperant Godot és l’espera, més aviat el temps de l’esperança, perquè ningú espera si no és que té l’esperança (però no la certesa) que succeirà allò que espera. Godot és qualsevol cosa que puguem esperar, com en Vladimir i l’Estragó, perquè ens tregui de la misèria: el Messies, Déu, la mort, la felicitat, quelcom que doni sentit a tot plegat, algú que ens digui què hem de fer… Per tant, l’interès de l’obra és la seva totalitat: d’una banda, la seva estructura teleològica oberta, és a dir, l’apuntar a un fi sense consumar-lo, i d’altra banda, el motiu d’aquesta estructura, que és la incapacitat i capacitat alhora dels personatges per sortir-se’n –perquè tant si se’n surten com si no, no sabem si vindrà Godot; la qüestió no és si poden sortir-ne, sinó si volen.

Per tant, si tampoc és cosa de Beckett, només queda l’espectador, nosaltres, els qui podem anar al teatre a passar l’estona. I què és el que se’ns escapa? Que ja no podem captar la qualitat del temps d’espera, de l’esperança sense certesa, perquè ja no hi ha res que esperem si no en tenim certesa, i tampoc no creiem en res pel que valgui la pena tenir esperança. Potser podem entendre’n l’absurditat, la metàfora existencialista, però no coneixem la potencialitat que hi ha en el temps d’espera –el deixar d’esperar, el passar a l’acció– perquè mai no hem esperat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació